03.01.2021 - 21:50
“El record és més important que la realitat diària perquè té la categoria de somni, i cada vegada dono més importància als somnis perquè crec que constitueixen la vida veritable de l’home”, deia Mercè Rodoreda de gran a Carme Arnau i Dolors Oller en una entrevista. La declaració fa evident que per a l’escriptora els somnis no tan sols eren una eina literària bàsica i motor de la seva narrativa, sinó, potser, també, de la seva vida.
Tots els crítics havien apreciat l’empremta onírica a la seva narrativa, alguns estudis havien analitzat, parcialment, cert aspecte psicoanalític d’algun conte o d’alguna novel·la, però ningú encara no havia fet un estudi sistemàtic i profund de la importància cabdal dels somnis a l’obra rodorediana. És per això que el primer treball a fons obre portes i finestres, és fonamental i molt il·luminador. N’és autora l’assagista Eva Comas Arnal. Es titula El somni blau. Estudi dels somnis en la narrativa de Mercè Rodoreda, publicat el 2020 per la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans.
L’assaig parteix d’una intuïció que al final del treball queda sobradament provada. Així ho diu l’autora: “Vaig intuir ja d’entrada que Mercè Rodoreda era una de les veus literàries del segle XX que millor havia sabut copsar i plasmar la potència reveladora dels somnis.”
Eva Comas sosté que Rodoreda en els somnis hi llegia la veritat, per això eren el centre de la seva proposta estètica, a més a més, ella considerava que les novel·les i els contes havien de quedar com un somni que impressiona i es recorda molt de temps. Tan sols una vegada, a la seva obra més enigmàtica La mort i la primavera, li va posar un nom al regne oníric: “el país on es vola”, on “tot el que ha estat i tot el que és i tot el que no serà mai, es barreja i fa veure que passa i se t’enduu i et deixa al mateix lloc on tot havia començat”.
Diu Eva Comas: “Mercè Rodoreda, la veu més clara i brillant que han donat les lletres catalanes del segle XX, és un d’aquests aedes revestits de saviesa que va saber cantar el món dels somnis.” Li atorga una categoria artística vinculada als clàssics grecs. Al mapa imaginari que els antics van traçar per ubicar el món dels somnis, diferent del món de la vigília, calia travessar rius i boscos per arribar a les portes que guardaven el palau dels somnis. Rodoreda seria aquell aede savi i expert de la literatura catalana que va arribar fins allà, entrà al palau dels somnis, en va veure molts, i va saber cantar, segons Eva Comas, més de mig centenar que van quedar transcrits a les seves novel·les i contes.
Analitzant a fons tota l’obra, incloses les novel·les inacabades, l’autora ha identificat cinquanta-cinc fenòmens onírics, entre somnis, somieigs i visions. Els somnis serveixen a l’escriptora per a arribar molt lluny, poden abastar-ho tot, l’inconscient, el conscient i les zones intermèdies, la frontera entre els dos estats. Permeten d’identificar un tot. Si bé, segons ella demostra, el somni és present des de les seves primeres obres, constata que, a mesura que avança la seva carrera i l’obra creativa madura, Rodoreda atorga cada vegada més importància al món oníric.
Darrere del mirall hi ha el somni
Al llarg del seu meticulós assaig, Eva Comas descobreix, d’entrada, que els somnis dels personatges no són decoratius ni secundaris, tenen un valor essencial, estan teixits en l’estructura profunda de la trama. Els lligams entre vigília i somni dels personatges, el conscient i l’inconscient, confereix a les obres “una estructura densa i compacta”. El somni obre portes a uns altres plans del relat. La mateixa Rodoreda deia, al pròleg de Mirall trencat: “Darrere del mirall hi ha el somni.” I segons Comas “amb la seva realitat dual, el mirall és un símbol que inclou la vida i la mort, però també els seus parents més pròxims: la vigília i el somni”.
La idea del mirall trencat va ser per a Rodoreda el desllorigador per a escriure aquella novel·la que se li anava poblant de personatges i d’històries. En trencar el mirall, la frontera entre realitat i somni desapareix i la narració s’omple d’imatges lliures i en aparença potser deslligades del món real però vinculades a ell. “El símbol que s’expressa en el món dels somnis –reflexiona Comas– és una de les eines artístiques més poderoses a les mans de l’escriptora perquè, amb aquest símbol, aconsegueix seduir la memòria i perdurar en el temps.”
D’on li ve a Rodoreda l’interès i la seducció pels somnis? Hi ha sens dubte la tradició, de la Ilíada d’Homer al Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, passant per Bernat Metge, Víctor Català i el Quixot. Però és evident, també, que de jove Rodoreda va viure en un món artístic molt influït per les avantguardes, als cercles catalans i francesos, especialment. Els somnis eren el camí per als surrealistes.
Quan l’any 1927 Josep Carner va traduir Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll, l’obra causà sensació. Rodoreda se’n va enamorar. Tenia dinou anys. Va arribar a dir, recorda Eva Comas, que aquesta novel·la i Alícia a través del mirall eren una base excel·lent per a aprendre a escriure. Ni més ni menys. Penetrar a l’inconscient és atrevir-se com Alícia a traspassar el mirall i veure-ho tot a l’inrevés. O, potser, no?
Les coordenades de temps i espai ja no valen ni per a l’inconscient ni a l’altra banda del mirall, allà on les imatges i els fets es relacionen per “intensitat i associació”. La combinació dels dos mons, crec jo, obren les portes a un infinit joc de miralls i relacions que, potser, podran perdurar i adquirir nous significats amb els anys. L’obra i els personatges es projecten des d’un present en direcció al passat i al futur, per la via de la memòria i de la premonició.
A l’exili de París als anys cinquanta, després del trauma de dues guerres, Rodoreda, com es constata per les cartes que escrivia, s’interessa molt per Miró, Klee, Dubuffet i Kandinsky. Pinta quadres i fa aquarel·les inspirant-se en ells. També s’interessa pel collage i per les noves tècniques narratives del cinema, per Gaston Bachelard i Carl Jung, que valoren l’estat de llibertat mental absoluta dels somnis.
Estudiant exhaustivament l’obra de Mercè Rodoreda, Eva Comas identifica els somnis, els relaciona amb la vida dels personatges de les novel·les, detecta les trames ocultes de les obres i entre les obres, al llarg de la carrera literària de l’escriptora, centrant-se en cinc de les seves grans novel·les: La plaça del Diamant, La mort i la primavera (la més sorprenent per onírica i enigmàtica), El carrer de les Camèlies, Mirall trencat i Quanta, quanta, guerra… I dos contes: “Una fulla de gerani blanc”, de La meva Cristina i altres contes i “Viatge al poble de les nenes perdudes” de Viatges i flors.
L’objectiu: “Mostrar com el joc de ressons entre els motius narratius en la vigília i en els somnis dels personatges està fortament entrellaçat en l’ordit que Rodoreda va anar teixint per compondre les seves obres.”
El somni blau i el blau dels somnis
La imatge de somnis tenyits de blau –ja ho llegireu– és una de les que caracteritza l’obra de l’escriptora. El somni blau es repeteix a “Una fulla de gerani blanc” i a Mirall trencat. Potser el blau tingui un simbolisme especial i molt marcat perquè el blau era el color de la llum dels fanals de la nit de Barcelona durant els tres anys de guerra. La llum era blava per evitar els blancs fàcils dels bombardeigs. Potser, també, però, la insistència en els colors li ve de l’admiració per la pintura de Joan Miró.
“Rodoreda és una escriptora, reflexiona l’assagista, que quan descobreix un tema o un motiu que li causa un efecte de forta impressió estètica o moral, no l’abandona, l’incorpora a la seva poètica i el va elaborant i reelaborant ad infinitum.”
A més de la importància del blau, que s’estén per tota la seva obra, al llarg de l’assaig Eva Comas va identificant força uns altres símbols i imatges que es repeteixen al món literari de Rodoreda: els miralls, els coloms, els àngels, les abelles, els vermells, les dones d’aigua, les mans, les bombolles de sabó que es fan de vidre… Símbols i imatges que ella relaciona al conjunt de l’obra i acaben obrint tot un camp d’interpretacions coherent, poètic i, malgrat l’evanescència, paradoxalment força sòlid i definit.
