Martí Melcion
Fragment d'un imprès de Martí Melcion

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Per què estan tan tristos, molts joves d’aquest país? Potser entre les vinyetes de Martí Melcion (Barcelona, 1995) hi ha una mena de resposta. Mandarines eixarreïdes que analitzen des de la nevera les relacions sentimentals de l’home que viu al pis, esperant que se les mengi. Cigarretes amb fòbia a la professora de l’autoescola. Gots avorrits que miren de llegir el TFG del seu amo. I gent sola i cansada, o angoixada, o cínica. Ja fa una mica més d’un any que penja a Instagram les seves tires còmiques, d’un humor fosc i fi, però, com en la majoria de fenòmens a les xarxes socials, el renom ha estat exponencial i la seva “estètica grinyoledissa i de nyigui-nyogui” es va posant de moda.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

Li venia de petit: no era el nen clàssic amb muntanyes de còmics a l’habitació, diu. Era el qui dibuixava als llibres de classe i s’ho passava bé a l’hora de Plàstica. I va començar fent fanficció, històries alternatives amb personatges que ja existeixen. “Vaig anar a veure Nemo i em va encantar, i vaig tenir la necessitat de crear-ne una història paral·lela. És el que es fa amb les fan-fictions, no? Els fans volen més contingut de la història que els agrada i la fan ells”, explica. Les vinyetes que publica ara, de fet, no deixen de ser una mena de fanficció dels sentiments de la vida real. Com si la fatiga, la desolació i la resignació fossin una saga, els personatges que tots seguim i coneixem, i ell les espremés en desenes d’historietes.  

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

Ho prova molt bé una de les últimes vinyetes que ha publicat. Un noi i una noia xerren pel mòbil, cadascun estirat al seu llit, i ell li diu, saps què ens han ensenyat, els mems? Que allò que hem viscut i que ens havia semblat íntim, personalíssim, en realitat s’assembla força a allò que ha viscut tothom. És un dels còmics més compartits, aquest. Sobretot per gent jove, el seu públic majoritari. “Ha anat així sense que jo premedités que faria cap retrat generacional. Amb aquesta vinyeta vaig pensar, mira, això seria el resum de tot, la tesi. Al podcast Les golfes vaig sentir que Doris Lessing havia escrit que fer-se gran era adonar-se que els problemes que et semblaven teus i únics, en el fons, són compartits. I vaig pensar, mira, és veritat.” 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

Però aquesta idea comuna dels seus dibuixos –l’abatiment, la solitud, aquesta debilitat anímica– és generacional, o som els joves que la veiem generacional perquè ens fem grans i veiem que sentir tot això ja és propi de fer-se gran? “És que t’adones que la vida adulta és una cosa força grisa, magre, que no hi ha gaire glamur”, explica. Posa l’exemple dels polítics. “Nosaltres pensem que els polítics són uns cabrons. Però, al final… Ho veig molt amb en Quim Torra, això. Són personatges que en el fons tenen ganes d’anar a la feina, tornar a casa més o menys d’hora, fer el sopar… A mi en Quim Torra a mi em causa tendresa. Quan era president anava a la Calders a fer presentacions de llibres. Jo pensava, és que aquest home vol això. La presentació d’un llibre, trobar-se quatre col·legues en un acte. És clar que hi ha corruptes ambiciosos. Però jo més que veure els polítics com gent ambiciosa, penso que és gent amb poques ganes de treballar, com tothom.”

La desgana és un altre dels sinònims per descriure l’esperit dels dibuixos de Melcion. “A mi sempre m’ha agradat aquesta estètica, però abans no feia els còmics així. Hi havia més color. Però amb el confinament la vida es va tornar un lloc tan estrany, tan insípid i poc èpic, sobretot poc èpic, que em vaig adonar que tenia ganes de fer coses més baixes, més pansides. I en realitat estic força còmode en aquest terreny.” Però no és que ell sigui així, eh, diu. “La gent que em coneix tampoc no diria que sóc una persona trista, un depressiu melancòlic que va amb bufanda”, diu. És una opció conscient, un al·legat tàcit, no que tot ho vegi negre i el pessimisme li traspassi als dibuixos. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

Potser la màxima expressió d’aquesta perspectiva tan prima per a la vida adulta és la sèrie de Melcion en què els personatges són cigarretes, Els Pitis. Els joves són de tabac d’embolicar. Els adults, cigarretes industrials. I es consumeixen. L’àvia de la família que surt al còmic és gairebé tota fumada, i amb prou feines en queda poc més que la burilla. Al darrere hi ha una idea segons com aterridora, que amb la vida no creixes sinó que et fas petit. “És dur pensar-ho així”, reconeix Melcion. “Però jo em sento molt vell. Tinc força amics de trenta anys i quan sóc amb ells sento que tinc trenta anys. La meva mare em va tenir amb trenta anys i jo ara tinc amics de trenta anys que tenen el meu ritme de vida”, diu. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

“És dur pensar-ho així”, sí. Però la precarietat de la vida dels joves i la perspectiva d’una vida adulta dèbil que ell relata casen força amb la caricatura del fum que es perd. “Som en un tsunami en què tot el dia hem de produir i generar”, diu. Melcion posa l’exemple d’un còmic on ho explica d’una manera salvatge, un pèl recaragolada. Després de viure un tràngol en un joc d’escapada, una dona es matricula per estudiar Antropologia i veu una cua llarguíssima de gent. Però llavors s’adona que és una manifestació i respira alleujada. Això li va passar una vegada, explica. I diu que és un símptoma de la pressa que tenim, del poc espai que tenim per nosaltres mateixos. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

El triumvirat de l’il·lustrador

Aquesta pressió per la rapidesa, Melcion també la nota per haver fet de l’Instagram la plataforma dels seus còmics, i per això cerca alternatives. Fa poc que ha obert, a la seva pàgina web, la possibilitat de comprar-li impresos. I li agradaria escriure un còmic llarg. “Amb el ritme d’internet, cada setmana hem de publicar alguna cosa. Jo ara tinc ganes de fer un llibre llarg. Vaig pensar una possibilitat excèntrica de desaparèixer de les xarxes socials i aleshores tornar. Però segurament aniré intercalant-ho”. També farà samarretes i bosses de mà. Amb els impresos, diu, són “el triumvirat de l’il·lustrador”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by martí melcion (@marti.melcion)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.