Joves retinguts pels Mossos d'Esquadra (fotografia: ACN).

El 2020, durant la pandèmia, han augmentat els casos de discriminació racial entre particulars i les agressions i abusos per part dels cossos de seguretat pública, a més de la por i la dificultat de denunciar els casos, cosa que consolida la impunitat ja existent. Especialment, la de les forces de seguretat.

Dues idees clau encapçalen l’Informe 2020 de SOS Racisme: “El racisme no és natural, sinó polític”, de l’escriptora afroamericana Toni Morrison; “El llenguatge dels drets humans tendeix a acceptar un statu quo que és intrínsecament injust”, de l’escriptora i activista índia Arundhati Roy. Dos pensaments que poden definir molt bé els problemes de racisme estructural que hi ha al nostre país. Dues idees que sobrevolen el contingut de tot l’informe.

La crisi sanitària, afirma l’informe, ha exposat de la manera més crua possible que a la societat i a les nostres institucions hi ha un racisme profund, històric i estructural. La crisi sanitària s’afegeix a les ja existents, l’econòmica i la climàtica, i això fa créixer les desigualtats “que són l’adob més potent per a fer proliferar els discursos d’odi que mostren els altres, els diferents, com una amenaça”.

La discriminació empitjora en els moments difícils de la pandèmia. No és una percepció, hi ha xifres ben rigoroses en aquest informe. Dades que es tenen fins on és possible documentar les situacions, tenint en compte que hi ha encara molta por de denunciar i la majoria de casos resten en el silenci i l’anonimat. Creix el racisme i la por de la denúncia, cosa que, de retruc, referma la impunitat policíaca.

Als primers temps de la pandèmia ara fa un any, a Nantes, França, va aparèixer una pintada en un mur que deia: “El coronavirus ha creat més racistes que malalts.” Impossible calibrar-ho, però la veritat és, com diu l’informe, que amb l’aparició dels primers casos a Europa, tot l’aparell opressor, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i les forces polítiques, va entrar en acció.

El coronavirus ha creat més racistes que malalts. Nantes (fotografia: Getty Images).

De bon principi, el virus es va racialitzar. Primer es va accentuar la sinofòbia, després es va culpabilitzar gitanos i treballadors del camp. La premsa, remarca l’informe, il·lustrava les notícies dels rebrots amb imatges de persones racialitzades no blanques, especialment, dones musulmanes. A l’estiu, al Maresme, patrulles veïnals van protagonitzar nombrosos atacs contra centres de menors i pisos de joves immigrants. Ja en vam parlar aquí aleshores.

Diverses entitats de drets humans d’arreu del món van fer campanyes d’urgència per denunciar que, des del començament de la pandèmia, havia proliferat el racisme i la impunitat a totes les esferes de la societat. L’estat d’alarma, la paranoia generalitzada i els successius i incontrolables rebrots van fer que “el racisme d’estat i la titulització de l’estat es justifiquessin a si mateixos”.

Sinofòbia durant la pandèmia.

Els privilegis no s’esborren amb una pandèmia

El tancament de fronteres negava el dret d’asil i de llibertat de moviment d’immigrants amb les vides amenaçades als països d’origen per guerres, violència terrorista, fam o sequera. En canvi, les expulsions del país van continuar en actiu, malgrat el bloqueig fronterer.

La paralització administrativa va causar greus perjudicis a tots els ciutadans en tràmit de regulació, tot incrementant el perill de caure en situació irregular que podia significar l’expulsió del país i més dificultats per a l’accés a l’habitatge i a un treball digne. Per contra, mentrestant, l’economia del Nord continuava nodrint-se dels recursos del Sud: el transport de recursos i béns va continuar en actiu sense alterar-se.

Recordem l’estat d’abandó dels temporers que l’any passat van anar a treballar a la recollida de la fruita a Lleida. Un fet que posa de manifest que les mesures socials preses en plena pandèmia ignoraven alguns sectors d’immigrants, com ara els manters i els ferrovellers, les treballadores de la llar, les d’atenció a persones dependents i els temporers. Aquests sectors de la ciutadania no existien. Quedaven fora de tota protecció i empara.

L’estat d’alarma, la reducció de mobilitat i la militarització de l’espai públic van propiciar l’augment dels abusos policíacs i les identificacions per perfil racial.

Davant aquest panorama, SOS Racisme es pregunta: “Qui té dret a la salut? Qui té dret a la seguretat? Qui té dret a ser protegit durant les crisis? Els privilegis no s’esborren amb una pandèmia. L’única cosa que sabem és que el racisme aflora, i de la pitjor manera, en els moments més crítics. Aquest és el veritable problema. Un que, des de fa segles, portem incrustat en els cossos, les ments i els fonaments del mateix sistema i de l’estat.”

L’estudi 2020 se centra en tres grans qüestions que han marcat l’any: com la pandèmia ha fet créixer els casos de racisme estructural, la violència policíaca i la repressió, i com el dret de l’habitatge és encara un privilegi per a moltes persones.

Protesta a Salou per la mort d’un manter (2015).

El 2020 s’ha retrocedit en el dret de denunciar

El Servei d’Atenció i Denúncia (SAID) de SOS Racisme ha atès 590 persones al llarg de l’any: 418 hi contactaven per primera vegada, 182 situacions eren constitutives de racisme, 83 no s’han pogut denunciar, 99 han estat denunciades i es poden afegir als 172 casos encara oberts d’anys anteriors. Les dues àrees més afectades són l’actuació policíaca i les disputes entre veïns, que amb el confinament i l’estat d’alarma s’han vist agreujades.

El nombre de situacions que no s’han pogut denunciar ha augmentat respecte de l’any anterior. L’any 2020 s’ha retrocedit en el dret de denunciar i visibilitzar abusos i agressions. Hi ha influït el confinament, sens dubte. Però també la desconfiança cap a l’eficàcia del sistema i la vulnerabilitat dels afectats. Els irregulars, precaris laborals o amb problemes d’habitatge i de salut, agreujats per la pandèmia, s’han frenat per por de les repercussions que podia tenir el fet de denunciar.

L’any de la pandèmia, per tant, ha dificultat encara més la capacitat d’actuació de SOS Racisme, i ha generat, de retruc, més impunitat social i policíaca.

Pintada a Vallcarca, Barcelona.

Racisme policíac i impunitat

El qui era cap dels Mossos d’Esquadra l’estiu passat, Eduard Sallent, va reconèixer l’existència d’un “biaix ètnic” en les identificacions que calia treballar per corregir. I afegí: “És una qüestió transversal a totes les policies i que té molt a veure amb els processos migratoris i amb la construcció d’unes societats diverses.”

Per a SOS Racisme entendre el racisme policíac i la seva violència com una tendència natural és reduir el racisme a una qüestió moral. La violència policíaca, tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol, no és un cas aïllat, ben al contrari, és fruit d’un racisme sistèmic que afecta les institucions, les lleis i totes les capes de la societat, afirma SOS Racisme. Perquè la impunitat policíaca és conseqüència de la naturalesa estructural del racisme a Catalunya. Les dades que exposa l’informe són prou il·lustratives. Des del 1999, el Servei d’Atenció i Denúncia ha recollit 571 casos de racisme policíac de 2.514 casos totals. De tots ells, tan sols quatre agents de policia han estat condemnats i en cap cas no s’ha aplicat l’agreujant de racisme ni s’han considerat delictes d’odi.

Pancarta contra el racisme durant la manifestació de Salt del 7 de juny de 2020 (fotografia: Gerard Vilà, ACN).

La por de la denúncia

Si bé la majoria de denúncies ateses pel SAID han estat sobre abusos policíacs, hi ha diferents motius que en dificulten la denúncia, propiciant la impunitat dels policies i la “normalització” d’una vulneració dels drets humans.

Treballadores sexuals, joves immigrants i venedors ambulants es troben, d’entrada, en una situació de desprotecció davant la llei i la policia. Sovint quan algú decideix de tramitar una denúncia contra la policia per agressió racial es troba, en poc temps, que els policies denunciats han interposat una contradenúncia de la qual, en molts casos, són testimonis ells mateixos. Tot plegat pot tenir repercussions penals o d’estrangeria per a l’immigrant, que queda en un estat de més inseguretat jurídica i legal, i es referma al mateix temps la impunitat policíaca.

A més, el sistema jurídic té uns fonaments racistes perquè, segons l’informe, s’atorga d’entrada la presumpció de veracitat a la versió de la policia, cosa que no hauria de ser així en la via penal. Els drets del denunciant immigrant no es respecten i la seva versió resulta constantment qüestionada.

L’increment de les identificacions racials en pandèmia

L’estat d’alarma va agreujar les identificacions i detencions per aparença física. D’una banda, els agents tenen poder per a identificar qualsevol ciutadà pel simple fet de trobar-lo al carrer. De l’altra, els carrers han estat molt buits. No hi havia testimonis de les actuacions policíaques. Si hi ha gent, hi ha testimonis i possibilitat d’enregistrar proves. Si no n’hi ha, no hi ha via legal per a demostrar l’abús i, alhora, la mateixa policia se sent menys coartada per a actuar de manera violenta o abusiva.

El discurs del govern espanyol sempre anava adreçat als ciutadans de l’estat, a la “nostra” seguretat, la “nostra” salut, el “nostre” sistema sanitari, etc. Els immigrants no existien. Quedaven exclosos de protecció amb la militarització dels carrers. O esdevenien encara més sospitosos.

Per tot això, SOS Racisme exigeix canvis profunds. Que la vida i la dignitat humanes siguin el centre de les decisions polítiques. Caldria fer un reconeixement institucional i social d’aquest racisme invisible, impune i normalitzat i crear un marc normatiu que garanteixi els drets de totes les persones i el seu compliment efectiu.

Identificacions racistes durant la pandèmia.

El racisme estructural contra el dret a l’habitatge

El desembre més de deu persones van morir i moltes més van quedar desemparades quan es va incendiar una nau industrial abandonada on malvivien molts immigrants al barri del Gorg de Badalona.

Va ser una “tragèdia”, com ho qualificaven els mitjans de comunicació?

SOS Racisme i més col·lectius van manifestar públicament que no. Una tragèdia implicaria que va ser un accident, o un succés fruit de l’atzar. I en absolut no ho va ser, segons ells. “No era un fet aïllat sinó la conseqüència del sistema racista i capitalista que, amb les seves polítiques estatals i europees migratòries i la Llei d’Estrangeria, aboquen a molta gent a viure d’una manera precària i en la irregularitat administrativa, i els neguen el dret bàsic a l’habitatge digne.”

Un fet inapel·lable: bancs i fons d’inversió, segons dades de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, són propietaris de 30.000 habitatges buits. Això no obstant, cada dia hi ha desnonaments. És evident que el dret essencial de l’accés i el gaudi de l’habitatge no es garanteix a tothom, en benefici dels grans interessos privats capitalistes. L’estat s’inhibeix del dret ciutadà a l’habitatge, el delega als grups capitalistes que miren pel seu interès i prou i no garanteixen el dret social a l’habitatge i a la no discriminació racial.

Dels casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia l’any passat, un 30% són vulneracions del dret a l’habitatge. I un 54% de les agressions i discriminacions entre particulars s’escau a les comunitats de veïns, l’àmbit on s’han rebut més denúncies per tercer any consecutiu. Com que es tracta de conflictes que afecten l’àmbit domèstic més íntim, l’administració no hi pot intervenir i els conflictes s’enquisten si no hi ha possibilitat de resolució per la via de la mediació. Hi ha assetjament veïnal, molt més del que es denuncia, perquè els immigrants tenen por, novament, de perdre allò que tant d’esforç els ha costat d’aconseguir.

No es garanteix ni es protegeix el dret a l’habitatge i el seu gaudi, malgrat que la Llei 18/2007 catalana afirma que les administracions han de “promoure l’eradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge, per mitjà de l’establiment de mesures d’acció positiva en favor de col·lectius vulnerables i de la penalització de conductes discriminatòries en l’accés a l’habitatge” i manifesta clarament que “totes les persones han de poder accedir a un habitatge i ocupar-lo, sempre que compleixin els requeriments legals i contractuals aplicables a cada relació jurídica, sense patir discriminacions, directes o indirectes, ni assetjament”.

El difícil procés per fer justícia contra el racisme

Finalment, l’entitat afirma que és imprescindible un abordament integral del problema per la via de l’administració. Cal el reconeixement de l’existència del racisme estructural, que afecta la vulneració de drets i l’augment de les desigualtats. Cal entendre’l com un problema real que afecta una part important de la població. No intervenir a temps causa l’empitjorament dels problemes i de la indefensió dels afectats.

I una dada final que ens pot donar una idea de l’opacitat i la impunitat que existeix i, a la vegada, ajudar a veure la magnitud real del problema. Les xifres de l’informe es basen en els casos atesos, indiquen com es manifesta el racisme, no pas la magnitud real del problema existent a la nostra societat. Dels casos nous, un 47% són immigrants regularitzats, un 36% tenen nacionalitat espanyola, i tan sols un 5% estan en situació irregular. Malgrat tots els avenços i esforços de SOS Racisme, el silenci i el desconeixement que tenim sobre la gravetat del racisme a la nostra societat encara és molt gran.

Protesta pel recent atemptat a Atlanta en què sis asitiàques van ser assassinades.
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.