Asseguda en un autobús regular resseguia per la finestra la línia de mar de l’Adriàtic. Les cales d’aspecte salvatge, els hotels en forma de ruscs de ciment, les fileres de gandules blaves, alguns edificis d’estètica soviètica abandonats. Aquesta era la vista des de la carretera en direcció cap a un poblet pescador de la Dalmàcia on aquests dies he visitat una amiga. Aquesta regió, que abraça Croàcia fins a Montenegro i també inclou una petita part de Bòsnia i Hercegovina, és una llengua de terra que aboca els Balcans a la Mediterrània. M’explicava la meua amiga Tinka que ells, els croats, no se senten balcànics sinó més aviat moltes altres coses, com per exemple europeus, però sobretot els agrada dir que són mediterranis. Potser perquè els llocs que miren a la Mediterrània no poden sentir-se una altra cosa que mediterranis. I tot i que l’ofici a la mar ja no és el que era ni tan sols en els pobles més remots, ella ho argumenta pels nostres caràcters. Que són mediterranis, diu. El poble on arribo està allunyat de les principals ciutats croates, com Zagreb, Split i Dubrovnik. Els homes vells juguen encara a alguna cosa que a mi em sembla la morra, un joc tradicional dels pescadors que també es conserva a Sant Carles de la Ràpita, i que fa poc que s’ha anat recuperant i potenciant en algunes escoles del Montsià, potser per combatre la digitalització de l’oci que s’ha tornat només de pantalles.

La morra és un joc de mans que consisteix a encertar el nombre de dits que mostra cada jugador en el moment de cantar el número. Els jugadors –dic jugadors perquè no es considerava que les dones hi poguessin jugar fins fa ben poc– criden i s’intimiden com solien fer en les antigues tavernes. La Wikipedia explica que les tropes romanes donaven a conèixer aquest joc a cada territori on arribaven i per això és una tradició mil·lenària que uneix molts pobles mediterranis, com Còrsega, Eslovènia, l’antic comtat de Niça, Tunísia i els Països Catalans. La veritat és que em va sorprendre molt, descobrir aquesta coincidència.

Però els carrers de Primosten em són familiars per moltes coses més. Per l’olor de l’atzavara dels camins de platja; pels tomàquets rostits, l’oli i l’all; per les campanes de l’església que anuncien missa; pels capvespres amb flaires de colònia fresca. Però no tot són nostàlgies, també reconec com han anat de ràpid els canvis amb els anys. Aquesta vila marinera de menys de mil habitants ha vist arribar en l’última dècada els camions de sorra nova que han convertit una costa esquerpa en un altre encantador ressort d’aigües transparents i para-sols de lloguer. Perquè la mar Mediterrània, a part d’un mite cultural, també és un reclam globalitzat. De les Cases d’Alcanar a Primosten, els flotadors fúcsia amb cap de flamenc venuts a qualsevol botiga de souvenirs colonitzen les platges, de la mateixa manera que ho fan els menús de patates i pizzes congelades, o els cadenats que conjuren algun acord amorós des de reixes, ponts i miradors. A l’estiu, la Mediterrània m’imagino que deuen ser quilòmetres de costa on els adolescents toquen els Beatles amb ukuleles mentre veuen cervesa i els coneguts el dia abans a Tinder brinden a la llum d’algun fanal. Aquesta mar continua essent la nostra mar de sempre, la mar quotidiana on deixar reposar la vista. La mar que sentim nostra tot i que les ones vinguin de lluny i impactin contra les roques tornant-se escuma d’ou batut.

Aquests dies, passejant-hi i mirant-me’l, em ve al cap el ‘mediterràniament’ de l’anunci de cervesa, adverbi comercial d’un estil de vida mil·lenari. I quin encert, perquè tot això de la bona vida i de l’estiu passa en moltes de les nostres postals microscòpiques. El que de vegades no veiem arran de mojito és com la realitat en altres platges és una altra. Que hi ha una altra Mediterrània que no és tan dolça ni tan refrescant.

Recorrent els Balcans, amb el genocidi encara enganxat a l’esquena, miro la mar des de la finestra i veig com aquesta també deu portar cares i noms desconeguts. De fet, llegia que només arriben a aparèixer el 25% dels cossos dels migrants desapareguts a la Mediterrània després dels naufragis provant d’arribar a Europa. Davant d’aquest panorama, moltes oenegés intenten fer valdre la dignitat dels morts i desapareguts i mostrar el sofriment de les famílies de les víctimes que mai podran tancar el dol. I ho fan contra la intransigència dels governs. Com la capitana del Sea Watch 3, Carola Rackete, que fa uns dies va ancorar a Lampedusa tot i les prohibicions de Matteo Salvini i que va ser arrestada immediatament. O l’ONG Proactiva Open Arms, que va salpar del port de Nàpols cap a la Mediterrània central per a cercar i salvar migrants desobeint la prohibició del Ministeri de Foment espanyol.

Quins sentiments tan contradictoris. La nostra mar de cada estiu ara ens recorda una realitat que no volem mirar. La mar on s’eixamplen els nostres ulls privilegiats, la mar del mite fundacional de la literatura occidental, la mar de l’Odissea d’Homer, convertida ara en símbol de les nostres incapacitats per vetllar pels drets humans. Precisament, la Mediterrània serà enguany l’eix vertebrador del festival d’Avinyó 2019, que posarà a l’escenari les contradiccions d’aquest tros de mapa blau i com la mateixa aigua ens fa de mirall.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb