Marta Sibina, ahir a l'Hospital de Granollers on treballa (Foto: M.S:)

Marta Sibina (1973) fa vint-i-cinc anys que és infermera. La seva denúncia de les retallades a la sanitat viscuda des de dins la va plasmar en un llibre i una revista juntament amb la seva parella, Albano-Dante Fachin, cosa que va fer que els comuns la fitxessin. Sibina fou elegida diputada a Madrid, però els va acabar deixant, decebuda amb les seves polítiques. Actualment, aquesta filla de Breda treballa d’infermera a l’Hospital de Granollers i s’encarrega del portal de notícies Octuvre. En aquesta entrevista explica com viu aquests dies de Covid-19 a la primera línia, i com es va polititzar dins un hospital.

El confinament es pot allargar fins al juny, segons un informe del Departament de Salut

Com esteu les infermeres?—Estem preocupades. No arriba subministrament. No tenim prou màscares i això angoixa molt. I no som ni al pic. No ens sentim del tot protegides. Hi ha companyes que han de fer servir la mateixa màscara tres dies seguits, perquè no n’arriben de noves. La por que tinc és que arribi un dia que si no arriba material ja no el llencem. En tindrem una que haurem d’anar netejant.

On treballeu, exactament?
—Sóc infermera de quiròfan a l’Hospital de Granollers, però s’ha suspès tota la cirurgia programada i ara és tot urgències. Abans-d’ahir vaig fer guàrdia i vam operar una persona sospitosa de Covid-19. Aquí és on sóc ara. Però no es descarta que passem a UCI, que és on falten mans. Per això ens van formant.

Com sabeu que un pacient és positiu o no?
—Aquesta pregunta mare dels ous. Com sé que el sospitós és positiu o no? En molts casos, no ho sé. Ni a la persona li fan el test, ni a mi em fan test. Podem haver tingut contacte directe amb positius, però no ho sabem. Estem així, tu. Jo no tinc símptomes. Tot i que estic molt mentalitzada de contagiar-me, perquè tal com van les coses em pot acabar passant. Jo i moltes meves companyes ho tenim assumit. No ens fan testos a nosaltres, no en fan a molts pacients. Mira si és bàsic.

Respiradors sí que sembla que en fabriquen.
—És un alleujament saber que en fabricaran cada dia. Però el problema continuaran essent les màscares, els guants i el personal que sàpiga fer anar el respirador. El respirador és una cosa delicada.

Parleu amb el col·lectiu d’infermeres?
—Sí. Vulgues que no, també em situen i parlem sovint. Totes les companyes amb qui parlo, de centres diferents, totes diem el mateix: si us plau, que arribi material per a protegir-nos. Necessitem material per a protegir-nos. És essencial. Hi ha moltes infermeres contagiades que han hagut d’anar a casa. Si el nombre d’infermeres va baixant, no hi haurà mans. Demanem que la gent es quedi a casa, és clar, i que nosaltres puguem tenir proteccions també. Això diem. I ara Marta Sibina afegeix: és evident que tothom s’ha de quedar a casa i nosaltres hem d’anar protegides, però aquí hi ha gent que la fan anar a treballar o perd la feina. Si no es fa un pla de xoc social i una mesura compensatòria tot això és inviable. No pots dir ‘vencermos unidos el virus y quédate en casa’ i alhora no aplicar mesures reals. Vaig veure Pedro Sánchez dient que hem d’estar preparats emocionalment. Home, escolta, tu no fas res perquè el contagi no s’aturi. Mesures de protecció social, ara mateix. És obvi.

Com la veieu, la gestió del PSOE?
—Pedro Sánchez va agafar el comandament, va fer sortir aquells quatre com si fossin quatre ninots, i van dir que tot el material que arribés s’enviaria a Madrid, i des d’allà es redistribuiria equitativament per tot el territori. Em sembla anar enrere. En aquest moment s’ha de ser molt ràpid prenent decisions. És absurd que hi hagi una centralització. Un avió amb màscares que arriba a Barcelona l’han de portar a Madrid? Crec que el model és arcaic.

Ara deveu pensar: sort que vaig plantar els comuns.
—Home, fotria molta canya. Pensa que jo era portaveu a la comissió de Sanitat. I no vaig callar en cap moment. Ja els vaig deixar quan vaig veure que incomplien les promeses i els projectes. Però evidentment si encara fos del grup confederal (que llavors es deia ‘confederal’) no diria: ‘Ai, quins discursos tan bonics que fa el Sánchez’, com veig que piulen alguns. Bonics? Però si no van fer ni cas de quan s’havia de confinar. Un panorama com el d’Itàlia no es podia preveure? Seriosament. Tan curts, són? Espanya és la gran pàtria intocable on no passa res? No fotem. No han escoltat en absolut la comunitat científica; i que no em vinguin a dir que han pres les mesures més extremes d’Europa. Per favor! Però si fa quatre dies els TGV anaven plens, quan Madrid era el focus. Fa setmanes que es veia. I quan es va veure que el contagi també era a Catalunya, no s’ha tancat Catalunya? O el País Basc? Hòstia! És que es veu molt clar als mapes. Que no es veu que hi ha més piquets vermells a Madrid que enlloc més? Què fem? No entenc res! Què esperen? Estem pitjor que a Itàlia!

Ara ja diuen que les infermeres sou les úniques que acompanyeu els morts. La gent es mor sense familiars al costat.
—Gent morint sola. Suposo que em tocarà viure-ho els dies vinents, quan entrem en el col·lapse sanitari. Cosa que no dubto que pugui passar. Més aviat, hi anem de cara. Ara ja som molt al límit. Hi ha companyes que ho expliquen: la gent morint-se i familiars que no poden anar-los a veure. Funerals, tampoc no els deixen fer. És increïble, tot això.

Vós us polititzeu dins l’hospital?
—Ho lligo amb el 15-M i les retallades sanitàries, que va coincidir que un dels meus fills, en Pau, va emmalaltir molt greument. Va estar a punt de morir. I és quan vaig dir que aquesta sanitat que tenim, que ha salvat el meu fill de nou anys, no pot ser que ens la retallin. I allà defenso amb dents i ungles la sanitat pública. M’indigno quan veig que retallen una cosa essencial, com els CAP de Breda i de la Selva. M’implico aquí.

En Pau se’n va sortir, doncs.
—Sí. I això que a Sant Joan tothom deia que o venia un miracle o res. Jo vaig estar tres dies amb l’ai al cor. Cinc vegades al quiròfan de neurocirurgia. A mi em deien que era bastant improbable que se’n sortís, i en cas que se’n sortís, que em mentalitzés que el nen seria sord, cec, o no caminaria. La meningitis l’havia infectat molt. Ara sempre fem broma amb en Pau: la meningitis li va acabar de tocar els racons del cervell per fer-lo més especial i intel·ligent. Ara surt la mare, eh. Però cap seqüela. Ni cec, ni sord, ni res. A casa ho recordem dia sí, dia també. A casa en parlem, aquests dies. Ell precisament n’és molt conscient. ‘Molt coronavirus, sí, però les retallades què?’, va dient.

Retallades que van començar el tripartit.
—Les retallades, i la gestió sanitària d’aquest despropòsit és sociovergència. On es comença a coure, i ocultar partides, la cuina de tot plegat, és sociovergència nua i crua. Aquests dies hi penso. Aquí arriba la Covid-19 quan la sanitat ja estava molt tocada arran de les retallades. A Alemanya, per exemple, la proporció d’infermera per habitant és molt alta. Tot això es nota, aquests dies. O la quantitat de tests que fan ells, i nosaltres no. Aquí la Covid-19 arriba quan teníem llistes d’espera per a operacions importants (pròtesis de genolls, de malucs), menys importants però molt molestes (cataractes, galindons), proves diagnòstiques (càncer). Ara donarem la culpa de tot a la Covid-19. Però no.

Teniu el pare i la mare vius?
—Sí. I confinats absolutament. No surten ni a treure la brossa. Quan se’ls acaba alguna cosa els la donem per la finestra. Mon pare està molt delicat de salut, amb patologia cardíaca i vascular. Ma mare, setanta-cinc anys, plena de força, però si surt i ho agafa ella, ell ho pot agafar. Ma mare frega amb lleixiu tot el dia. Molt angoixada.

Ser infermera us ve de família?
—No. Cap metge ni infermera. Jo de molt petita recordo tenir les nines plenes de venes, tiretes i mercromina. Jo sempre deia que volia tenir cura de la gent. I quan vaig acabar COU només vaig fer la pre-inscripció a escoles d’infermeria. No pensava en res més. Les vuit caselles, totes per a infermeria. I sóc aquí.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb