Menorca i el turisme de qualitat, encara

Abans que les vacances passin a ser un record massa difús i un grapat de fotografies perdudes en un núvol del ciberespai, m’agradaria tornar a un tema del qual s’ha parlat força aquest estiu: el model de turisme que tenim i el que voldríem, a partir de l’exemple concret de Menorca. Ho faig esperonat per les excel·lents entrevistes que Esperança Camps ha fet a Miquel Camps, del GOB, i a Pau Obrador, professor de turisme a Newcastle i amic, que us recomano de llegir si encara no ho heu fet.

Jo no parlo a partir de l’expertesa acadèmica ni de l’activisme i el treball a primera línia. La meva perspectiva és més aviat la d’aquell amic dels pares que veu la criatura una vegada l’any i cada vegada se sorprèn de com ha canviat. Fa més de cinquanta anys que vaig a Menorca, d’ençà que vaig néixer. Per molt que me l’estimi i em consideri més visitant que no turista, també sóc conscient que formo més part del problema que no de la solució. Som-hi, doncs.

No començaré a explicar batalletes sobre com era l’illa els anys setanta, perquè era una altra galàxia. Només diré que els cotxes els pujaven al ferri amb grua, la majoria de gent no tancava la porta de casa amb clau i nosaltres, quan arribàvem a una platja i vèiem que hi havia quatre para-sols, sovint decidíem d’anar a la del costat per veure si no hi havia tanta gent. Avui, si en una platja només hi hagués quatre cotxes sabríem del cert que o bé hi ha milers de meduses a l’aigua o ha començat l’apocalipsi final.

Fa unes quantes setmanes, em va agradar una piulada del físic menorquí Pere Quintana, que feia així: “A #Menorca tots volíem turisme de qualitat, ara en tenim i veiem que els turistes de qualitat tenen cotxe i barca i van pertot arreu, tenen molt d’impacte i modifiquen completament l’equilibri del mercat immobiliari.” Certament, és part d’això que ha passat aquests dos darrers anys de pandèmia i Brexit. Els xàrters d’alemanys i britànics que es limitaven a anar de l’aeroport a l’hotel i viceversa han gairebé desaparegut i en canvi és ple de catalans, espanyols i francesos que omplen platges (per terra i mar), carreteres, restaurants i fins i tot el bar on la gent del poble va a fer el cafè! I els francesos, segons que sembla, compren cases i finques com si s’acabés el món.

La veritat és que des que tinc ús de raó no recordo cap temporada turística en què els menorquins que en viuen, que són molts –i això òbviament també és un problema–, acabessin contents. O no havia vingut tanta gent com l’any passat, o cada vegada venien menys dies, o no gastaven prou. Era una mena de cançó de l’enfadós, que a casa fins i tot ens feia riure. Potser sí que alguns no gastaven gaire i compartien un entrepà de truita als Brucs perquè el sopar del tot inclòs a l’hotel de Sant Tomàs era massa trist o magre, però era indubtable que Menorca s’anava massificant a marxes forçades. Com a tot arreu, que consti. I fins i tot menys que a la majoria d’indrets turístics nostrats, gràcies a certes polítiques impulsades per l’esquerra i inspirades en els postulats del GOB i més gent conscienciada.

En tot cas, és cert que molts menorquins anhelaven aquest suposat “turisme de qualitat” i ara que el tenen s’adonen que, com tot turisme, també té inconvenients. Molts. Una mica em recorda la història d’Alemanya i els seus Gastarbeiter (literalment, ‘treballadors convidats’). Els anys seixanta, com que els calia mà d’obra, els alemanys van fer-ho fàcil perquè turcs, espanyols, grecs i italians hi anessin a fer feina. Vint anys després, quan ja no eren necessaris, confiaven que tornarien als països respectius, però òbviament la majoria no ho va fer i això, encara que costi de creure, va desconcertar força els germànics, sempre previsors.

He escrit “turisme de qualitat” entre cometes perquè crec que en aquest debat massa sovint confonem els termes. El turisme de luxe o de rics no és turisme de qualitat: és turisme que deixa diners, que és una cosa molt diferent. A més, convé recordar que el turisme és un dels sectors amb menys capacitat redistributiva i impacte en els altres sectors. El turisme de qualitat, en canvi, tant si deixa molts diners com si en deixa pocs, és o hauria de ser aquell que va lligat a valors ambientals, de respecte a l’entorn, de consum responsable i de proximitat, de consciència per les condicions laborals dels treballadors, de no gentrificació… De fet, el turisme de qualitat acostuma a ser als antípodes del turisme dels rics.

I sí, Menorca necessita i ha d’aspirar al turisme de qualitat, que és el bo i l’únic que pot ser sostenible, si és que turisme i sostenibilitat poden anar junts en una mateixa frase. A més, Menorca encara hi és a temps. Moltes altres destinacions turístiques ja han estat tan trinxades que no poden aspirar sinó al turisme de baixa qualitat. Això sí: calen polítiques agosarades, capaces d’enfrontar-se al poderós lobby turístic. A banda de desestacionalitzar cal posar límits: Menorca és una illa i com tots els espais tancats té una capacitat màxima. Cal limitar les places hoteleres (com ja s’ha fet), els cotxes (com a Formentera) i les embarcacions (via amarraments). La dificultat és fer-ho sense que els rics, malgrat no creure-hi, siguin els únics que puguin accedir a aquest turisme de qualitat.