Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Marta Segarra i Ingrid Guardiola, dues de les pensadores més estimulants del moment, es van conèixer quan el programa de televisió Correspondències els va proposar un diàleg. Aquesta trobada va continuar en format epistolar i mentre s’escrivien les va enxampar la pandèmia. La intensitat d’aquells primers mesos de confinament les va estimular a reflexionar sobre temes que els preocupaven abans, però que es van veure amplificats per la situació del moment. La malaltia, la mort, la vellesa, la maternitat i la societat policíaca i de control. Guardiola, com a referent a la investigació sobre l’impacte de la societat digital en el nostre creixent individualisme –L’ull i la navalla (Arcàdia)– i Segarra, especialitzada en literatura i teoria de gènere –Teoría de los cuerpos agujereados (Melusina, 2014); L’habitació, la casa, el carrer (CCCB, 2014); Escriure el desig. De La Celestina a Maria-Mercè Marçal (Afers, 2013)– comparteixen al llibre Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat (Arcàdia) les seves inquietuds acadèmiques, aquesta vegada posant també la seva vida i al centre de l’escriptura. N’hem parlat amb elles.

Dues assagistes que proposen un experiment: bescanviar-se cartes per construir juntes coneixement. No és gaire habitual fer un assaig a quatre mans mitjançant la correspondència. Com va anar?
—Marta Segarra [M. S.]: Vam intercanviar un parell de cartes i ens vam enganxar a la fórmula perquè vam veure que ens servia a nosaltres, si vols dir-ho així, per a construir coneixement. En un primer moment no pensàvem a transmetre’l, però sabem que també les correspondències secretes poden estar obertes a la lectura d’algú altre. Crec que la forma i el fons es van entrellaçar.

Una manera d’escriure en col·laboració.
—M. S.: Precisament la porositat és un dels temes del llibre. El fet que l’individu no visqui tancat en els seus límits. Aquest subjecte modern que és autosuficient i que amb autoritat construeix coneixement des de la seva torre de marfil. Volíem experimentar aquesta porositat de construir juntes un diàleg. Estem acostumats a dir ‘diàleg’ a converses de preguntes i respostes. Per això vam agafar la metàfora dels ‘fils’, perquè ens vam adonar que no era que ens anàvem passant una pilota sinó que totes dues fèiem un mateix teixit. Quan algunes persones em diuen: “Al llibre no sé si és l’Ingrid o tu qui diu això o allò”, m’agrada perquè vol dir que, en certa manera, aquesta manera d’escriure ha tingut èxit.

Al diàleg de preguntes i respostes hi hauria una jerarquia.
—Ingrid Guardiola [I. G.]: Sí. Quan pensem en diàleg pensem en Plató. Sempre hi ha un personatge que pregunta perquè després Sòcrates es llueixi. És un fals diàleg en el fons. En canvi, aquí la frase no s’acaba en el mateix text, sinó que s’acaba en aquest moviment d’anada i tornada al text de l’altra. Teníem ganes que fos un text molt coral, que fos un text participat. Crec que les idees es treballen des del procés. No tant des de l’autonomia que han tingut alguns pensadors, ells sols amb les seves idees, i anar-les forjant gairebé com un escultor en una habitació tancada. Sinó com un procés que es va cuinant.

Les cartes també juguen amb el component del desig. Rebre aquell objecte enviat per algú altre.
—I. G.: Amb les cartes aprens a esperar. A no saciar-te sempre que vulguis. Hi ha una part de principi de realitat. Entens que les idees no són un caprici fruit d’un narcisisme permanent, sinó que neixen amb el contacte amb l’altre. Amb l’espera també veus com cadascuna de nosaltres és fruit de les seves circumstàncies, com en aquest cas era el confinament. Per tant, l’espera ha estat el tempo indestriable d’aquesta producció textual. I també l’espera et fa pensar amb tot el cos. Perquè l’espera és física.

En aquest assaig es veu clarament com la vida personal afecta l’escriptura.  Les cartes assagístiques aporten aquest rerefons biogràfic vostre.
—M. S.: L’espera ens recorda que fins i tot quan escrius un assaig sola, també hi ha uns elements de contingència que no depenen de la teva voluntat. Moltes vegades els assajos estan condicionats per una conversa que en un moment o un altre tens amb una amiga o amb una col·lega. Hi ha una sèrie d’atzars que queden inclosos al text. Al principi, hi va haver un moment en què no sabíem si continuaríem amb aquelles cartes. Perquè tant l’Ingrid com jo teníem molta feina. Vaig rebre la primera carta a l’hospital i en aquell moment em va semblar un regal. Després, el confinament també ens va esperonar a poder respondre a la demanda de l’altra. Si haguéssim continuat amb la nostra vida quotidiana, potser les cartes haurien trigat molt més a ser contestades. Una cosa curiosa d’aquesta correspondència és que després de l’espera venia la carta i això normalment no passa a la vida en general, que esperes coses que no saps si arribaran.

Marta Segarra parla en algun moment des d’un llit d’hospital. Ingrid Guardiola fa referències a la seva vida familiar i al seu fill. Ha estat difícil per a dues assagistes de triar quines coses exposàveu de la vida privada?
—I. G.: A mi em costa separar la contingència de les idees. No sé si és perquè sóc d’una generació que ha crescut amb les xarxes socials. Amb aquesta idea que exposes les qüestions personals al mateix espai que les idees sense problemes. També és cert que després del confinament, la vida personal es converteix en el gran tema. No et pots separar de la teva vida perquè estàs enclaustrada i, per exemple, una cosa tan intensa com un fill és impossible que no hi aparegui. En el meu cas, la coreografia del dia anava al compàs de la seva presència. És la segona ploma, per dir-ho així. Escrivia de nit, després d’haver estat tot el dia tancada.

Us ha passat igual, Marta?
—M. S.: Jo sóc d’una generació en què a l’escriptura acadèmica se’ns exigia molta més objectivitat. Sobretot separar l’anècdota de la reflexió com si tot allò que era contingència o personal fos anecdòtic. I això no té gens de sentit. En el meu cas, pel que fa als estudis de gènere i feminisme, aquesta separació s’ha posat en qüestió des dels anys setanta. Però sobretot des dels anys noranta i dos mil. Com que parla de qüestions com ara la sexualitat i el gènere que travessen totalment la contingència, era artificial intentar escriure objectivament. De tota manera, com que justament les xarxes socials no són el meu món –per generació i perquè no he volgut entrar-hi; jo, com dic de broma, he fet objecció de consciència de les xarxes socials–, no és que m’hagi autocensurat, sinó que he posat la contingència que afectava la reflexió. Va ser una cosa més natural, vaig posar allò que em semblava rellevant per a la reflexió que feia i al contrari. També és veritat que l’Ingrid i jo no érem amigues, sinó que ens hem acostat mitjançant la correspondència. Per tant, tampoc són unes cartes d’amigues, perquè ens coneixíem poquíssim i en un context professional. Potser ha estat això també el que ens ha evitat haver de censurar o a posteriori o abans.
—I. G.: Totes les senyores que van escriure sobre aquests temes també ho van escriure des d’un centre, també filtraven les seves reflexions. Aquestes dones que recuperem, penso en Chantal Akerman, també analitzen molt a fons aquesta contingència.

Tot just quan us havíeu bescanviat algunes cartes, apareix la pandèmia i comenceu a reflexionar sobre el gran tema convertit en lema: tornar a la normalitat quan la normalitat era el problema.
—I. G.: De fet, les pintades aquestes de “No volem tornar a la normalitat perquè la normalitat és el problema”, me’n recordo que eren de la Xina i d’Hong Kong quan ells encara no tenien pandèmia, però havien viscut les manifestacions de l’octubre i del novembre del 2019. Les parets que comencen a parlar no són les que viuen la covid-19, sinó les que han vingut d’un conflicte social anterior i recullen el malestar general. Aquesta correspondència també és interessant perquè recull la semàntica del moment. Les paraules que s’usen de forma popular en un moment determinat per a descriure una situació. Això no és anecdòtic. Per exemple, utilitzar la paraula higiene o higienitzar. La correspondència, com el dietari, també inclou aquestes paraules del moment.

El malestar social no era nou.
—M. S.: Molts dels temes que la pandèmia posa sobre la taula ja ens preocupaven a l’Ingrid i a mi i hi eren a les primeres cartes. De fet, el tema del confinament no és nou, hi ha moltes dones que han estat confinades a l’espai domèstic. És natural l’evolució que fem amb les temàtiques que van sortint. Com, per exemple, la malaltia. Jo, per casualitat, vaig estar a l’hospital dos mesos abans de l’aparició de la covid-19. I ja vèiem la malaltia com a estigmatització. La malaltia com a adonar-se’n que som fràgils i vulnerables, que el nostre cos no és una fortalesa. Que significa pensar en la nostra societat com a cos vulnerable. Penso que tampoc no hi ha tantes qüestions que siguin noves, però sí que s’intensifiquen. De fet, l’Ingrid a la primera carta ja diu: “El cos foradat és el part.”

La pandèmia us dóna peu al diagnòstic i a pensar com hauria de ser el canvi social?
—I. G.: L’aspecte bo de la correspondència és que no hi ha receptes. No hi ha cap instrucció filosòfica per dibuixar aquest ‘hauria’. Perquè si no, aniríem de costat d’allò que critiquem, com és la imposició de la força, o dels mandats o de l’autoritat. Mitjançant les cartes explorem com és aquesta societat disciplinària.

Marta Segarra, en una de les cartes, diu que no confia que el canvi pugui venir de les persones de més de trenta-cinc anys. No sou massa optimistes?
—M. S.: Bé, era una mica broma, això de l’edat. De fet, jo ja l’he passada fa bastant de temps. No pretenc posar data de caducitat a poder i voler canviar les coses. Però és cert que no sóc gaire optimista. No estic massa d’acord amb la gent que diu que la pandèmia servirà per a canviar i per a fer un món millor. De moment, no hi ha signes que la pandèmia ens hagi fet més bones persones. Hi ha molta gent que ho voldria, en teoria, però no a la pràctica. Perquè en realitat voldria viatjar i tornar a tenir mitjans per a consumir. De fet, amb aquesta frase jo volia precisament apuntar que els estudiants, els joves, estan molt motivats, molt actius, tenen les coses molt clares i no volen seguir el camí marcat. La societat ens fa immòbils, perquè quan tens quaranta anys has d’estar situat a la vida, has de tenir una feina com més segura millor perquè si no, ets una fracassada o t’has quedat amb la síndrome de Peter Pan.

Llavors, creieu que la gent més jove pot canviar les coses?
—I. G.: Crec que falta una cultura del treball molt clara, perquè els més joves operen les vint-i-quatre hores del dia mitjançant plataformes digitals. Falta una cultura del treball que se sumi a la sensibilització. Es té molt clar el posicionament sobre temes de gènere i la nostra relació amb els animals, però si seguim sotmesos a la gran corporació tecnològica, el malestar social i les reivindicacions socials quedaran desactivades. Cal fer un pas més enllà.
—M. S.: És clar, jo volia donar un toc de llum a un panorama més aviat fosc. Per desgràcia, aquests convenciments i aquesta visió del món de la gent jove, moltes vegades no es plasma en res concret precisament per la mateixa mena de militància mitjançant les xarxes. No n’hi ha prou amb fer un comentari en un xat. Hi ha més maneres de lluitar pel canvi. Perquè si només ens limitem a donar la nostra opinió o a fer piulets, no anirem gaire lluny.

En un principi tinc entès que la vostra reflexió havia de tractar sobre l’amor romàntic, però finalment no va ser així.
—M. S.: Va ser la televisió qui va proposar això de l’amor romàntic. Per un programa que es diu Correspondències. Ens ho van dir, però no ens van dir que parléssim de res en concret, i cadascuna va fer una mica el que va voler.
—I. G.: No hem parlat sobre l’amor romàntic, però hem fet una reflexió en què l’amor romàntic és implícit. De fet, comencem preguntant-nos com es pot estimar des d’un cos fal·lible i un cos profilàctic, que és aquest cos que està tancat en una habitació i que es comunica a través de pantalles.

Creieu que la pandèmia generarà paraules noves per a definir la realitat? Quins serien per a vosaltres aquests neologismes postpandèmia?
—M. S.: Jo em decanto pel concepte d’immunitat, perquè és un terme que ja havia treballat. No tant la immunitat personal o biològica, contra el contagi o la malaltia, sinó la immunitat com a tancament d’un subjecte o d’una societat en si mateixos, no deixant que res hi entri. Una societat que en lloc de ser porosa, és hermètica. I aquest hermetisme crea allò que alguns pensadors han anomenat, comparant-lo amb la medicina, malalties autoimmunes. Quan et tanques en tu mateix crees focus d’elements patògens. Totes les societats necessiten els seus bocs expiatoris i les seves demonitzacions. Com que t’han tancat allà dins et fixes en un col·lectiu d’individus concret i els culpabilitzes de tots els teus mals.
—I. G.: Jo parteixo també d’un concepte dels anys noranta: el control. Al segle XX es parlava molt de manipulació i de vigilància, i ara tot això ha derivat en noves formes de control. Són tecnologies molt penetrants. Aquesta immunitat és possible en la mesura que les formes de control són capaces de penetrar el cervell de l’usuari sense que això sigui molt evident ni molt perceptible.

Per acabar, per què us vau elegir l’una a l’altra com a destinatàries de la correspondència?
—I. G.: Vaig entrevistar la Marta per al Soy cámara del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i sota aquesta façana de dona tranquil·la i pausada vaig trobar qui em va donar les tesis més interessants i sense cap mena de falsedat, allò que ara s’anomena ‘postureig’. Em sentia estimulada per a seguir la correspondència, no només pel bon tracte i aquesta amabilitat i generositat incondicional, sinó pel seu rigor acadèmic i lingüístic.
—M. S.: Ella és qui m’ho va proposar. Però vaig tenir la intuïció que amb l’Ingrid funcionaria. He après de l’Ingrid aquesta llibertat amb què barreja referències potser aparentment allunyades, però que ella teixeix d’una manera coherent. I també aquesta capacitat de captar, com si fos una càmera fotogràfica, el moment present.

Podeu comprar Fils a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.