La Colometa de La plaça del Diamant, la Cecília Ce del llibre El carrer de les Camèlies i la Teresa Valldaura de Mirall trencat, tenen elements en comú, sobretot, en la seva inclinació als somnis i les visions. Sense aquest món d’introspecció i simbolisme, que aquest estudi posa encara més de manifest, potser no tindrien la força que tenen ni el magnetisme que exerceixen sobre el lector. I, m’atreveixo a dir jo, del lector de tots els temps i totes les edats. Potser perquè els somnis són un altre llenguatge universal, més enllà del temps, sense fronteres ni limitacions lògiques.
En la línia de Kafka, Joyce, Proust, Woolf
Al capítol de conclusions, Eva Comas, entre més coses, afirma que el somni havia interessat Rodoreda des dels seus primers escrits dels anys trenta fins a Quanta, quanta guerra (1980). Al principi els somnis són l’expressió dels deliris, els obstacles i els desigs dels protagonistes. Després de la Segona Guerra Mundial esdevenen al·legòrics, símbols del tema principal del relat. I des dels anys seixanta, des de La plaça del Diamant, els somnis són com un magma sense el qual l’estructura narrativa no se sosté: “Els somnis que Rodoreda inclou en les seves obres de maduresa són com l’aigua subterrània, i les aigües subterrànies sovint es comuniquen.”
Per a Eva Comas, el somni, el flux de la consciència i l’evolució del seu ús vers la maduresa literària de l’escriptora la destaca a la literatura catalana del segle XX, en la línia dels més grans escriptors europeus: Franz Kafka, James Joyce, Virgínia Woolf i Marcel Proust.
A banda de l’anàlisi en profunditat de les cinc novel·les més importants, l’assaig inclou al final un annex amb els cinquanta-cinc somnis, somieigs i visions que perviuen a l’obra de Rodoreda, ordenats tot seguint la cronologia de publicació.
L’altra Rodoreda, la recerca del jo literari en la pintura
L’any 2008, l’excel·lent exposició “L’altra Rodoreda. Pintures i Collages”, comissariada per Mercè Ibarz, ens descobria el desconegut vessant d’artista plàstica de l’escriptora. M’ha semblat que no hi havia res millor que aquelles obres per a il·lustrar aquest article. La mostra ens revelava una Rodoreda brutal. Onírica i salvatge. La que cerca en l’art nous camins per a superar el bloqueig literari que patia després del desastre de dues guerres. “La pintura –deia Ibarz– va ser el taller on va configurar la seva veu literària de postguerra.”
A mi la mostra em va impactar. En aquest article explicava la meva impressió: “Són imatges molt potents, generalment d’uns éssers rars, ectoplasmàtics, atractius, però inquietants, en conflicte, com atrapats entre raó i follia, amb els ulls gairebé sempre esbatanats, que semblen lluitar per expressar-se o per alliberar-se, per tornar a ser, per sortir del laberint, de la nebulosa. M’agraden molt. Surten de l’ombra. De la foscor del cervell. De les ferides encara obertes d’aquells anys. Han vist el terror. Són pura inòpia. L’altra Rodoreda. La que batallava per configurar-se un jo i un món literari. El que després vam conèixer.”
Ara, el 2020, l’assaig El somni blau d’Eva Comas ve a completar més el puzle infinit de Rodoreda i la seva obra, els seus misteris i encants. Ens descobreix encara més l’altra Rodoreda, la de l’altra banda del mirall, la que trobava les claus de la realitat als somnis, a través de què era ella i què van ser els seus personatges. Les seves pintures i collages, sense dubte, formaren part d’aquesta aventura d’introspecció onírica que seria després fonamental a la seva obra.
París, la pintura i el cinema van ser per a ella la metamorfosi vital i creativa després del trauma de dues guerres. Com una resurrecció introspectiva a la vida. Una força interior que impregna la seva obra, bastint-la de símbols tan potents que poden tenir vida i interpretacions molt més enllà del moment present. És la capacitat que l’obra estableixi un joc de miralls infinit, sempre viu literàriament, independentment de les èpoques i la substància dels lectors.
Com diu l’escriptor nigerià Ben Okri a Riquezas infinitas: “De vegades ens descobrim vivint en els somnis dels morts. Qui sap quin és el destí d’un somni? En quants mons simultanis vivim? Quan dormim, despertem en un altre món, en un altre temps?” A Mercè Rodoreda li hauria encantat Ben Okri.
