Fotograma del documentari 'L'assassinat de Félix Moumié' (2005), on hi apareix Marthe Moumié.

La lluita, la clandestinitat i la reivindicació dels drets dels africans van guiar tota la seva vida. La camerunesa Marthe Moumié (1931-2009) va estar amb els millors i els més emblemàtics en la primera línia de la batalla per les independències africanes dels anys cinquanta i seixanta. La consideraven una dona amb dots i carisma polític. Es va iniciar en la militància al costat del seu marit, Félix Moumié, líder independentista camerunès, dirigent de l’UPC (Unió de Pobles del Camerun). Van ser anys de lluita, repressió i clandestinitat. Els serveis secrets francesos van assassinar Félix Moumié a Ginebra l’any 1960.

Félix Moumié.

A l’exili, Marthe va continuar fent política, amb la protecció i el suport incondicional, entre més, de Nasser, Nkrumah, Sekou Touré, Ho-Chi-Minh, Mao Zedong i Ahmed Ben Bella, que en va escriure: ‘No sé exactament la data en què ens vam conèixer, però recordo haver-la retrobat moltes vegades i haver-la ajudat en la seva lluita. Era una dona coratjosa que lliurava un combat just i honorable. El seu testimoni és una contribució a la història de la lluita contra el colonialisme i per les independències africanes. Va experimentar en la seva pell el patiment i la violència del règim colonial.’

L’any 1969, la policia de Francisco Macías apallissava fins a la mort el seu segon company, Atanasio Ndongo, dirigent independentista de l’ex-colònia espanyola de Guinea Equatorial. Molts dels seus camarades i amics d’aquells anys, al Camerun i a Guinea, també van ser assassinats o durament reprimits. A ella la van vexar, torturar i empresonar durant anys, amb la separació consegüent de la filla i de la família. Però mai no va deixar de perseverar en la militància i l’activisme explicant als més joves la veritable història dels pioners de les independències africanes.

Amb aquest objectiu va escriure el llibre Victime du colonialisme français. Mon mari Félix Moumié (Éditions Duboiris, 2006). L’any anterior el parlament francès havia votat una llei per a subratllar els ‘aspectes positius de la colonització’, un factor més que la va decidir a explicar per primera vegada tota la seva història. També va acceptar de participar en dos documentaris: L’assassinat de Félix Moumié. L’Afrique sous contrôle, de Frank Garbely (2005), i a Memòria Negra (2006), quan personalment  vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la.

Marthe Ekemeyong Moumié va tenir una vida molt difícil, molt tràgica. L’any 2009 es va morir brutalment assassinada a Ebolowa (Camerun). La van trobar violada i escanyada a casa seva. Tenia setanta-vuit anys. La versió oficial camerunesa sosté que va ser a causa d’un intent frustrat de robatori. La premsa europea gairebé no en va informar.

El millor homenatge a la seva memòria i a la de la seva família és explicar la seva vida, la dels seus camarades i els seus temps, aprendre’n, i no oblidar-la mai. Un proverbi africà diu: ‘Quan no sabem on anem, no hem d’oblidar d’on venim’.

‘Parlo perquè els joves sàpiguen la història’

Coberta del llibre ‘Victime du colonialisme français. Mon mari Félix Moumié’.

A l’equip de filmació del Memòria Negra, Marthe Moumié ens va rebre a casa d’una neboda seva, a Yaoundé, capital del Camerun. ‘Vull parlar perquè els joves sàpiguen què va passar. Ja he explicat la meva història i la del meu marit amb la independència del Camerun. Ara et parlaré de la de Guinea i d’Atanasio Ndongo. Va ser terrible, però cal que el món tingui la nostra versió, la dels qui lluitaven pels nostres drets i ho vam sofrir en primera línia’, em va dir d’entrada.

Marthe era una persona dolça i intel·ligent. S’expressava molt bé, lentament, amb emoció continguda, malgrat la cruesa dels fets que rememorava. Conservava intacta la memòria. El seu relat era d’una gran coherència i, malgrat la repressió sagnant i les injustícies sofertes, parlava amb fermesa i seguretat, sense aixecar la veu, expressiva i sincera. Sabia què havia passat i hi havia reflexionat. Realment, com m’havien dit els qui l’havien coneguda temps enrere, tenia talent per a la política. Malgrat que en algun moment havia de contenir l’emoció, el seu era el testimoni d’una dona orgullosa de la seva lluita, en pau amb ella mateixa, el seu poble i els seus ideals de justícia i drets humans.

‘Els francesos diuen que, per matar el teu gos, l’has d’acusar de ràbia’, em va dir, amb els ulls molt oberts, alçant un dit alliçonador, i així va començar a explicar-me com ella havia viscut el suposat intent de cop d’estat del seu segon marit, el ministre d’Afers Estrangers guineà Atanasio Ndongo, cinc mesos després de la proclamació de la independència de Guinea Equatorial, el març del 1969. I la terrorífica repressió contra ells ordenada pel primer president de la Guinea independent, Francisco Macías, als seus policies i a les milícies d’inspiració feixista Juventud En Marcha con Macías.

A banda Ndongo, aquells dies també van ser assassinats, entre més, Armando Balboa, director general d’Informació i Turisme, i Saturnino Ibongo, ambaixador guineà a l’ONU. Tots pertanyien al partit independentista Moviment Nacional d’Alliberament de Guinea Equatorial (Monalige). I Bonifacio Ondo Edu, polític opositor conservador que, segons la versió oficial, es va ‘suïcidar’ a la presó el mateix dia del suposat cop d’estat, el 5 de març de 1969.

La versió oficial, tant del president Macías com del govern espanyol franquista, va ser que Atanasio i els seus acòlits havien intentat donar un cop d’estat. Hi ha documents que proven que algun ministre espanyol n’estava al corrent, perquè el suposat cop havia comptat amb ‘assessors’ entre els més alts funcionaris de l’estat, com Miguel Herrero de Miñón.

La veritat no se sabrà mai, però Marthe sabia molt bé la seva veritat. ‘Si Atanasio hagués volgut donar un cop d’estat, m’hauria advertit que me n’anés de casa, que anés a un lloc segur. No m’hauria deixat sola, desprevinguda i tan fàcilment localitzable’, argumentava ella, amb raó. La veritat dels fets segons Marthe es resumia en la dita francesa ‘si vols matar el teu gos, l’has d’acusar de ràbia’. Per a ella, a Ndongo l’havien acusat del fals cop per matar-lo, com als altres, perquè eren intel·lectuals i gent que podia haver fet coses molt bones per al futur del nou país independent.

Fotograma del documentari ‘L’assassinat de Félix Moumié’ (2005), on hi apareix Marthe Moumié.

Marthe va ser detinguda i maltractada per les joventuts de Macías. Va passar tres mesos empresonada a Guinea, fins que el dictador guineà no se la va treure del damunt, possiblement per pressions internacionals. Ella era una personalitat i, com sabem, gaudia del suport de molts dels grans dirigents de les independències africanes, de Nkrumah o Sékou Touré fins a Ben Bella. El president guineà li va oferir de triar un país. Ella va demanar d’anar a la Guinea Conakry de Sékou Touré, conegut i camarada d’ella i del seu primer marit. Macías, per contra, la va entregar manu militari al president camerunès Amadou Ahidjo, que la va empresonar durant cinc anys en condicions molt dures. Ahidjo era un enemic declarat d’ella i de l’UPC. Félix Moumié, enverinat pels serveis secrets francesos l’any 60, havia sostingut públicament que el president camerunès era un titella de França.

Marthe Moumié va viure amb Atanasio Ndongo durant sis anys. Es van conèixer tres anys després d’haver-se quedat vídua, a Alger, on Ben Bella protegia a molts independentistes africans. Junts van viatjar pels EUA, van ser rebuts a les Nacions Unides i van conèixer Martin Luther King. En aquells anys d’exili ella s’havia dedicat intensament a les relacions internacionals. Havia visitat Berlín i els països de l’est i havia conegut el vietnamita Ho-Chi-Minh i el xinès Mao Zedong. Gràcies a aquests contactes, la seva filla Hélène, de ben petita, per seguretat, va ser acollida interna en un col·legi xinès.

