Les matemàtiques reescriuen la història de la pesta de Mallorca del 1820

La pesta que va afectar Mallorca el 1820 podria haver estat força més complexa que no s’havia pensat fins ara. Un estudi basat en dades epidemiològiques de l’època revela que el brot no va ser solament de pesta bubònica, sinó que també hi haurien tingut un paper important les formes pneumònica i septicèmica, molt més agressives.

La investigació, publicada a la revista científica Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), l’han feta Pedro Puig, catedràtic d’estadística i investigació operativa de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Joana Maria Pujadas-Mora, investigadora ICREA acadèmia i professora de la Universitat Oberta de Catalunya.

L’epidèmia va causar prop de 6.000 morts entre el maig i el novembre del 1820 en quatre municipis de Mallorca. Els investigadors han centrat l’anàlisi sobretot en Son Servera, on va començar el brot, i Capdepera, perquè són els municipis dels quals s’han conservat les dades més completes. La clau de la recerca han estat uns registres diaris elaborats per ordre de la Junta Superior de Sanitat i conservats a la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears. Hi constaven, dia a dia, els casos nous, els morts i els guarits, diferenciats per sexe i entre adults i infants.

A partir d’aquests documents, Puig i Pujadas-Mora han aplicat models estatístics per a reconstruir l’evolució de l’epidèmia i calcular-ne alguns dels paràmetres principals.

Una letalitat excepcional

Els resultats mostren una letalitat en conjunt del 78% a Son Servera i Capdepera. La mortalitat era encara més alta entre els infants i, de mitjana, passaven tan sols uns dos dies i mig entre la infecció i la mort o la recuperació. Aquesta rapidesa és un dels elements que han fet dubtar els investigadors de la interpretació tradicional del brot.

La pesta bubònica clàssica es transmet habitualment per les puces que parasiten les rates i té una mortalitat inferior. En canvi, les formes pneumònica i septicèmica poden evolucionar molt més ràpidament i, sense tractament, tenen una mortalitat molt elevada. Els investigadors consideren que la combinació entre l’elevada letalitat, el període tan curt de la malaltia i les descripcions històriques del deteriorament sobtat dels afectats suggereix que aquestes dues variants van contribuir de manera important al brot.

Amb tot, Pujadas-Mora demana prudència. Les conclusions no provenen de l’anàlisi de restes humanes ni de proves genètiques, sinó de models matemàtics aplicats a les dades documentals conservades.

Un vaixell procedent de Tànger

L’estudi també permet de precisar com podria haver començat l’epidèmia. La pesta hauria arribat a Mallorca en un vaixell procedent de Tànger, del qual es van descarregar mercaderies amb petites embarcacions de rem. Part de la població local també hauria pujat directament al vaixell per comprar-hi productes. Per això, els investigadors consideren poc probable que tota la transmissió s’expliqués pel mecanisme clàssic entre rates, puces i humans.

La hipòtesi que prenen més en consideració és que una part significativa del contagi es va produir directament entre persones mitjançant ectoparàsits, com ara puces i polls. S’hi haurien afegit les formes pneumònica i septicèmica de la malaltia. La documentació de l’època és prou detallada per a identificar fins i tot la primera víctima mortal coneguda: Francisca Brunet. Després d’ella van morir ràpidament el seu marit, el seu fill i uns quants veïns.

Un triple cordó sanitari

Les autoritats van reaccionar al brot establint un triple cordó sanitari: per terra, per mar i entre els quatre municipis afectats. Segons Pujadas-Mora, aquestes mesures van funcionar i van impedir que la pesta s’estengués per la resta de Mallorca. Els càlculs dels investigadors també ho reflecteixen. A Son Servera, abans que s’apliquessin les mesures de contenció, el potencial de transmissió va arribar aproximadament a 1,3. A Capdepera, en canvi, es va situar entorn d’1, cosa que correspon a una epidèmia molt més controlada.

L’episodi també va tenir conseqüències duradores. Segons els autors de l’estudi, la pesta del 1820 va contribuir a reforçar la salut pública a les Illes i va afavorir una confiança més gran en la medicina i en les mesures de prevenció sanitària. Dos segles després, aquells mateixos registres permeten ara de revisar la història de l’epidèmia amb eines que els metges del segle XIX no podien tenir: la modelització matemàtica i l’estatística.

La memòria popular, tanmateix, en va conservar una explicació ben diferent. Una llegenda de Son Servera atribuïa l’origen de la pesta a un pastoret que s’hauria posat una capa trobada en una tomba de la platja, on acabaven d’enterrar una persona arribada amb vaixell. El 2008, l’Ajuntament de Son Servera va erigir una petita estàtua del pastoret en record de les víctimes de l’epidèmia.