Martin Auzmendi: “Continuarem fent tant com puguem per a saber la veritat sobre Pertur”

Martin Auzmendi (Ataun, Guipúscoa, 1950) i Eduardo Moreno Bergaretxe, Pertur, van ser amics en la militància i en la clandestinitat, fins que van fer desaparèixer Pertur. D’ençà d’aleshores, Auzmendi mira d’aclarir què va passar. Va exercir d’advocat de la família quan el cas va arribar a l’Audiència Nacional espanyola i, tot i haver passat cinquanta anys, no ha desistit de la tasca de trobar la veritat. Serà a l’homenatge que li faran dissabte al migdia al pont de l’Avinguda, entre Irun (Guipúscoa) i Hendaia (Lapurdi), i més enllà de les hipòtesis que hi ha damunt la taula sobre la desaparició, té clar què reclamaran: “Volem la veritat.”

—Enguany és un aniversari rodó i, per això, han sortit algunes recerques i treballs periodístics sobre Pertur i la seva desaparició. Què us han semblat?
—Les coses que veig aquestes setmanes em causen tristesa, quan penso en aquesta persona que tenim desapareguda. Crec que no es mereixia això. Els qui el van fer desaparèixer sabien molt bé per què el volien fer desaparèixer, i ho van fer molt bé: han passat cinquanta anys i no en tenim cap rastre. Saber què va passar hauria de ser un objectiu compartit, però veig una competició entre hipòtesis, i això per a mi és lamentable. Cadascú s’obstina a defensar la seva hipòtesi, i en alguns casos fent servir pures especulacions.

—No creieu que aquestes hipòtesis poden ajudar a saber la veritat?
—Crec que, atès que és un tema tan seriós, mentre no hi hagi proves, el que passa és perjudicial. Defensar una hipòtesi o una altra és legítim. Donar més credibilitat a una que no pas a una altra. O hi ha qui dóna credibilitat només a una, i deixa l’altra de banda. Això és el que es posa en evidència aquests dies. I jo em demano: en aquests cinquanta anys, què hem fet per saber la veritat? Malauradament, hem vist que l’estat espanyol no ha fet cap recerca seriosa. I hi ha una pregunta a fer-nos: per què l’estat espanyol no ha fet cap recerca seriosa sobre aquest tema? Podem dir el mateix de l’estat francès. Pertur va desaparèixer essent refugiat polític. I els serveis d’informació d’aquests dos estats no tenien capacitat per a tenir cap indici sobre un tema com aquest? Sembla sorprenent. També és veritat que, per més d’una raó, ni ETA ni el seu entorn no han tingut un interès especial en aquest tema. Això no vol dir res més; només això.

—Creieu que no s’ha fet prou per a mirar d’aclarir què va passar amb Pertur?
—Malauradament, en aquests cinquanta anys, el tema de la desaparició de Pertur ha quedat de banda. Els pares se’n van preocupar fins el darrer dia; van ser ells els qui van prendre la iniciativa de presentar la querella a l’Audiència Nacional. I van morir sense saber què havia passat amb el seu fill. I diuen que tenim dret a la veritat. Doncs mirem de fer que es comprovi la veritat. Aquests dies, amb les coses que es publiquen, gairebé no veig ningú que demani què poden fer les administracions de l’estat. Hi ha la llei de memòria democràtica, que recull que, en les desaparicions forçades, és obligació de l’administració de l’estat localitzar-ne les restes.

—Què reclameu a l’estat?
—Adrecem la petició principalment a les administracions espanyola i francesa, i a tots els agents que tenen competències en aquests temes. Però a Espanya li demanem que compleixi la llei de memòria democràtica. El cas de Pertur hi entra de ple, perquè parla de casos fins el 1978. A l’acte del dia 25 exigirem que l’estat assumeixi la recerca d’aquest tema; de manera seriosa. I volem posar damunt la taula que, segons els convenis internacionals, els terminis de prescripció de les desaparicions forçades no comencen a comptar fins que no se’n troben les restes. Per tant, no ha prescrit pas.

—També se sol esmentar la llei de secrets oficials; treure a la llum informació classificada.
—Aquesta llei s’hauria de derogar i, si hi ha res que pugui ajudar a aclarir la desaparició de Pertur, que es posi a l’abast.

—Teniu la sensació que alguns han fet servir Pertur políticament?
—I és lamentable, això. Pertur no s’ho mereixia. Ara ens posarem a especular sobre què hauria fet? Què hauria estat? Quina hauria estat la seva trajectòria? I el pitjor és la manca de rigor per a fer-ho. No canviem la història. El que va passar va passar, i el que es va dir i escriure és allà. No ho manipulem. Quantes vegades hem sentit que, quan Pertur va desaparèixer, era partidari d’abandonar la lluita armada?

—Lligat amb això, s’han fet moltes interpretacions parcials de l’informe Otsagabia.
—Aquell informe no posava en qüestió la lluita armada. No ho fèiem, jo també hi era. Manifestàvem que calia fer una adaptació, i que la lluita armada havia d’estar al servei de protegir els assoliments dels moviments populars, sota la direcció política. A partir d’aquí, alguns han arribat a dir, i a dir-ho tan tranquils, que els berezi van fer desaparèixer Pertur perquè volia posar fi a la lluita armada. I això no és així; les discrepàncies eren unes altres. No tergiversem les coses per apuntalar les nostres hipòtesis. Això no és ser lleial, ni tampoc amb la memòria de Pertur. Encara ara fem servir malament la figura de Pertur, i això és trist.

—Penseu que es vol canviar allò que va passar el 1976 amb la mirada del 2026?
—Alguns preferirien que Pertur no hagués estat membre d’ETA, però ho va ser. En el camí polític que s’ha fet en aquests cinquanta anys, les persones hem canviat, i en el nostre pensament també hi ha hagut canvis. En aquest tema, dissortadament, de vegades hem vist que es vol escriure qui va ser Pertur segons els interessos actuals, qui va ser, quines aportacions va fer i tot això, però no basant-se en la realitat d’aquell temps. I, amb tot el respecte, al meu entendre això no és adequat. Fem una aportació ben pobra, així. La meva preocupació és que el terrabastall al voltant del cinquantè aniversari s’acabarà, passarà el juliol del 2026 i, després, què? Sospito que alguns es quedaran ben tranquils amb la seva hipòtesi. Això pot ser més còmode que saber la veritat.

—Donar per verificats els propis prejudicis.
—Això també forma part de les tendències dels humans: m’estimo més estar tranquil amb la meva hipòtesi.

—Ateses les mentides i les falses veritats que se n’han dit, com voleu recordar l’aportació de Pertur?
—La seva aportació va ser important. Es podia intuir que, després de la mort de Franco, les coses no serien del tot iguals, però ell va ser un dels qui van mirar de posar aquesta reflexió damunt la taula: fer adaptacions estratègiques i ideològiques, i preparar l’organització per als nous temps. Va ser un dels autors principals de l’informe d’Otsagabia. Després el van acabar en Jabier Garaialde i uns altres, però és innegable la influència que va tenir en Pertur a l’hora de pensar i escriure aquell canvi de direcció.

—Quant a la desaparició, en canvi, no teniu la intenció de deixar de cercar.
—Jo ho tinc molt clar. A la seva mare, uns quants mesos abans de morir, li vaig dir: “Estigueu tranquil·la. Estigueu segura que nosaltres no oblidarem Pertur i mirarem de saber on és. Estigueu-ne segura. Us en dono la paraula.” Crec que això li ho devem. Almenys, no oblidar-lo, i escrutar les escletxes que resten per explorar. Sense soroll, sense espectacles. Menys conferències de premsa, i menys pòdcasts. Mirar de debò de trobar els rastres nous que hi pugui haver. No ens els donaran: s’han de cercar. Això depèn de nosaltres. Amb els nostres pocs mitjans, però continuarem fent tant com puguem per a saber la veritat, i no esperar a veure què farà l’estat.