L’independentisme camerunès i l’assassinat de Félix Moumié

De joveneta a Marthe li agradava la música, i aquest era motiu suficient perquè pensés que acabaria casant-se amb un músic. Però era infermera i l’atzar va voler que s’enamorés del doctor Félix Moumié, un dels millors cirurgians del país i un dels dirigents de l’independentista UPC. Al seu costat, Marthe va estudiar, va aprendre i va començar a militar en la causa de la seva vida: la lluita per la llibertat i els drets dels pobles africans colonitzats. Ben aviat va ser directora en cap del diari de l’Udefec, Femmes Camerounaises.

Marthe Moumié.

Junts van recórrer els hospitals més dispersos del país, perquè els destins que atorgaven al doctor independentista Moumié tenien per objectiu allunyar-lo dels llocs clau d’acció i discussió política. L’església, els colons i l’administració colonial francesa eren els enemics principals de l’UPC. Félix criticava la situació públicament i més d’una vegada la policia va intervenir amb les armes contra els congregats en els seus mítings. Va ser víctima d’uns quants intents fallits d’atemptat, detencions, i l’administració colonial el va intentar comprar. Ell s’hi va negar. ‘Acabaràs malament’, li pronosticà un alt funcionari colonial francès.

Cada vegada perillava més al Camerun. Quan es va prohibir l’UPC l’any 1955, van decidir d’abandonar-lo.

Per s la parella començava una etapa d’exili i contactes internacionals. Del Sudan, a l’Egipte de Nasser, la Ghana d’Nkrumah, la Xina popular, el Moviment dels no alineats, Guinea Conakry i Sékou Touré, i una bona amistat amb Patrice Lumumba, amb qui Moumié col·laborà al Congo per organitzar la Conferència dels Pobles Africans. En una trobada al Vietnam amb Ho-Chi-Minh, que els donava suport i els va rebre personalment, Marthe recorda que els va dir: ‘Jo sé quins crims són capaços de cometre els colons francesos.’

Félix era conscient del risc que corria la seva vida. Fins al punt de parlar-ne amb Marthe i dir-li que, si a ell li passava res, havia d’enviar la seva filla, Hélène, a estudiar a la Xina.

D’aquells anys data una important intervenció de Félix Moumié a les Nacions Unides contra el pla de França per a la independència del seu país.

Un complot criminal dels serveis secrets especials francesos

A la tardor de l’any 1960 Félix Moumié va fer un viatge a Ginebra per establir contactes i comprar armes. Ja feia temps que els serveis secrets francesos el seguien de prop. Concretament, a Accra, un tal William Bechtel que es feia dir periodista hi havia establert relació i havien acordat de trobar-se a Ginebra. Per a l’UPC, prohibida al Camerun, i als seus militants amagats al maquis de la selva o en la clandestinitat, la relació amb els periodistes estrangers era molt important.

La trobada va ser definitiva. Van quedar per sopar en un dels restaurants clàssics del centre de la capital suïssa. Algú va trucar per telèfon a Félix, cosa estranya perquè ningú no sabia on era la cita. Quan es va aixecar, Bechtel aprofità per posar-li una dosi de tal·li al Pernod. A la matinada, Moumié va trobar-se malament, el van ingressar, però els metges no van poder-hi fer res i hores després es va morir, enverinat, a l’hospital. Marthe i dos lloctinents de Moumié van volar a Ginebra. El president guineà Sekou Touré va enviar-los un avió per a repatriar el cos i es va fer càrrec del desplaçament i l’enterrament. L’advocat Jacques Vergès els va assistir per interposar una demanda judicial. A l’arribada a Conakry una multitud els va rebre amb tots els honors.

El documentari de Frank Garbely deixa ben clar que, en el decurs dels anys, membres dels serveis francesos van reconèixer que l’havia matat el militar francès William Bechtel, veterà de la guerra d’Indoxina, gaullista de primera hora, i agent dels serveis especials. Bechtel era l’executor, membre d’una organització fantasmagòrica anomenada la ‘Main Rouge’, que feia la guerra bruta ordenada pel SDECE, l’agència d’intel·ligència de la França de l’època.

Sens dubte, l’eliminació de Félix Moumié té un responsable superior: Jacques Foccart, ‘monsieur Afrique’, mà dreta de de Gaulle en els afers africans. Sembla que la decisió era presa de mitjans dels anys cinquanta, quan Moumié va ser nomenat secretari general de l’UPC i la seva veu va començar a tenir un pes important entre els anticolonialistes d’arreu del món. Foccart és l’home que va posar les bases de la Françafrique, el sistema establert per l’estat francès, les seves grans empreses, l’exèrcit, els serveis secrets i els seus mercenaris per a continuar explotant els països africans després de les independències obligades per l’ONU.

Imatges del genocidi bamileké extretes del documentari ‘L’assassinat de Félix Moumié’.

Genocidi d’independentistes i bamilekés

Després d’haver-se deslliurat d’alguns intents d’atemptat al Camerun, finalment Moumié va ser enverinat a Suïssa. Però a la majoria dels altres dirigents de l’UPC els van matar al seu país, com és el cas de Ruben Um Nyobé, fundador del partit, que havia optat per la guerrilla, massacrat per l’exèrcit francès al maquis l’any 1958. El documentari incideix en la repressió brutal de l’administració francesa al Camerun contra els independentistes i els guerrillers de l’UPC a les regions de Sanaga-Maritime i el país bamileké. És l’anomenat històricament genocidi bamileké.

Les massacres de l’exèrcit francès, que hi va enviar cossos especials, entre el 1955 i el 1970, van causar més de tres-cents mil morts i desenes de milers desapareguts, segons que explica el film. És una pàgina molt censurada, molt fosca de la història colonial francesa. L’ex-ministre dels exèrcits, Pierre Messner, entrevistat en el documentari, justifica la repressió al·legant que els militants de l’UPC eren comunistes i que calia eliminar la guerrilla.

El famós advocat Jacques Vergès, que havia portat la demanda judicial de Marthe Moumié per l’assassinat del seu marit, afirma que aleshores ell va visitar el Camerun en qualitat d’observador i va constatar que ‘a les presons hi havia assassinats, tortures; era la total il·legalitat. Fins i tot van bombardar la població civil amb napalm, una arma de destrucció massiva que mai no s’ha condemnat quan l’usen els defensors de la civilització’.

Marthe, camarades de Moumié i l’advocat Jacques Vergès a Ginebra el 1960. Imatge del documentari ‘L’assassinat de Félix Moumié’.

L’odi francès contra ells, més enllà de la mort

Al final de L’assassinat de Félix Moumié. L’Afrique sous contrôle, quan ja sabem que l’assassí, William Bechtel, agent dels serveis francesos, ha estat declarat innocent pels tribunals suïssos i que l’expedient mèdic del dirigent camerunès ha esdevingut oficialment ‘introbable’, hi ha una seqüència impressionant. Marthe visita la tomba de Félix Moumié al cementiri de Conakry. Un cop allà, descobreix que el panteó ha estat violentat i que les restes del seu marit han desaparegut. El vigilant li mostra en un racó del cementiri el taüt buit, abandonat, mig trencat.

Ella es desespera amargament, plora i diu: ‘Aquesta és la història del Camerun. Cal que els joves camerunesos vegin això, que sàpiguen la història que desconeixen. Destrossen la història. Ho destrossen tot. Els francesos han vingut fins aquí per emportar-se els seus ossos i cremar-los.’ Quatre anys després, Marthe seria brutalment assassinada a casa seva a Ebolowa, al Camerun.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb