Meritxell Serret (1975), consellera d’Agricultura del govern Puigdemont, es troba a Brussel·les, juntament amb el president i més consellers. Ahir tots van rebre la notícia que l’estat espanyol retirava l’ordre de detenció europea que pesava sobre el govern. En aquesta entrevista telefònica Serret fa una primera valoració sobre aquesta decisió, però també parla de les eleccions del 21-D. Serret encapçala la llista d’ERC per Lleida. I també té temps de reflexionar sobre el fet de viure a l’exili.

L’estat espanyol ha retirat l’ordre europea de detenció. Què en penseu?
—La primera sensació és d’alegria. Ja no tenim l’ordre de detenció que ens pesava damunt. Però, per una altra banda, tenim tota la cautela. Fins que no ens asseguem amb els advocats no ho podrem acabar de valorar. Tenim el convenciment que la retirada de l’ordre de detenció europea és un símptoma que guanyem. La decisió del jutge belga del dia 14 ens podia ser favorable i això fa reaccionar d’aquesta manera la justícia espanyola. Crec. Però veurem si és una cosa que ens va realment a favor o és una arma de doble tall, i simplement volen impedir, o intentar impedir, que el jutge belga emetés una decisió que qüestionés i fes retirar les acusacions de la querella espanyola. De fet, això qüestionaria el fet que hi hagi companys encara a la presó.

Algú us qüestionava l’estratègia de l’exili. Ara surt reforçada?
—Jo crec que sí. I de fet no és d’ara. Des del primer moment, haver-nos posat a l’empara de la justícia belga ha fet que qui portava la querella des d’Espanya s’hagi sentit comparat i vigilat. No ha pogut fer i desfer com volia. I per això s’han anat prenent decisions que ha fet reconsiderar les estratègies. Per exemple, que sigui el Suprem qui ho porti. Però també hem vist totes les reaccions per part de molts juristes i acadèmics que qüestionen el 155 i la via judicial. Tot hi ha ajudat. El fet de venir a Bèlgica dóna aire a la visió crítica sobre la justícia espanyola.

Si poguéssiu sortir de Bèlgica, us n’aniríeu?
—Ara per ara no és cap seguretat. Penseu que també hi havia una ordre d’arrest dins l’estat espanyol i també una ordre internacional d’arrest. Hem de mirar-ho bé.

Qui hauria de ser el president el 22-D?
—Sempre hem dit que ens agradaria molt que aquestes eleccions servissin perquè s’anul·lés l’article 155 i es refermés el govern legítim. Un govern que s’ha lesionat de manera arbitrària i desmantellant el dret. A partir d’aquí, també hem dit sempre que el respecte a les urnes és absolut. I també sabem que dependrà de quines siguin les situacions judicials de tots plegats. Volem que després d’aquestes eleccions s’investeixi i es voti un president, o una presidenta, que dugui endavant el mandat de l’1 d’octubre i dugui endavant aquesta República per una societat més cohesionada i més pròspera.

Què hauria de fer el govern el 22-D? Com es fa efectiva la República?
—La primera cosa que s’ha de fer el 22-D és exigir el respecte pel vot dels ciutadans. Exigir el respecte pel resultat. En el fons, exigir el respecte per la democràcia. I això tant a l’arc parlamentari català, com al congrés i en l’àmbit europeu, al Parlament Europeu i a la Comissió Europea.

Com fas efectiva la República sense l’ús de la força?
—És un debat que segurament no s’ha fet. Jo no combrego amb l’ús de la força física, ni de la força militar i veig clar que malgrat tot, la força real és la de la democràcia. És la gent que decideix com vol viure i conviure. No les armes. Si estem d’acord que hem de viure en una societat democràtica, és la gent, i la força de la gent, qui impulsa l’opció de país. I si algú imposa l’ús de la força és que aleshores potser no és tan democràtic. D’aquí ve que molts qüestionem que els qui impulsen el 155, PP, PSOE i Cs, estiguin en posicions plenament democràtiques. Volem una societat en què sigui la gent que decideixi.

Què en penseu de la teoria que diu que és Europa qui força eleccions damunt Rajoy?
—No ho sé. Però sí que tenim claríssim que aquestes eleccions les miren amb molta expectació tots els països, i que en el fons ha estat una manera de fer pressió a Rajoy. Que ell demostri si realment la seva opció i projecte –el projecte del 155 del PP, PSOE i Cs– té el suport de la ciutadania catalana. O no. Veurem si la ciutadania catalana continua demanant majoritàriament de dur endavant el projecte de construcció d’una República. Aquest també és el sentit d’aquestes eleccions. I espero que el resultat sigui que la majoria vol acomplir el projecte de República. I la Unió Europea haurà de reaccionar.

La consellera Clara Ponsatí deia: ‘Potser no torno més a Barcelona. Mai més.’ Fins a quin punt la decisió d’avui ajuda a trencar aquesta idea?
—Aquests dies hem tingut molts alts i baixos, i en l’àmbit emocional ha estat complicat. En els moments més negatius, penses les pitjors possibilitats, i pots creure efectivament que trigaràs molts anys a tornar a casa. Però jo sóc de mena optimista. I també tinc clar que no hi ha res escrit. Ni res que es pugui donar per perdut. Al contrari. Si hem après res és que les coses guanyen dia a dia. Personalment, les fites me les poso a curt termini. I anar fent. Veurem, doncs, què passa el 14-D, quan el jutge belga havia de dictar sentència. I veurem què passa el 21-D. Si hi ha una majoria de ciutadans que creuen que la seva opció, la que volen, la que representa els seus valors de convivència i democràcia, i podem dur endavant el projecte de República Catalana, jo respiraré més tranquil·la i veuré més a prop el dia del retorn a Catalunya.

Us sentiu ben tractada per la justícia belga?
—Sempre ens hem sentit ben tractats. Sense favoritismes, això tampoc. Aquí es palpa clarament la divisió de poders. Des del primer moment hem vist que ens respectaven com a persones, i tots els nostres drets. Només un exemple. El primer dia que vam comparèixer, els policies belgues van dir-nos que allà ningú no volia humiliar-nos ni fer-nos sentir malament. Suposo que els havien arribat notícies d’Espanya. És una cosa que vam agrair moltíssim. I ens va fer adonar que en som, de lluny, encara de poder dir que Espanya un país normal.

Teniu contactes amb la conselleria i els treballadors?
—Hi tinc contacte, sí. No diria que diari i que sóc al darrere de les decisions que s’hagin de prendre, això no. Però sí que hi tenim contacte i vaig sabent com va l’equip que s’ha quedat allà. Mínimament, sé com està la situació. És no perdre el contacte i poder compartir amb ells els moments que viuen allà.

Dins l’ANC, éreu una persona de pes. Quin paper creieu que hauria de tenir ara l’Assemblea? Ha quedat descavalcada pels Comitès de Defensa de la República (CDR)?
—L’ANC, igual que els CDR, Òmnium, són societat civil. I la societat civil sempre suma. L’ANC és la primera demostració de cohesió social, i voluntat de funcionar positivament i construir. No interpreto, ni ho vull, que sigui una qüestió de rivalitat. Al final, si ho puc dir així, tot ho fem les persones i jo que sóc de poble sé que sovint els mateixos que són en un lloc te’ls trobes a l’altre.

Em podeu comentar dues o tres escenes de l’exili fins al dia d’avui? Quines recordeu?
—Són pocs dies, i semblen molts. Recordo alguns dels moments més durs, només d’arribar amb els companys. Un altre moment és el dia que vam passar al jutjat esperant. Va ser un sentiment agredolç. La sensació d’alleujament per la llibertat sense fiança. D’una altra, de ràbia de veure la diferència de tracte entre nosaltres i els nostres amics a la presó d’Espanya. El tercer, quan ens anem retrobant amb la gent que ens ve a veure aquí: som lluny però som a prop.

Sou de l’any 1975. Us esperàveu el grau de violència de l’estat espanyol?
—Sóc de les que s’han sorprès. Sabia, i pensava, i tenia clar, que l’estat espanyol i el PP eren de dretes, conservadors, i fins a cert punt amb maneres més dures. Però quan vaig començar a adonar-me que se superava l’esquema de valors amb què ens havíem educat va ser el 20 de setembre i sobretot el primer d’octubre. Algunes de les maneres del 20 de setembre em van fer dir ‘no anem bé’. I l’1-O quan vaig veure la violència gratuïta contra la gent, allò ja va ser un bany. Amb aquestes normes ni hi sé jugar, ni hi vull jugar. No és el meu marc. Teníem assumida la batalla jurídica i la política. Però violència, no. Negar, manipular i forçar el sistema per negar drets, tampoc. Per sort, els educats en valors més democràtics tenim clar que aquesta no és manera de fer societat, ni construir futur, ni defensar opcions ideològiques. Però no guanyaran. No deixarem que s’instauri com una normalitat.

Quin és el dia a dia de Serret?
—Varia. Intentem tenir una certa rutina: reunió de govern setmanal, contactes amb gent de Catalunya, escriure articles, trobar-nos amb els advocats. Durant la campanya s’intensificarà el contacte amb la gent de Catalunya, perquè el 21-D totes les forces que ens presentem, jo amb ERC, les guanyem. I generem prou confiança perquè ens votin i vulguin continuar endavant amb el projecte de República.

Referèndum sobre la UE. Què votaria Serret?
—Continuo tenint sentit europeista. Continuo defensant l’Europa dels pobles. Ja ho sé, que Europa és aliena a moltes dinàmiques, i que molta part de la ciutadania té aquest sentir de desencant. Europa ha d’evolucionar? Sí. Però considero que el projecte europeu és positiu, i les arrels de fonamentar i falcar la democràcia. Ho hem de defensar. Vivim en un món globalitzat i hem de teixir aliances i confiances. Hem de ser capaços de sumar. I l’esperit d’Europa de debò és aquest. Encara me’l crec.

Res que ens hàgim deixat?
—La por. L’estratègia de la por que de manera molt subtil intenten anar abocant sobre la gent. Una por que de vegades és directa, de vegades indirecta. Por del que et passarà a tu, o als altres. La por l’hem de superar, plantar-hi cara i no assumir-la com una normalitat. Perquè si no ens acaba minant les oportunitats d’anar endavant.

Com supereu la por?
—Desemmascarant-la. I fent evident que no tenen tanta força com volen aparentar. La por és una sensació. No un fet. Una agressió és un fet. I l’única manera és posar en evidència que, per més que facin, no poden fer tot el vulguin. Tot, no. I no ens poden fer tant mal com alguns ens volen fer creure. Sóc optimista de mena, i per necessitat. Si no, no seria on sóc, ni hauria entrat en un govern com aquest, ni tampoc hauria assumit ser a l’exili ni desmuntar la por. Ens volen fer creure que només ells poden fer la llei, o controlar la força. Hem de plantar cara a aquesta por. En una democràcia la gent decideix.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]