‘Una bèstia literària’, així es definí Mercè Rodoreda, com bé recorda Carme Arnau al pròleg de Mercè Rodoreda. Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), un recull exhaustiu de la seva correspondència, editat per la Fundació Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans, a cura de Carme Arnau mateix. I això, la bèstia literària, és precisament el que ens revela la intimitat de les cartes que va escriure a amics, companys d’exili i al fill que va deixar a Barcelona, en aquells anys tràgics i sense esperança. En les cartes veiem com Rodoreda es construeix com a dona i com a escriptora, com converteix la vida en literatura, i com, de fet, es converteix ella mateixa en literatura. Són una lliçó de vida i de literatura, ambdues indestriables en el cor de l’autora.

Coberta del llibre ‘Mercè Rodoreda. Cartes de guerra i d’exili (1934-1960)’

Algunes d’aquestes cartes ja es coneixien, com és el cas de les adreçades a Anna Murià, de les quals La Sal – Edicions de les Dones ja en va publicar un recull l’any 1985, però moltes són inèdites i totes prenen força i sentit com a obra coral. Ens descobreixen una dona forta, enigmàtica, atractiva, seductora, intel·ligent, valenta, que navega a la deriva entre les restes del naufragi, la tragèdia individual i la col·lectiva. Ens fan intuir una dona en ebullició volcànica, amb rampells d’ingenuïtat i bogeria, o dies de gran calma poètica i pau interior, un ésser que podia passar en un instant de l’eufòria i l’alegria tempestuosa, arravatadora, als precipicis més negres i insondables de l’amargura i la depressió.

Les cartes són el mirall de la seva ànima, l’atles de la seva quotidianitat, els escenaris físics i imaginaris de la seva vida en aquells anys, uns temps tenebrosos, sempre amb la mort a prop, en què lluita per sobreviure; mentre uns altres, d’aquí estant, pensaven que calia ‘viure, conviure i, si convé, riure’, com deia J. V. Foix, des de Sarrià. Del 1934 al 1960 són els anys en què ella, malgrat els patiments familiars i amorosos, esdevé una dona independent i una gran escriptora.

Com un film documental
El llibre funciona també com un film documental sobre la vida quotidiana d’aquells temps. Ella és, òbviament, la protagonista de la pel·lícula: una dona exiliada, ofegada de malenconia i d’incertesa, dubtes i inseguretat, sense país, sense present ni futur, que viu, sovint, en condicions extremes, contra les quals es rebel·la, quan pot, amb una força extraordinària, vital, artística i literària. A més a més, amb les cartes dibuixa un panorama de l’exili dels escriptors catalans, les seves vides i preocupacions. Hi ha línies argumentals, frases, diàlegs, en plans molt diversos, des de la reflexió i la introspecció fins a l’anàlisi profunda, el detall poètic, l’astracanada satírica i la burla més espatarrant.

El llibre assoleix un efecte polifònic, pel que ella explica o li expliquen els altres, pel que es llegeix entre línies, pel que s’intueix o pel que es pot arribar a imaginar. Aquestes cartes ressusciten actituds i polèmiques, visions del món, de la vida i de la mort; hi ha moltes veus, moltes presències, moltes actituds: d’Anna Murià i Armand Obiols a Pompeu Fabra i Josep Carner, passant per Tarradellas, Pi Sunyer i Pous i Pagès, o per Oliver, Bartra, Trabal, Riba i Montanyà.

El darrere del tapís
La correspondència de Rodoreda ens mostra el tapís i el que hi ha al darrere. Impressiona constatar com aquells escriptors exiliats, que havien hagut de deixar enrere el país destruït, continuen actuant com si el país existís, mirant de mantenir les estructures culturals (revistes, editorials, fundacions) que havien creat a Catalunya, unes estructures que havien estat sòlides, a la vegada erudites i d’avantguarda, pròpies d’un país normal i modern. Catalunya i la literatura catalana continuen existint a l’exili perquè aquests homes i dones alimenten el somni, amb cartes, novel·les, poemes, lectures, revistes i uns quants projectes editorials a l’exili francès o llatinoamericà.

La majoria són intel·lectuals fundadors, formats i vinculats a la Institució de les Lletres Catalanes, al Pen Club català, a Mirador, Meridià o la Fundació Bernat Metge, a ERC o Acció Catalana, a la UGT o la CNT, al front o a la rereguarda; gent que comparteix la passió pels llibres, per la literatura, per la creació, fins al punt que són la raó de ser i el refugi de les seves vides. Un país fictici construït sobre la runa de les dues guerres que van viure durant nou anys, del 1936 al 1945, i les respectives postguerres íntimes i col·lectives. Van perdre la primera i, tot i guanyar la segona, van continuar perdent la primera, perduts ja per la resta dels seus dies.

Rodoreda descriu la vida trista en un món en blanc i negre, a estones cruel i mortal, però fins i tot en els moments més difícils, en els escrits hi espurnegen anècdotes, ironies, crítiques que il·luminen la pel·lícula o tenyeixen de colors ben vius el panorama. Hi ha frases, hi ha instants, en què Rodoreda sembla posseïda per la saviesa dels folls, dels il·luminats. Les seves paraules projecten imatges que deixen cicatriu. Punyalades de gran literatura, esgarrapades de vida. Moltes, més tard, reviuran en la seva obra literària. És brutal com és capaç de despertar amb una imatge vista i viscuda una flamarada que enlluerna el text i l’evocació grisa d’aquells temps; és com un llamp vital, encara que contingui tot l’horror del món. Una imatge plasmada, dissecada, amb mots precisos, dolços però secs com una bufetada.

La potència de les imatges
Quan els nazis són a punt d’entrar a París, Rodoreda, Obiols i uns amics fugen de la capital a peu; durant tres setmanes es trobaran envoltats de bombardaments, metrallaments, controls, humiliacions, por i esgotament físic i emocional. En carta a Anna Murià, la Rodoreda –’se’ns omplia el nas i la boca de pólvora’– en fa una crònica magnífica, amb dues imatges que se’t claven al cor: ‘hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats per mosques voltats d’un bassal de sang’ i ‘asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda, hi havia una vella morta’.

Amb dos flaixos, Rodoreda et transmet l’horror, la mort, amb un traç d’una força extraordinària. Ella en la mort i la destrucció sembla que hi veu la vida, o el fantasma de la vida. És ‘la mort qui condueix el carruatge’ escriví Marguerite Yourcenar, penso.

Me’n deixava una altra: ‘Saps la Marie-Thérèse? Un diumenge al matí es va posar una flor al cap i un vestit blanc i es va deixar aixafar pel tren. Feia molt sol i tot era clar.’

Hi ha també molts paral·lelismes entre l’experiència íntima que descriu a les cartes i allò que posteriorment escriurà a contes i novel·les. Aquestes topades de guerra amb la mort, aquest descobriment de la cara de la mort, podrien ser l’origen d’alguna frase de la seva estranya obra inacabada i pòstuma, La mort i la primavera (1986), com ara: ‘La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir.’

Aquestes cartes ensenyen a escriure. Veus l’escriptora que és, de raça, sense pretendre fer literatura, però sí, fent l’esforç d’explicar als éssers estimats la profunditat de tot allò que passa i de la seva experiència. No és aquest, per ventura, l’origen de tota literatura? ‘Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil’, afirmava Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat, com molt oportunament cita Carme Arnau.

Passat, present i futur. Com si fos bruixa, i potser una mica ho era, Mercè Rodoreda l’any 1945 confessa el seu projecte de vida a la seva amiga íntima Anna Murià: ‘He conegut gent molt interessant i l’abric que duc és herència d’una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se’m un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut […], vull escriure, necessito escriure, res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca […], em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi.’

Vides de nàufrags
Hi ha alguna cosa salvatge en ella, brutal, i alhora extremadament sensible, quelcom inconscient, lliure, anàrquic, que l’empeny a sobreviure, a observar el món com una artista, a viure en la literatura, potser, a esdevenir literatura per a sobreviure. En els moments més durs de l’exili, amb gana, fred i por, quan ni tan sols pot escriure perquè no té temps, o perquè n’ha perdut l’esma, la seva veu literària s’ha ofegat enmig de tanta tanta guerra i tanta tanta mort. En aquells moments negres, afirma amb una rotunditat que esglaia que tornarà a escriure, que farà una gran novel·la i una entrada de cavall sicilià de retorn a Catalunya i al món de les lletres catalanes. I així, amb tanta energia d’anys acumulada, tanta ràbia, i alhora tanta amarga dolçor, va néixer anys més tard La plaça del diamant i ella va tornar al seu país amb tots els honors.

Rodoreda és víctima de la duresa de les condicions de vida els primers anys d’exili: ‘la nostra gent està bastant desfeta. Hi ha hagut dies de veritable pànic’ o ‘us escric també perquè, com ens passa a tots, tenim una gran necessitat d’amics. Tot això és massa amarg i potser alguns ens quedarem asfixiats en aquesta campana de vidre’. Ella, però, sap trobar en els detalls quotidians la força per mantenir-se dempeus: un aparador, un jardí, una anècdota, un vestit o el descobriment d’una piscina i, sobretot, els llibres, les exposicions, el cinema i el paisatge: ‘Avui fa un dia de vent i pluja, de núvols negres i grans clarors sobtades; un dia per passejar per la rambla de Catalunya i respirar ben fort l’olor dels arbres que broten i de primavera i terra molla.’

Barcelona, el paradís perdut
A Barcelona, la Rodoreda hi té la mare i el fill, i el record d’una vida passada on havia estat feliç i lliure. Commou la relació amb els seus familiars, els consells al seu fill Jordi, un amor a distància no exempt d’un immens i sincer realisme: ‘Sóc ocellot de bosc. Amb un fill que sembla canari de gàbia.’ El primer retorn a la ciutat, el 1949, en un viatge d’anada i tornada, li serà un gran xoc. ‘El nostre país, ai las! Està desfet i ja planyo qui l’hagi de refer’, escriu a Josep Tarradellas, amb comprensió gairebé premonitòria. I el 1956, a Joan Prat (Armand Obiols), li explica: ‘Tot és vell i brut, els carrers de Gràcia fan pudor de vaca i trepitges fems. És clar que és molt pintoresc però potser ho és una mica massa i amb poca alegria […], tot això d’aquí queda bastant baix de sostre. I aquesta mena de farrigo-farrago de misèria i benestar, carrega.’

Contes que faran tremolar Déu
Durant anys, Rodoreda va passar totes les hores del món cosint vestits i roba interior, acompanyada d’un maniquí i una màquina de cosir que algun dia voldria veure cremar. Era una vida esclava i pobra, sense cap més al·licient sinó els de la imaginació. Llegir Txèkhov, Steinbeck, Katherine Mansfield, Dorothy Parker; estudiar anglès, llatí; i escriure li és vital, potser per reinventar-se la vida o per substituir-la. No obstant això, al principi, escriure se li fa molt feixuc, pateix com si hi deixés la pell, com si tingués una malaltia: ‘Ni escric. Fins fa poc no he començat un conte i és un martiri perquè no el puc acabar. És curiós, he fet uns quants sonets. Ha estat com si vomités. I és que encara estic malalta.’

Primer, se’n surt fent versos, que envia a Carner, Riba o, curiosament, a Tarradellas; ells els hi comenten, li insinuen possibles esmenes i correccions. Rodoreda aprèn, constantment aprèn. Rodoreda cerca, constantment cerca. A Carner, li confessa: ‘Necessito com el pa que menjo que feu versos.’ Sobre la seva admirada Katherine Mansfield, escriu: ‘És difícil trobar el secret d’aquesta gran força d’expressió. Si un dia el trobo…’

Per trobar la seva veu literària, fa poemes i collages; la pintura esdevé el taller on construeix el seu jo literari, com amb gran encert va apuntar Mercè Ibarz a l’exposició ‘L’altra Rodoreda. Pintures i collages’. ‘Em preocupa perquè no puc escriure i em revolta perquè en tinc més ganes que mai’, confessa a Rafael Tasis. Aquest és un problema essencial de l’escriptor exiliat, com explica l’autor romanès exiliat Norman Manea a La llengua nòmada: ‘La integritat i la interioritat de l’escriptor es troben en la seva llengua; quan la hi prenen, resta una nebulosa inestable, una indeterminació. Els seus dubtes de sempre poden adquirir, per causa de l’ambigüitat i de les incerteses de la nova situació, un pes aclaparador.’

Un esperit crític implacable, genial
De la mateixa manera que és extremadament exigent amb ella mateixa, dispara a matar, càustica, brillant, contra allò que no li agrada. La Revista de Catalunya, renascuda al 48 a París, li sembla ‘un fòssil ben presentat’. Quan Francesc Trabal, un autor tan admirat per la crítica i els contistes actuals, publica Temperatura, Rodoreda el fa xixines: ‘Diuen que estava a 57 de febre i tenia cagarrines. Feia anys que no havia llegit una cosa tan dolenta, amb un humorisme –ell es pensa que en sap fer– que no fa ni somriure. Aquest senyor s’ha equivocat. La literatura és una altra cosa. Aquest senyor ha fet un ou ferrat sense oli, en un moment únic de fúria interina [sic]. Trobo que l’haurien de pegar.’ Val a dir, que aquest escriptor és el germà de Montserrat Trabal, l’esposa de Joan Prat (Armand Obiols), parella de Mercè Rodoreda a l’exili, i causa de tots els patiments sentimentals de l’autora.

Referint-se als germans Goytisolo (les germanes Brontë, els anomena) i a en Castellet diu: ‘Aquests catalans infeliços que escriuen en castellà perquè es pensen que la fama els vindrà de la banda de Madrid. Cap d’aquests catalans que escriuen en castellà no arriba ni a la sola de sabata d’un castellà de debò. Perquè escriure és una qüestió d’estil. I Juan Goytisolo és un minyó sense estil.’

En aquest recull de correspondència, es veu el pas del temps, com ella evoluciona, com es construeix, com s’asserena. I com comença a publicar poemes, a guanyar premis als Jocs Florals, a escriure contes. S’instal·la a Ginebra, guanya el premi Víctor Català el 1957 amb Vint-i-dos contes i, finalment, escriu i publica La plaça del diamant (1962), fita que marca la fi d’aquest recull de cartes i el trampolí per a tornar a Catalunya i fer-hi la seva desitjada i somniada entrada de cavall sicilià.

L’any 1956, en carta el seu fill Jordi Gurguí, li confessa: ‘No m’agrada escriure cartes. No m’ha agradat mai. Tinc la sensació, una mica diluïda misteriosament per la sang, que escric als morts. No t’esveris. En el fons la meva aversió a escriure deu ser això: sentir que estic al mig d’un cementiri i que començo un discurs a ningú’. Si es descuida…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb