Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dels nou magistrats del Tribunal Constitucional espanyol que queden per a deliberar sobre els recursos dels presoners polítics i els exiliats sobre la causa del Primer d’Octubre, n’hi ha si més no quatre que tenen taques prou importants al seu expedient per a poder arribar a ser recusats. Són Pedro González-Trevijano, per uns articles previs i posteriors a l’aprovació de l’estatut de Catalunya referint-se als “nazionalistes” catalans, amb zeta, i abominant el dret de secessió; Andrés Ollero, per haver-los qualificat de supremacistes en un vot particular més recent; Santiago Martínez-Vares pels vincles estrets amb la família de l’ex-ministre Zoido; i la vice-presidenta, Encarnación Roca, per haver opinat públicament sobre la “desobediència” dels presos i per haver rebut un guardó remunerat de mans de la magistrada Ana Ferrer –membre del Tribunal del Suprem que va condemnar els presos– i de la fiscal que els acusava, Consuelo Madrigal.

Comença un efecte dòmino contra els magistrats del TC pel Primer d’Octubre

El TC ha entrat en un possible efecte dòmino que el podria deixar blocat en unes de les deliberacions més importants de la seva història, les que fan referència als recursos d’empara dels condemnats pel Suprem arran del procés independentista de Catalunya i dels exiliats. El quòrum per a poder resoldre un recurs és de dues terceres parts del ple. I dels dotze magistrats inicials, en queden nou ara mateix, un més del mínim necessari. Un magistrat, Fernando Valdés, va dimitir l’octubre de l’any passat, quan el Suprem el va processar per una denúncia de violència masclista. Un altre, Antonio Narváez, es va trobar forçat a apartar-se’n quan es van fer públiques unes declaracions en què deia que el procés era pitjor que el 23-F i, consegüentment, la defensa del president Puigdemont i dels presoners el va recusar. I Cándido Conde-Pumpido també s’ha abstingut recentment de les deliberacions per una altra recusació motivada per unes declaracions seves del 2017 en què criticava els presos i els exiliats per haver impulsat el referèndum.

La desena causa

Tres magistrats de dotze, fora, doncs. I els que queden tenen cua de palla. Les causes de recusació o d’abstenció d’un magistrat tenen a veure amb la pèrdua de la imparcialitat i són definides a l’article 219 de la llei orgànica del poder judicial. N’enumera setze, que tenen una interpretació estricta, textual. Però n’hi ha una, la desena, que requereix, per força, una interpretació més àmplia, i un examen de cada cas que es planteja. És la que diu: “tenir un interès directe o indirecte en el plet o la causa”. I és amb la interpretació d’aquest punt que s’han hagut d’apartar de la causa Narváez i Conde-Pumpido.

I ho han fet ara, aquesta vegada i amb aquesta causa, per una guerra interna entre sectors de magistrats i per l’horitzó que els marca el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Com pot mostrar unanimitat i netedat en la causa contra l’independentisme un tribunal tan polititzat i especialment bel·ligerant contra l’independentisme i el nacionalisme català d’ençà de la sentència de l’estatut? Aquesta tensió va esclatar amb l’abstenció forçada de Narváez, però es va establir un precedent que va forçar Conde-Pumpido a apartar-se i que podria continuar amb més magistrats.

Supremacistes i ‘nazionalistes’

Perquè n’hi ha que han fet declaracions que palesen perfectament la seva animadversió envers els afectats que presenten recurs al tribunal. Si més no envers la seva ideologia i el seu projecte polític, que és precisament la causa de la seva condemna. El magistrat Andrés Ollero, membre numerari de l’Opus Dei, va ser diputat del PP durant disset anys. Això ja va ser motiu de polèmica quan fou designat magistrat del TC, el 2012. I en un vot particular el 2019 Ollero va qualificar de “supremacista” la defensa del dret civil català. Expressava enuig per la decisió de la majoria del tribunal d’haver tombat el recurs del govern espanyol contra la part del codi civil que fa referència a les obligacions i els contractes, i deia: “No em vull sotmetre a supremacismes dels qui –a hores d’ara– se senten humiliats si són tractats com si fossin iguals que la resta. Galícia i València s’han hagut de conformar amb menys.”

El govern presidit per Quim Torra va recusar-lo perquè s’apartés dels recursos sobre el dret civil català i més texts legals impugnats, com ara la llei de comerç i l’Agència Catalana de Protecció Social. Aleshores el tribunal va desestimar la recusació.

Un altre magistrat que ja fou recusat anteriorment és Pedro González-Trevijano, de perfil molt conservador, col·laborador de la FAES, un dels jutges que es va oposar a la retirada de les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos. González-Trevijano escrivia al diari ABC, i en alguns articles va expressar opinions que en comprometen la imparcialitat a l’hora de resoldre casos que tenen a veure amb l’independentisme català. Amb l’estatut aprovat i en procés de purga al congrés espanyol, va escriure l’article titulat L’elixir nazionalista, amb l’adjectiu en italià però que es podia interpretar que duia la zeta de nazi. Hi criticava les “flagrants violacions constitucionals que contenia, com la conformació d’Espanya com un estat plurinacional, la competència de la Generalitat per a convocar referèndums i l’excloent apel·lació als drets històrics”. Lamentava que el congrés no hagués aconseguit “reparar la música sobiranista”. I encara, en un article anterior, del 2004, en qualitat de rector de la Universitat Rey Juan Carlos, conservadora, parlava de “quan s’addueixen deslleials drets de secessió, fictícies potestats d’autodeterminació, forçades incorporacions de territoris d’altres comunitats autònomes, impossibles competències atribuïdes d’ordenació territorial, grolleres alteracions de fronteres o insensates modificacions dels límits geogràfics de l’estat”. És un article sobre la unitat d’Espanya, que acabava dient: “Tinguem cura, doncs, de preservar la nostra terra ferma, del cos quallat, com un vestit inseparable, de l’Espanya constitucional.”

El Parlament de Catalunya el va recusar el 2014, perquè s’apartés de la deliberació sobre la llei de consultes i tots aquells recursos relatius al 9-N, però el TC ho va desestimar.

Vincles amb Zoido

Però, a més d’allò que poguessin dir, també hi ha coses que els magistrats van fer –o que uns altres van fer per a ells– que els comprometen, perquè en qüestionen la imparcialitat. És el cas de Santiago Martínez-Vares, ponent d’una de les sentències del Suprem contra la immersió lingüística. D’ell també es podria adduir que té alguna mena “d’interès directe o indirecte” en la causa, perquè el seu fill, Santiago Martínez-Vares Gigliotti, va ser durant anys un dels col·laboradors més pròxims de Juan Ignacio Zoido, primer quan era batlle de Sevilla i després quan fou nomenat ministre d’Interior espanyol. El cas és que el fill de Martínez-Vares fou designat per Zoido director del gabinet adjunt al capdavant del Ministeri d’Interior. I això durant la repressió del Primer d’Octubre i quan Zoido preparava els dispositius policíacs per a detenir Puigdemont i impedir-ne la investidura com a president, el gener del 2018.

La relació de Zoido amb la família del magistrat va més enllà encara, perquè la filla de Martínez-Vares, Victoria Martínez-Vares, fou col·locada el 2012 per Zoido com a directora general de comunicació de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) quan el batlle de Sevilla d’aleshores també fou nomenat president d’aquesta entitat municipalista. Es tractava, novament, d’un càrrec de confiança. Zoido tenia situats en llocs determinants alhora el fill i la filla de Martínez-Vares que, només un any més tard, el 2013 era designat magistrat del Tribunal Constitucional. I en la causa del Primer d’Octubre Juan Ignacio Zoido és una part molt implicada, no solament pel paper evident com a ministre que va comandar la repressió policíaca, sinó també com un dels principals testimonis de càrrec contra els acusats durant el judici al Tribunal Suprem.

Un guardó de mans d’una part

I l’actual vice-presidenta del tribunal, Encarnación Roca, va expressar opinions públiques sobre el procés, el novembre del 2018, en una entrevista a RNE. Hi deia que “el problema de Catalunya no és legal, sinó polític” i que hi ha “un problema de convivència”. Però afegia una cosa més. Es referia a la “desobediència”, un dels delictes de què s’acusava una bona part dels encausats, donant-la per feta. Deia: “No és democràcia; la minoria pot introduir les seves modificacions, els seus suggeriments, dins del joc polític del parlament.” I reblava: “Jo crec que la desobediència només és justificable en un sistema dictatorial.”

Aquell mateix any, Roca rebia un guardó per la seva dilatada carrera en la judicatura. Concretament el Premi Pelayo, dotat amb 30.000 euros. Entre els membres del jurat que li va concedir el premi hi havia la magistrada de la sala penal del Suprem, Ana Ferrer, una de les integrants del tribunal que un any més tard jutjava i condemnava els presos polítics. I també hi havia Consuelo Madrigal, una de les fiscals del Suprem que en va exercir l’acusació. Un vincle clar amb una de les parts en litigi.

Fins on arribarà la guerra interna?

És clar que històricament el Tribunal Constitucional espanyol havia desestimat recusacions de magistrats per casos i situacions com les descrites, com va passar amb Ollero fa un any i amb González-Trevijano fa sis anys. Però enguany s’ha desencadenat una dinàmica nova i tòxica entre els membres del tribunal. Les topades i els cops baixos entre els sectors del TC enfrontats han anat augmentant d’intensitat. La dimissió del magistrat Fernando Valdés quan el Suprem el va processar per violència masclista va obrir la capsa Pandora, perquè el sector anomenat progressista del TC ho va percebre com una maniobra del sector anomenat conservador, que recuperava pes dins el ple del tribunal.

Aquell fet va arribar, l’octubre del 2020, quan ja feia mesos que sovintejaven els vots particulars, discrepants, de Valdés en recursos dels presos previs a la sentència; uns recursos que tenien a veure, per exemple, amb la violació dels seus drets polítics. N’hi havia de Valdés, de Juan Antonio Xiol i de María Luisa Balaguer. Tots del sector “progressista”. Però la dimissió de Valdés va coincidir pràcticament amb la recusació –per part de Puigdemont– d’Antonio Narváez, del sector conservador, arran de les declaracions que havia fet el 2017 en què comparava el procés amb el 23-F. El sector encapçalat per Conde-Pumpido va veure l’oportunitat de tornar el cop i va pressionar perquè s’apartés de la deliberació amb el pretext de mantenir la cara neta quan el cas arribés a Estrasburg.

Però el precedent va esclatar a Conde-Pumpido, que també va haver de dimitir quan el sector conservador va esbombar als seus mitjans afins les declaracions que havia fet la tardor del 2017, en què criticava els dirigents del procés. Una guerra interna i soterrada que comença a emergir i que tindrà unes conseqüències encara imprevisibles just quan arriba al tribunal el cas més gros i més controvertit d’aquests darrers quaranta anys.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.