La novel·la Vida privada (1932), de Josep Maria de Sagarra, ha estat traduïda per primera vegada a la llengua anglesa: Private Life (2015). Per això VilaWeb entrevista la traductora, Mary Ann Newman (Nova York, 1951), llicenciada en literatura espanyola i literatura catalana a la Universitat de Nova York. Newman ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès, d’autors com ara Quim Monzó, Joan Maragall i Narcís Comadira. Actualment impulsa la Farragut Fund for Catalan Culture in the US, que pretén documentar el llegat català als EUA i facilitar l’intercanvi cultural entre tots dos països. Newman, Creu de Sant Jordi, ens atén telefònicament des dels Estats Units.

—Fa anys que traduïu del català a l’anglès. Compareu Sagarra amb alguns altres autors que hàgiu traduït.
—Sagarra és bastant més difícil. En primer lloc hi ha el fet que la novel·la sigui d’època. ‘Canalitzar’ el llenguatge català viu dels anys trenta em resultava fàcil perquè canalitzava el llenguatge en anglès dels meus pares. Perquè ells eren joves en aquella època i feien servir moltes expressions que m’eren molt familiars. A part la música, el jazz i aquestes coses, que hi són molt presents, a la novel·la. De manera que he buscat els ecos de la seva manera de parlar. Però passar de traduir Quim Monzó, que és molt condensat, molt dens, però amb un llenguatge d’ara, o Eugeni d’Ors, a qui tinc gairebé a la sang, de tant que me’l sé, a Sagarra és molt diferent (tot i que tenir Ors a la sang era una bona base per a Sagarra). Sagarra és molt barroc, fa volades i marrades, i a diferència de Monzó, orfebre del llenguatge, on no hi ha res que no hagi repassat vint-i-cinc vegades, Sagarra va escriure aquest llibre en tres mesos a l’Ateneu Barcelonès per accedir a un premi literari. No va tornar mai a corregir això o allò. És com un riu: un doll de paraules meravellós però sense fre. I sense correcció posterior. Sagarra té aquesta inventiva tan gran. Quan escriu poesia, té les limitacions de la mètrica i del ritme. En canvi, en prosa, no té fre. Tornem al riu. I amb una quantitat brutal de referències al món exterior, o coses de l’època que no són transparents.

Mary Ann Newman i Quim Monzó, autor que també ha traduit (Foto: ACN)
Mary Ann Newman i Quim Monzó, autor que també ha traduit (Foto: ACN)

—Coses no transparents? Per exemple?
—’Botó de perseverant’. Quan Guillem de Lloberola es confronta amb el baró de Falset, li diu: ‘Ah vostè, amb la seva moral i correcció i aquest “botó de perseverant” que porta al trau.’ Botó de perseverant? Vaig consultar-ho amb molta gent i la gent no sabia què era. I en un article del pare Massot sobre l’església catalana del segle XX vaig trobar la solució. El ‘botó de perseverant’ feia referència a una associació parroquial que només va durar uns anys. En castellà, a la traducció de Montalbán i Goytisolo, la tradueixen literalment i es queden tan amples. En castellà i català no fa soroll, i la gent ho llegeix i passa de llarg. En canvi, dir en anglès ‘button of perseverance’ és com ficar un dit a l’ull al lector. Per força havia de trobar un ressort en anglès. Al final ho he fet anar així: ‘that pin from the Parish Perseverance League on your lapel’. La cosa és que, a l’anglès, no et pots permetre el luxe de no resoldre els problemes i traduir literalment; te l’has de jugar.

—Per primera vegada que es tradueix ‘Vida privada’ a l’anglès. No heu pogut encarar la vostra traducció amb cap més d’anglesa.
—N’hi ha una de francesa, però no la vaig consultar. Només tenia la del castellà, i només la vaig fer servir en el moment de la revisió. I no em va resoldre els dubtes que em pensava, no. Per aquesta facilitat cognitiva entre castellà i català que et deia, no es van molestar a buscar aquests detalls, com el del botó. No em va ajudar gaire, amb els dubtes.

—En aquesta crítica al diari Irish Times, Eileen Bartlseby diu que Sagarra permet de veure Catalunya sense filtrar-la per la visió de Hemingway, que ho tapa tot.
—Això també ho diu la primera crítica de Kirkus Review. Una crítica que va resumir ‘Private Life’ a la perfecció en 350 paraules. I aquesta que menciones també és extraordinària. És un dels problemes de la traducció de la novel·la catalana: no hi ha referents. La nostra idea literària de l’Espanya dels anys trenta és aquesta de Hemingway. Crec que els crítics saben que no són comparables, però posen Hemingway perquè la gent se situï en l’època. I per assenyalar-los que abans de la guerra l’escenari era aquest.

—I a Kirkus Review dieu que la novel·la guanya molt quan surt de la línia argumental, i Sagarra fa digressions ben interessants sobre tota mena de temes.
—Cert. Per exemple, Sagarra descriu sucosament Primo de Rivera, com el sàtir que era, i el seu efecte sobre les dones, que se li tiraven a sobre. Això no és essencial per a la trama. Però per a l’ambient és brutal. I per a poder apreciar el canvi que ve després, amb la República. Per exemple, el gust pel cinema soviètic que arriba l’any 1932 quan es tomba la dictadura. Són aquestes, les experiències que la gent no coneix sobre una època i un lloc. Els crítics reconeixen que Sagarra ofereix el gran tapís de la societat d’abans de la guerra.

—Us deuen quedar poques paraules que no conegueu, en català. Alguna que hàgiu descobert traduint Sagarra.
—Bé, això em fa venir al cap una expressió que em va costar moltíssim: ‘Tirar-li aigua al nas’, que vol dir ‘afalagar’. Potser molta gent la coneix, però jo no la trobava enlloc. Com sempre passa, després l’he vista a més llocs, però sempre de l’època. I sí, ‘terregada’, que és sinònim de ‘púrria’, que un personatge sense nom aplica als nou-rics. I ‘carreu’, que és una gran pedra tallada, quadrangular, que servia per a construir castells. En Frederic de Lloberola la fa servir quan té les seves al·lucinacions sobre el passat gloriós de la família. I després hi ha paraules que Sagarra fa servir com ell vol, com ‘epidèrmic’, que tan aviat vol dir ‘superficial’ com ‘instintiu’, o ‘estomacal’, que pot ser una referència a la gana o la supervivència –la gent es mou per motius ‘estomacals’– com també ‘instintiu’, d’una manera més desesperada. No sé si és pel costum del teatre, però el llenguatge no es rebuscat; això sí, fa servir sempre la paraula que cal, quan parla de roba, de construcció, de botànica, d’heràldica… la gamma de referències és enciclopèdica.

—I parts difícils de resoldre?
—Doncs quan Sagarra parla del personatge que ajuda la filla de Lloberola a avortar. Descriu el personatge com ‘d’orígens foscos’ per dir que és negra. Tot això ho diu amb sobreentesos, creant un ambient, d’erotisme i d’enginys. Aquesta part una mica obscura, si no estàs traduint, doncs la pots passar per alt. Però com a traductora no pots dir ‘no ve d’un pam’.

Private Life (Archipelago Books)
‘Private Life’ (Archipelago Books).

—Parleu-me de l’editorial que ha traduït Sagarra als EUA, Archipelago Books.
—Archipelago Books és una editorial de superluxe, que fa llibres com bombons. Té un tracte exquisit amb els autors i, cosa no tan comuna, amb els traductors. Fan meravelles i són quatre gats. Em recorda les excel·lents editorials catalanes que treballen per amor a la literatura. L’editora Jill Schoolman ha estat fonamental perquè es conegués als Estats Units, per exemple, el noruec Karl Ove Knausgaard. És una descobridora de valors i sap reconèixer obres de qualitat. L’editorial reflecteix el gust d’aquesta dona amb tant de nas. Ella tria i remena. I és ella que va descobrir Sagarra pel seu compte, i quan buscava un traductor, a través del Llull, em va trobar a mi.

—Teníeu interès a traduir Sagarra o us ho heu pres com un encàrrec?
—Ui! Deu fer uns deu, quinze anys que volia traduir ‘Vida privada’. Per mi ha estat un regal. Recordo que en vaig parlar amb el fill, Joan de Sagarra, sobre la meva intenció. Montse Serra me’l va presentar. I en Joan em va dir: ‘Mmm.. per què no fas “La ruta blava”?’ Ha ha! Li n’he de fer arribar una còpia. El llibre és preciós. La font, el paper, l’enquadernació. Tot.

—He vist que la portada és un quadre de Casas.
—L’editora havia trobat un quadre de Matisse, que recordava una escena en un divan entre Rosa Trènor i Frederic de Lloberola. Però Àlex Susanna em va dir que hi havia un quadre del pintor Casas d’una noia sobre un divan que era perfecte: ‘Jove decadent. Després del ball’. Era a la col·lecció del Museu de Montserrat. Jo, justament havia estat a Montserrat a l’estiu, treballant en la traducció –on vaig poder veure el manuscrit dels 14.000 versos del ‘Poema de Montserrat’ d’en Sagarra!– i havia conegut el pare Laplana, director del Museu. De manera que li vaig escriure per demanar-li que ens cedís la imatge. I amablement ens ho va fer. I crec que és molt escaient perquè en Sagarra tenia un relació amatent amb Montserrat. Aquests dies, a Twitter, una persona ha assenyalat correctament que el quadre és de 1899 i la novel·la és dels anys trenta, però és ben ‘trovato’ encara que no sigui ‘vero’. I fer conèixer Casas, juntament amb Sagarra, doncs, dos per un.

—Estan contents de com els va, a l’editorial?
—La data de publicació va ser el 24 de novembre. Sé que és a les llibreries, perquè l’he vist, i fa molt de goig. Les primeres crítiques han estat força bones, i a Foyle’s, a Londres, l’han destacat als prestatges de Nadal entre els ‘Best Translated Books de 2015’. Però encara és massa aviat per a fer projeccions.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb