Massa morts per a tanta alerta

  • Les millores tecnològiques no haurien de fer ombra a la cultura de transmissió oral de les famílies o dels veïns

Assumpció Maresma Matas
20.10.2026 - 21:40
Actualització: 21.10.2026 - 09:35
VilaWeb

En els pobles de rierades, rials, barrancs o rius la cultura de respecte a l’aigua s’aprenia de ben petit, com menjar, com respirar. La idea que l’aigua desbocada podia baixar sobtadament sense que plogués no formava part de l’imprevist. Sempre hi havia un parent o un amic que t’explicava una anècdota que t’ensenyava que quan estava núvol calia estar a l’aguait amb agudesa. Sabíem la força manifestada pels bots, com una mena d’onada que avançava i que no es podia aturar, ni t’hi podies aventurar.

Si plovia t’havies de situar ben lluny i no havies d’intentar mai de salvar el cotxe, tot i que difícilment els cotxes arrossegats per l’aigua eren d’algú del poble. Era relativament quotidià entendre els senyals del perill, eren reconeixedors i compartits per tothom, com reconeixíem aquella olor intensa de fang, que un cop l’has sentida no la pots oblidar. Totes les portes que hi havia a tocar del pas abrupte de l’aigua tenien una fusta per a impedir-ne l’entrada.

Més tard, amb l’arribada del turisme, l’aixafada de cotxes va ser espectacular i a Arenys de Mar (segurament, a molts altres pobles), per a avisar del perill els forasters, van inventar una sirena que et posava la pell de gallina. Ara penso que era el precedent rudimentari de les Es-Alert, que tant ens inquieten. Encara no sabem com llegir-les, com assimilar-les. Com tampoc no sabem com calibrar els canvis que portarà l’escalfament del mar al nostre clima. Els senyals tecnològics no haurien de suplir aquesta transmissió del respecte per l’aigua. El degoteig de morts a causa dels aiguats, ben alertats, no és pas cap bona notícia.

I tampoc no ho és el constant creixement d’ofegats cada estiu en platges, rius i piscines. El 2026 les xifres esgarrifen: 64 a Catalunya, 48 al País Valencià, 42 a les Illes i 8 a Catalunya Nord. L’instint de supervivència no pot desaparèixer per un excés de confiança, causada per la desinformació.

Ni pot ser substituït per una falsa seguretat tecnològica. La prevenció dels pronòstics i les alertes ajuden molt, però sense aquesta cultura que educa l’instint no seran prou eficients. Les millores tecnològiques no haurien de fer ombra a la cultura de transmissió oral de les famílies o dels veïns. Això que sembla fàcil no ho és. Prendre consciència dels perills de l’aigua a TikTok i a Instagram potser serà efectiu, però no acabo de veure que n’hi hagi prou per a educar aquest instint que converteix l’imprevist en una cosa prevista, sabuda. En aquesta mena de transmissió, l’advertiment no serveix prou. Els relats, plens de matisos vitals, poden afinar els instints bàsics de supervivència. Tanmateix, no sé si existeixen aquestes estones per a mirar plegats la pluja darrere els vidres i deixar que l’experiència d’uns i altres es fongui en coneixement. O per a acostar-nos a la mar amb tota la seva grandesa i compartir-ne la màgia i el misteri. Hi va haver un temps en què això era possible. Ara ho hauria de ser.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor