mia couto

El 14 de març passat el cicló Idai va arrasar part de Moçambic, Malawi i Zimbàbue. El dolor, la por i la tristesa són indescriptibles. La ciutat portuària de Beira, la segona del país, on va néixer Mia Couto (1955) i el seu univers literari, pràcticament ha desaparegut sota l’aigua. És difícil de valorar el desastre. Segons l’ONU, hi ha més de dos milions d’afectats i més de vuit-cents cinquanta morts. La inundació hi ha arrasat collites, cases, escoles, persones i animals. L’aigua estancada ha causat brots de còlera i més malalties epidèmiques.

Mia Couto ha difós un escrit de Crida a la Solidaritat amb Moçambic en el qual, en nom de la Fundació que duu el nom del seu pare, el poeta Fernando Leite Couto, i en col·laboració amb la Creu Roja, apel·la a la solidaritat i l’ajut nacionals i internacionals per a atendre les necessitats immediates de salvar persones i béns.

El text comença amb aquestes paraules:

«Com tothom sap, la ciutat de Beira i tota la regió central de Moçambic han patit els efectes d’un cicló d’una intensitat excepcional que ha provocat inundacions catastròfiques, les quals s’han endut nombroses vides i han causat danys materials encara impossibles de quantificar. La ciutat de Beira, la segona més gran del país, ha estat gairebé destruïda i en aquests moments es troba aïllada, sense carreteres, sense refugis, sense energia, sense sistemes administratius i sense comunicacions. La ciutat sembla condemnada a la foscor, al dol i al silenci. Els qui ja tenien poc s’han quedat sense res. On hi havia rius ara hi ha un mar sense fi. I ja no queda terra per acollir la pluja que continua caient.

Segons les Nacions Unides aquest cicló devastador podria ser el “pitjor desastre climàtic que ha caigut sobre l’hemisferi sud”. Segons la mateixa font, un milió set-centes mil persones han patit els efectes del pas del cicló. El simple fet de no poder comptabilitzar el nombre de morts i l’abast de la destrossa és una mostra clara de la dimensió d’aquesta tragèdia, que supera àmpliament la capacitat de resposta del nostre país.»

‘Estic gairebé tan destruït com la meva ciutat’

L’escriptor, que era a punt de publicar un llibre sobre les seves memòries de nen a Beira, se sent com si li haguessin arrencat part de la infantesa. Com si escrivís les memòries d’un amic que, mentrestant, s’ha mort. Ho va confessar, segons el Diário de Notícias, al seu editor portuguès Zeferino Coelho, d’Editorial Caminho, en aquest correu electrònic:

«Meu caro: Obrigado pela mensagem. Na verdade, estou eu quase tão destruído quanto a minha cidade. Estava determinado a ir para a Beira para mergulhar no espírito do lugar e agora, segundo me dizem, quase não há lugar. É como se me tivessem arrancado parte da infância. O Zeferino, logo na sua primeira avaliação, me tinha alertado que a Beira era a personagem central do livro. Confesso que estou meio perdido. Esta manhã recebi fotografias da igreja do Macuti que está em ruínas. Aquele edifício está profundamente dentro da minha história. É como se estivesse a escrever a história de um amigo que, entretanto, morresse. E o problema é bem maior que a Beira. Todo o centro de Moçambique está por baixo de água: estradas, casas, torres de energia e de telecomunicações estão destruídas. Não consigo saber dos meus amigos que vivem na Beira. Enfim, sabe bem esse seu abraço. Mia.»

El pare del Moçambic literari, creador d’un univers

Quan va caure a les meves mans Cronicando, publicat per Txalaparta l’any 1996, vaig ser absolutament seduït per la poesia, el talent i la força narrativa de l’escriptura de Mia Couto. Després, amb els anys, llibre rere llibre, he anat entrant al seu univers creatiu, en un Moçambic literari complex i harmònic, savi i poètic, africà i portuguès, fet de múltiples identitats i capes de la història, d’històries reals que semblen màgiques tot i ser veritat, o d’històries inventades tan carregades de realitat que no semblen mentida.

Ho he dit més vegades i no em cansaré de repetir-ho: la prosa de Couto t’inicia, t’indica el camí, és el camí, o els camins. Et relata el drama i el misteri, els absurds de la vida i les certeses de la mort. En el punt més profund de l’amargor i la desgràcia ell hi troba tendresa i esperança, pensaments, actituds i reflexions que poden il·luminar la cosa més terrible, alhora que descobreix i ens regala les claus poètiques per a sobreviure, per a creure en un món que ve del punt més profund dels segles i que, de fet, tal com ell ens el presenta, encara està per construir.

La vida i la mort estan tan relacionades que són inseparables (com la ficció i la realitat) que ell les considera filles bessones i intercanviables de la vida. En les llengües de Moçambic no hi ha un concepte que designi el futur. El temps i la història són circulars, la imaginació i la fantasia són la sang i l’oxigen de la realitat, els morts continuen estant entre els vius, res mai no desapareix del tot, la cultura i la identitat són múltiples i es fan presents tant en l’acció com en la paraula. Oral o escrita.

La literatura oral és molt important en les cultures africanes. Transmet història, llegenda, experiència i fantasia. La saviesa del vell i la ingenuïtat del nen. Dóna respostes a allò que és incomprensible, posa música al silenci, alimenta la vida. En les seves novel·les, Mia Couto galvanitza el saber i el respecte dels seus pobles envers la literatura oral, construeix un imaginari, un univers esperançador, un temps únic entre passat, present i futur, que podria ser el Moçambic perdut, devastat per guerres i ciclons i, alhora, és el Moçambic etern, el futur.

Qui és i d’on ve Mia Couto?

Al principi, quan es van començar a traduir les seves obres aquí, a poc a poc, la seva figura es va anar fent visible, corpòria. Com que es deia Mia, d’entrada molts es van pensar que era una dona. Després, en saber que era un home i africà, molts es van pensar que era negre. I així, com una aparició lenta, es va anar conformant la seva figura d’escriptor blanc africà nascut a Moçambic fins a conquerir, relat rere relat, el reconeixement nacional i internacional. José Saramago, Doris Lessing o Henning Mankell, entre més, van ser els primers d’admirar-lo i elogiar-lo entre els més grans. Ha guanyat tota mena de premis i distincions, inclòs el Premi Camões, el Cervantes portuguès i, sens dubte, qualsevol dia pot guanyar el Premi Nobel.

Mia Couto és fill de l’escriptor portuguès Fernando Leite Couto. Els seus pares es van exiliar a Moçambic fugint de la dictadura de Salazar. Ell va néixer a Beira el 1955, físicament i poèticament, entre el món palpable i dos mons inexistents, subterranis, recordats o imaginats: el Portugal anterior, sepultat per la dictadura de Salazar, i el Moçambic colonitzat que començava a despertar i aconseguiria la independència, després de la Revolució dels Clavells, el 25 de juny del 1975.

Ell va viure i es va implicar personalment en la tensió i les lluites d’aquells anys. Va ser la seva educació sentimental, política i humana, la pedrera dels seus somnis i els seus relats. A disset anys, estudià Medicina a la Universitat de Maputo (aleshores, Lourenço Marques) i s’integrà en el clandestí Frelimo (acrònim del Front d’Alliberament de Moçambic en portuguès). Treballà de periodista per l’alliberament del seu país i, amb la independència, va ser director de la tot just creada Agència d’Informació de Moçambic i de la revista Tempo. Però amb els anys se’n va cansar, i va deixar el periodisme per dedicar-se a la biologia i la literatura.

Mia Couto, com tots els moçambiquesos de la seva edat, va viure molts anys en guerra. Del 1964 al 1974, la del Frelimo contra Portugal per assolir la independència. I després, del 1977 al 1992, la guerra civil entre el Frelimo i la Renamo (Resistència Nacional Moçambiquesa), finançada per Rhodèsia i Sud-àfrica. Aquest conflicte va deixar un milió de morts, quatre milions de desplaçats interns i gairebé dos milions d’exiliats. I encara avui hi ha enfrontaments aïllats i brots de violència.

La literatura de Mia Couto és una aportació a la consolidació de la pau en el seu país. En els seus relats explora el passat, la cultura i tradició comuns, construeix present i dibuixa o posa les bases per a un futur que encara està per fer. Però no ens enganyem. Ell no fa un relat històric o d’allò que en podríem dir memòria històrica, ell escriu relats molt poètics, col·lectius, corals, com si reunís en la diversitat tots els moçambics que existeixen i han existit, totes les diferents identitats que conformen els diferents pobles del país i els sediments que hi han deixat les diferents capes de la seva tràgica història de país devastat per guerres i catàstrofes naturals.

Dues obres essencials: Terra somnàmbula i Trilogia de Moçambic

L’any 2018 Edicions del Periscopi va publicar en català una de les seves grans obres: Terra somnàmbula, en excel·lent traducció de Pere Comelles, que també va traduir La confessió de la lleona (2016) i les obres de l’angolès José Eduardo Agualusa per a la mateixa editorial.

A més, Alfaguara ha publicat en castellà la monumental en tots els sentits Trilogía de Mozambique, una bella reflexió literària molt vàlida i actual sobre el colonialisme. Un relat ambientat a final del segle XIX, en la guerra del Moçambic colonial portuguès contra l’Imperi de Gaza. L’obra vol ampliar la simplificació del relat històric oficial. Parla sobre la dificultat de definir bons i dolents, botxins i víctimes; aprofundeix en la complexitat de la identitat i la multiplicitat de relats del passat.

Les dues novel·les són peces clau en l’obra de Couto i puntals del seu univers literari.

Terra somnàmbula és una de les seves millors obres. És considerada una de les millors novel·les africanes del segle XX. Doris Lessing va dir que és una de les obres africanes més originals que havia llegit. L’edició portuguesa és del 1992, any en què oficialment es va acabar la guerra civil. Alfaguara en va publicar l’edició castellana el 1998.

En plena guerra, un vell i un nen es refugien en un autobús cremat. El vell Tuahir ha rescatat el nen Muidinga d’un camp de refugiats on l’infant ha perdut la memòria del seu passat. A les restes de l’autobús ,entre els cadàvers calcinats, hi troben les llibretes que ha escrit un dels morts, on explica la seva vida durant la guerra. Cada nit el nen llegirà al vell un nou quadern. I així, de mica en mica, sense moure’s de l’autocar no pararan de viatjar. Ells no es mouen, el paisatge sí. La terra somnàmbula.

Les seves històries acabaran essent paral·leles a les de les llibretes, trobaran coincidències i s’integraran en els relats del mort i les vides dels personatges que llegeixen. En el fons, tots, vius i morts, reals o imaginats, són supervivents, nàufrags de la guerra, somnàmbuls sense rumb ni sense futur. ‘Què és el destí, sinó un borratxo guiat per un cec?’, diu Kindzu, l’autor de les llibretes.

La història és un cant a la supervivència humana, a la poesia, a la capacitat de reinvenció dels homes i dels països arrasats per la violència i la mort. Sempre rescatant del silenci i dels paisatges devastats el record, la paraula, el passat i les lliçons ancestrals, els enigmes de la existència individual i de la col·lectiva. L’autor construeix tota una altra realitat poètica que sorgeix de l’infern de la guerra i porta en el seu si la base per a la construcció d’un nou país i una nova vida. És la vida que reneix de les runes de la gran tragèdia de la guerra. Mia Couto hi aporta una mirada poètica, barreja de fantasia i realitat, com sempre, com un tot, com una crida a rescatar els grans valors dels pobles moçambiquesos i les seves cultures. Com una crida, i aquest és un dels objectius de tota la literatura de Couto, reunir tot allò que és essencial per a construir un nou país, on s’integrin per sempre més tots els mons que conviuen al Moçambic passat i present.

És molt bona la traducció de Pere Comellas, que remarca en un text introductori que una de les ‘dimensions essencials de Mia Couto és la manipulació de la llengua’: s’inventa paraules, proverbis i neologismes de collita pròpia. Alguns potser sí que provenen de la parla oral, però els moçambiquesos no parlen així, diu Comellas. Couto barreja recursos de les diferents llengües moçambiqueses. I el qualifica de gran inventor: ‘Barreja una sensibilitat poètica esmolada amb uns jocs lingüístics de creació pròpia.’ I ens convida a llegir-la ‘més com si fos poesia que no pas com una novel·la de guerra, encara que també ho sigui: la gràcia es troba en bona part en els replecs.’

Un nou país dins un llibre que conté tots els llibres

Terra somnàmbula és un llibre dins un llibre que, alhora, conté tants llibres com personatges hi apareixen. Una epopeia coral, una biblioteca sencera de relats i d’històries de la gent, de la natura i el somni, d’allò real i allò imaginari. És tot un nou país el que pot albirar-se en el rerefons de la novel·la. Un nou país dins un llibre que conté tots els llibres. És com si Couto revertís el tòpic que diu que a l’Àfrica, quan es mor un vell, és com si es cremés una biblioteca. En cadascun dels seus llibres hi ha una biblioteca sencera.

De fet, el vell i el nen se salven gràcies a la lectura de les llibretes, perquè ‘si no fos per les lectures, serien condemnats a la solitud. Els seus deliris caminen ara per les lletretes d’aquells escrits’. La literatura els dóna una altra vida. En un moment crític, el vell Tuahir diu al jove Muidinga: ‘El problema és deixar que aquesta foscor se’ns fiqui al cap. No podem ballar ni riure. Doncs fiquem-nos en aquestes llibretes. Allà hi podrem cantar, divertir-nos.’

Perquè, com diu un bruixot, ‘aquesta guerra no s’ha fet per treure-us del país, sinó per treure el país de dins vostre’. I així és com, al final, les pàgines volen i les lletres es converteixen en grans de sorra i els escrits es transformen en pàgines de terra.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb