Maties Serracant no fa ni sis mesos que és el batlle de Sabadell. El pacte de govern tetrapartit (Unitat pel Canvi-ERC-Crida-Guanyem) que va acabar amb setze anys de govern socialista establia que els primers dos anys del mandat el batlle seria el republicà Juli Fernàndez, però no explicitava qui l’havia de succeir. Unitat pel Canvi (ICV-EUiA-Podem) entenia que, com a força més votada de les quatre, havia de ser el seu candidat qui ocupés el càrrec. La proximitat del referèndum, però, feia que els independentistes recelessin de com pogués actuar un batlle dels comuns. El consens va ser investir Maties Serracant de la Crida per Sabadell, una coalició de la CUP amb el partit local Entesa per Sabadell. Serracant, que havia estat especialment bel·ligerant amb la corrupció socialista del cas Mercuri i el cas Ca n’Alzina, va ser investit batlle estant ell mateix imputat per una denúncia del portaveu del PSC Josep Ayuso i l’ex-cap de Planificació Urbanística. A principis de gener el jutge que instruïa el cas va arxivar les denúncies de prevaricació i tràfic d’influència que l’assenyalaven. Serracant parla amb VilaWeb d’aquesta qüestió i dels dies històrics de la tardor, alhora que reconeix les limitacions per fer canvis radicals a la ciutat.

 El dia 1 d’octubre van córrer imatges de l’escola Nostra Llar, on votava Forcadell, on els ciutadans van expulsar la policia espanyola després de rebre la violència. Com han canviat els sabadellencs després d’aquell dia?
—Durant les setmanes posteriors hi havia una sensació d’una cohesió molt important, sobretot dels que vam estar defensant escoles. Sembla que ara no en som tan conscients, però m’agrada pensar que allò perviu. És menys evident però continua havent-hi una major cohesió dels que creiem en el dret a l’autodeterminació. El 3 d’octubre Sabadell va viure la manifestació més gran de la seva història. Aquesta ciutat, que és heterogènia i té una part molt important de població amb arrels a la resta de l’estat espanyol, té un fort compromís amb el dret a l’autodeterminació. Això és compatible i és molt important per al país.

Creu que s’ha refredat després d’un temps?
—Segur, és impossible viure permanentment en la situació en la qual estàvem. Però és un refredat que permet mantenir una certa quotidianitat imprescindible. Penso que la ciutadania tornarà a ser la clau de volta, no ho serem els càrrecs electes, però no pot estar 100% mobilitzada cada dia. Hem de saber gestionar la càrrega de les mobilitzacions al carrer perquè, si bé hi ha gent que continua amb el llaç groc, la capacitat de mobilitzar no és la mateixa.

La fiscalia us va citar a declarar per col·laborar amb els preparatius del referèndum, però no hi vau anar. Teniu por que el sistema judicial espanyol sigui tan dur com en el cas de Cuixart, Sànchez, Forn i Junqueras?
—El que s’està fent està fora de qualsevol context democràtic. Això ens fa ser prudents, però no canviaríem el que hem fet fins al dia d’avui i menys després d’haver vist el suport popular que té. La privació de drets fonamentals com la llibertat només forma part d’una estratègia d’última hora de cara a evitar una cosa que és inevitable. Tot això no fa res més que aprofundir en el compromís que tenim els càrrecs electes.

El dia de l’aturada de país del 8-N la policia va identificar persones que havien fet talls de carreteres, i més tard el jutge Pablo Llarena va dir que investigaria també els CDR. Què passarà quan la repressió comenci a afectar també gent anònima?
—L’única opció per a seguir endavant és el desbordament democràtic i de carrer. Som en un període de cicles i ara estem tornant a acumular forces. En el moment crític serà la gent i els CDR, com a gran exemple d’autoorganització, els que acabaran desbordant una situació que per la via judicial i l’empresonament sempre és molt acotada. Per molt que pugui impressionar, té un límit. No podran contra els set-cents batlles cridats a declarar ni contra una organització que ha sigut capaç de bloquejar les principals carreteres.

Fotografia d’Albert Salamé

Segurament no aniran contra absolutament tothom, però que comencin a citar algunes d’aquestes persones anònimes potser ja atemoreix prou.
—És clar que atemoreix, si no en fóssim conscients, seríem ingenus i això no és així. Però penso que arribarà un moment que la gent dirà que han de passar pel damunt del seu cos, com van dir davant de les escoles. Sabent gestionar aquesta por col·lectiva hi ha hagut un apoderament i una reacció de reforç col·lectiu.

Quan després de la proclamació de la República vau abaixar la bandera espanyola i europea del consistori els vostres socis d’Unitat per Canvi us van desautoritzar públicament. Com és governar amb els comuns?
—En faig una valoració molt positiva. Tenim un acord de govern que especifica el compromís amb el dret a decidir, un marc còmode per a gent amb diferents sensibilitats però amb elements en comú com el dret a l’autodeterminació i una idea republicana. A més, la reacció de l’estat, la retallada de drets i tota una sèrie de fets que van passar setmanes abans del referèndum van cohesionar el govern. És cert que en el moment que es proclama la República i des d’alcaldia decidim abaixar les dues banderes que entenem que no ens representen estem fent un gest simbòlic que genera una controvèrsia a la ciutat i dins del govern. Per tant, al cap d’uns dies adeqüem el gest a la situació del país, que és que no hem pogut tirar endavant un projecte de República ni un procés constituent perquè la repressió avança. Quan els socis de govern no independentistes fan la crítica pública representen també una part de la ciutadania de Sabadell. És una cosa que com a batlle he de tenir molt clara. Potser va ser prudent tornar a penjar les banderes per a continuar acumulant forces i legitimitat.

Aquest retret públic entre socis de govern no va ser ni el primer ni l’últim, dilluns la Crida recordava en un piulet que vau presentar una moció de suport als encausats pel cas 27 i més però que no es va aprovar pel vot en contra d’Unitat pel Canvi.
—Això entra en la normalitat del que és la relació entre l’organització i govern. He entès que grup municipal i organització no és el mateix, i que aquestes han de tenir la seva pròpia capacitat de decisió, encara que puguin generar malestar en la relació dins del govern. La persona que fa de batlle no és el líder que dictamina el que es pot fer o no dins de l’organització, sinó que són plurals i fan un exercici de democràcia interna. La llibertat de les organitzacions de fer i desfer, més enllà del que pugui significar per la concòrdia dins del govern, és també un element que estimula l’autocrítica.

Això pot produir una desconnexió entre el partit i el grup municipal?
—I tant. Pot passar i hi ha d’haver molts mecanismes i esforços de comunicació perquè no passi. És molt complex que des de fora s’entengui tot el que passa dins, igual que ho és des de dins recordar sempre el que passa fora. Si es trenca la corretja de transmissió, tornem a allò clàssic: el trencament entre l’organització i la institució. Tots anem aprenent, equivocant-nos i rectificant per a tornar a aprendre. La llibertat de l’organització no es pot tallar, però també ha de ser partícip del que vol dir estar dins de la institució. Genera contradiccions, però les assumim per a poder anar fins al final en la lluita contra la corrupció, per exemple.

Finalment la denúncia del portaveu socialista Josep Ayuso i l’ex-cap de Planejament Urbanístic per la cessió de l’antiga fàbrica de Can Balsach al casal El Talleret ha quedat arxivada i vós ja no esteu imputat. Ràpidament, què va passar?
—Just abans de les eleccions del 2015 el ple va aprovar per unanimitat el compromís de cedir un espai abandonat, Can Balsach, al casal el Talleret, que agrupa entitats com l’associació de veïns, la colla de foc dels Diables i els Banyetes i organitzacions com Arran. Hi ha un sector que políticament no veu bé que se’ls doni i en comptes de buscar facilitats el que es fa és introduir en l’aprovació de la concessió un element, jurídicament opinable, que demana de modificar el planejament urbanístic. En el moment que entrem al govern i jo arribo a l’àrea de Territori decideixo de posar una nova cap d’àrea i li demano que faci el seu equip tècnic. A més, li exposo que hi ha aquesta qüestió sobre la taula i que cal prioritzar perquè hi ha una subvenció de la Diputació que caduca en acabar l’any. I és en aquest marc que passa tot: la Maite Morao, fins llavors cap de Planificació Urbanística, fa un informe negatiu i al mateix moment es fa un relleu al capdavant de Planificació Urbanística. Tant la nova cap d’àrea com el nou cap de Planificació Urbanística entenen que la normativa és interpretable i per tant pot encaixar, tal com se li respon a les al·legacions del senyor Ayuso. Com hi ha una subvenció creiem que no és necessari alentir-ho modificant el planejament urbanístic. El senyor Ayuso i la senyora Morao, que no hi estan d’acord, podrien haver posat un contenciós administratiu i el jutge podria determinar que preventivament no ho deixa aprovar, però van directes al penal. La justícia diu ara que nosaltres no hem prevaricat ni hi ha hagut tràfic d’influències, però a hores d’ara ja acabarem el procediment com el tenim.

Fotografia d’Albert Salamé

 Morao, que és membre de l’associació de denunciadors de corrupció Plataforma per la Honestitat, va dir que vós la vàreu pressionar.
—Si hi acaba havent un sobreseïment definitiu, valorarem el fet que certes persones hagin anat pels mitjans de comunicació atacant-me i posant sobre mi unes acusacions falses. No pot ser gratuït, tot i que tampoc no volem entrar en una espiral de jo t’acuso, tu m’acuses. Però s’ha de saber que fer denúncies falses té un cost. Quan nosaltres hem fet una denúncia és perquè crèiem que hi havia base jurídica per anar al contenciós administratiu, que és el que s’ha de fer.

 Sempre vau dir que la denúncia es tractava d’una venjança per haver denunciat Ayuso i Morao pel cas de Ca n’Alzina, però també ha quedat arxivada la denúncia del seu partit contra ells. Quina valoració en fa?
—Són dues coses molt diferents. El cas de Ca n’Alzina segueix obert, però el de Can Balsach està provisionalment tancat. A Ca n’Alzina no es tanquen les diligències prèvies perquè hi ha un delicte, està clar que allà hi ha algú que ha vulnerat la llei durant anys i ningú no li ha dit res. Que hi ha responsables? Doncs resulta que el jutge entén que el senyor Ayuso, ex-regidor d’Urbanisme, no té responsabilitats. Potser n’hi ha d’altres, fa deu anys que han anat urbanitzant sobre sòl no urbanitzable i ningú no els ha dit res. Nosaltres vam denunciar un delicte, després a partir de les declaracions d’uns testimonis vam denunciar unes persones que el podrien haver comès, però inicialment no sabíem qui era el responsable.

Vosaltres éreu molt crítics amb les poques eines de participació dels governs Bustos. Quins plans de participació heu engegat?
—En alguns àmbits cal anar implementant noves eines transversals de participació. Som crítics en les taules temàtiques, per exemple no hem convocat la taula de l’habitatge perquè creiem que hi havia una barreja d’actors que no facilitava que allò pogués ser transformador per a la gent amb dificultats per accedir a l’habitatge. Hem fet que els àmbits de participació i de treball sorgissin des de baix, no pas que fossin un espai tutelat des de l’administració. Estem intentant el mateix en l’àmbit dels consells de districte. Si bé nosaltres mantenim els consells de districte, estem innovant en la creació d’espais nous que siguin més oberts i que hi hagi una barreja d’entitats i persones.

Quines dificultats us heu trobat a l’hora de promoure la participació?
—Sempre participen els mateixos i, a més, la gent es cansa de participar perquè els que s’involucren no donen per a més. I llavors, quan hi insisteixes molt, els que vénen són els alliberats de les organitzacions. D’altra banda, la part digital arriba on arriba. Això ens ha portat a veure que l’escala petita, la dels barris i la de l’espai públic, és crucial. I en canvi la tendència natural és anar a l’escala gran i fer projectes de ciutat. La petita requereix molt d’esforç però és la veritablement transformadora. Per això aquest canvi d’escala és una de les coses que volem anar posant sobre la taula. Quan fem un procés digital hem de traslladar-lo també al carrer perquè hi ha una part molt important de la gent que no hi arriba. Per tant, en moltes coses nosaltres ens atrevim a fer una valoració agredolça. Sí que anem endavant, però no tant com voldríem.

Com afronteu el fet que l’augment de preus de l’habitatge a Barcelona afecti de retruc l’habitatge de les ciutats properes?
—Amb múltiples actuacions, cap d’elles suficient en el seu context i evidenciant-ne la diagnosi, que és catastròfica. Ho vivim en primera persona els que som llogaters quan se’ns renova el contracte. Hem fet tota la pressió possible i la seguim fent sobre entitats financeres i grans tenidors, amb resultats molt limitats malgrat que tenen un estoc d’habitatge important. Així i tot, la major part d’estoc d’habitatge està en mans de petits propietaris. Hem engegat una campanya de reforç de la borsa de lloguer de l’ajuntament, si ets un petit propietari, t’ajudem a llogar el teu immoble i el podem gestionar nosaltres. També hem potenciat l’empresa pública d’habitatge, en aquests moments s’està tirant endavant un projecte per fer cinquanta habitatges de lloguer al voltant del centre, no a la perifèria. Però està clar que amb cinquanta habitatges no revertim la dinàmica a l’alça del lloguer.

El govern va impulsar -amb Barcelona, Terrassa, Badalona, Santa Coloma i més ciutats- l’Associació de Municipis per a la Gestió Pública de l’Aigua, però la legislatura encara el tram final i encara no s’ha aconseguit municipalitzar l’aigua.
—Pel que fa a Aigües Sabadell, sobre la qual tenim un vint per cent d’accions i per tant en som un soci minoritari que té una concessió pública, hem arribat l’estadi de poder gestionar adequadament la nostra responsabilitat sobre l’empresa. En aquest moment el que estem fent és analitzar com ha funcionat la concessió i en quin estat està l’empresa. Estem trigant perquè és una anàlisi complexa. Tot això requereix anar posant en comú els seus objectius i drets amb els nostres objectius i drets. Estem en un procés de trobar l’encaix entre el nostre objectiu, que és a llarg termini, i evidenciar que abans que sigui públic hi ha tota una sèrie d’elements millorables a Aigües Sabadell. Xocar contra la realitat no vol dir canviar el rumb, sinó insistir-hi i ser conscients de les dificultats.

Fotografia d’Albert Salamé

Tenint en compte les dificultats que ha trobat per fer canvis substantius des del govern municipal creu que la CUP hauria d’entrar al govern de la Generalitat?
—La CUP té una base municipalista que fa que ja sàpiga què és estar al poder. Hi ha gent que potser pensa ‘aquests nanos quan toquin poder canviaran’. Aquest és l’element clau que no pot passar, no hem de caure en la simplificació de dir ‘no és possible’. És imprescindible que la CUP entri al govern per poder prendre consciència? Jo crec que no, hem de ser partícips entrant-hi o no. Però sóc molt respectuós amb les estructures de decisió i debat, i com no hi estic participant no vull entrar a opinar amb detall.

I, més enllà de la CUP, quina ha de ser la relació de l’independentisme amb els comuns?
—Sense els comuns serà molt difícil tirar endavant el projecte republicà que volem per a Catalunya. I això em sembla evident perquè tenen una part important de suport i tenim en comú elements de projecte de país. Per tant, hem de mirar més el que ens uneix que no pas el que ens separa, i està clar que Sabadell n’és un exemple.

De totes maneres, fa anys que el procés d’independència està en marxa i han demostrat que no aposten per ell.
—Però el dia que hi hagi una República, que hi serà, haurà de ser d’esquerres. Sabadell no deixa de ser un experiment que s’hauria de reproduir una altra escala: ERC, les CUP, els comuns i una esquerra alternativa local treballant de forma conjunta per un projecte de ciutat. Això és el que molts volem per al país. A Sabadell això suma, pot sumar a Catalunya? Ho veurem en aquell moment. Malauradament el procés no ha tingut el suport dels comuns, però evidencio que a Sabadell els seus representants no han posat pals a les rodes. Està clar que tenim moltes més coincidències de programa amb els comuns que amb Convergència.

Quins han de ser els propers passos a l’independentisme?
—Els dies abans de l’1 d’octubre tothom preguntava què hauria de fer i jo deia ‘deixar que la gent que li toqui fer, ho faci’. El país té un parlament nou que ha d’estar a l’altura del repte que li hem posat.

En aquest nou parlament la primera força és Ciutadans, que també va ser primera força a Sabadell. Quina lectura fa del més d’un milió de vots a un partit que fa una esmena a la totalitat dels grans consensos del catalanisme?
—Ciutadans ha absorbit una part de vot del PSC i una part molt important del PP. També crec que ha estat molt puntual. Aquests dies Ciutadans diu que tindran l’alcaldia de Sabadell d’aquí a un any i mig, però penso que la gent té un vot molt diferent de les catalanes, a les municipals i a les estatals. Em preocupa perquè hi ha una simplificació del discurs polític, Ciutadans n’és un exemple. Quin és el seu programa? La llengua i que no segueixi endavant el procés independentista. D’acord, però com solucionaran els problemes de la gent? Què pensen sobre les pensions, sobre el treball, sobre l’economia productiva…? Hi ha una banalització de la política que és el populisme. Amb això no vull dir que qui els vota és ximple. Dic que la gent també vol solucions i s’agafa a allò que li sembla que li solucionarà els problemes. Aquest és el repte: hem d’anar més a escoltar i, sense enganyar ningú, intentar donar respostes a tothom.

La Catalunya que ha votat Ciutadans és nova o sempre ha existit?
—Catalunya ha canviat i hi ha una part nova. Hem posat una disjuntiva que no existia i la gent ha hagut de posicionar-se i fer-se preguntes que potser no s’havia fet. Parlo de mi mateix, fa deu anys no tenia clar si era independentista i avui tens molt clar quina és la teva resposta sobre aquesta pregunta. Molta gent s’ha hagut de fer la pregunta. La distribució dels suports polítics ha canviat perquè han hagut de ressituar-se.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]