Matemàtiques elementals

  • «Discutesc que es puga explicar què ha passat amb aquesta moció i el resultat que ha obtingut amagant un detall cabdal: el de la deformació de la voluntat ciutadana que ha fet el poder judicial»

VilaWeb

El Parlament de Catalunya, en la legislatura actual, té els 135 diputats repartits així: 36 diputats de Ciutadans, 34 de Junts per Catalunya, 32 d’Esquerra Republicana de Catalunya, 17 del Partit Socialista de Catalunya-Units, 8 de Catalunya en Comú, 4 de la CUP i 4 del Partit Popular.

Les matemàtiques són molt elementals. Hi ha 70 diputats independentistes. I 66 diputats dels dos grups que donen suport al govern. Per contra, hi ha 57 diputats del bloc del 155, 65 diputats de formacions que no es declaren independentistes i 69 de forces polítiques que no donen suport al govern.

Ahir el PSC va presentar una moció demanant al president de la Generalitat que convocàs eleccions. Els quatre diputats de la CUP varen decidir de no participar en la votació. De manera que el resultat de la votació havia de ser de 66 vots en contra (els dels dos partits que donen suport al govern) i 65 a favor (els dels diputats que no donen suport al govern, tret dels quatre de la CUP).

Malgrat això el resultat de la votació va ser favorable als partits que no fan costat al govern. I les estranyes matemàtiques que ho expliquen tenen a veure amb el fet que cinc diputats (el president Carles Puigdemont, el conseller Toni Comín, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull) no van poder votar perquè l’instructor del judici de l’1-O, el magistrat Llarena, ho va decidir així.

No seré jo qui discutesca que el PSC té el dret formal d’aprofitar-se de la situació irregular dels seus cinc col·legues parlamentaris –en definitiva si aquesta gent va ser capaç de donar suport al 155 i aprova la presó que han de suportar alguns d’ells és evident que no té cap mena de remordiment moral ni polític.

No seré tampoc jo qui discutesca que la manca d’un acord estratègic entre els partits polítics independentistes té conseqüències molt lamentables, com ara no haver-se posat d’acord sobre com cal resoldre l’agressió del jutge Llarena contra el parlament i la seua sobirania i contra el dret de vot de tots els catalans.

Ni discutiré que aquesta manca de coordinació, i les constants picabaralles i enfrontaments entre els dos partits coalitzats en el govern l’afebleixen greument i en limiten molt la capacitat política, molt reduïda.

Tot això no ho discutiré, però sí que discutesc i discutiré aferrisadament i amb qui calga que el resultat d’aquesta moció es puga explicar –i opinar-ne, prendre-hi posició o fer-ne titulars i informacions– amagant un detall cabdal: el de la deformació de la voluntat ciutadana que ha fet el poder judicial.

Perquè, per dir-ho a la manera de l’inoblidable André Malraux: ‘Una persona no és allò que pensa, és allò que amaga.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any