Fotografia: Samane Mohammadi / Unsplash.

No sé com hem quedat que n’hem de dir, si botellot, botellada, ampollada, entrompada o què, d’aquest mot d’importació per a aquest costum d’importació. Tant me fa, la veritat. Si parlem de beure al carrer, per poc que hom hi posi voluntat, segur que ens entendrem. I no trec pas el tema pels aldarulls de la festa major de Barcelona –un cop els han començat a utilitzar políticament, m’ha agafat mandra–, sinó pel fet pelat de milers de jóvens ajuntats per beure en colla als carrers de la ciutat.

Des que els locals de ballaruca romanen tancats, hem sentit anàlisis profundíssimes sobre la necessitat del jovent d’esbargir-se després de dos anys, sobre les seues frustracions al país del 40% de desocupació juvenil, sobre l’agafar merdes com pianos per distreure’s de la realitat que els espera l’endemà, quan es llevaran amb el cap de suro entre llençols suats. En tot cas, els sociòlegs, psicòlegs i altres -òlegs ja ens ho explicaran. La cosa és que els nostres jóvens beuen, avui i sempre, quina novetat, però les xifres indiquen que cada vegada s’entrompen més, a la britànica, a la nòrdica, fins a caure rodons a terra; els últims vint anys, a l’estat espanyol, el nombre de borratxeres en gent jove s’ha duplicat: no ho dic jo, ho diuen els hospitals.

Són les dades més recents d’abans de la pandèmia: el 2018, a Catalunya, cada cap de setmana s’atenien una vuitantena de menors de 30 anys per intoxicacions etíliques. Al nostre país, també, els adolescents comencen a consumir alcohol a 14 anys de mitjana, i un de cada cinc, a l’hora que l’enquestaven, deia o reconeixia que l’últim mes s’havia engatat com a mínim una vegada. Més enllà de les causes de fons, n’hi ha una de ben prosaica: l’alcohol és una droga barata, i consumir-ne a l’espai públic, amb l’altaveuet bluetooth, un porret si s’escau i el mínim cerimonial, també és més barat que fer-ho posant-hi un local de xum-xum d’intermediari.

Ara bé: que l’alcohol sigui una droga barata –també ho és l’heroïna– no ho fa tot: hi hem d’afegir que és la més accessible per a la canalla i, socialment, la més acceptada. Jugant amb això, a l’era pre-covid, una associació francesa per a la prevenció de l’alcoholisme juvenil va crear un perfil-ganxo d’una nana espectacular que penjava la seua vida envejable a Instagram: navegàncies en iot, sortides amb amics, sopars no precisament de duro. En menys de dos mesos, el perfil-trampa va aconseguir cinquanta mil seguidors. I bé, la cosa que van passar per alt als observadors, i que era la raó de ser de la campanya, és que a totes les fotos, sense excepció, la influenciadora hi sortia amb una copa, un got, una ampolla d’alcohol. A l’últim post de tots, ho revelava: “És fàcil no adonar-se de l’addicció d’algú que tens a prop.” Doncs això.

Insinuem aquí que tots els jóvens que fan gresca de garrafa són alcohòlics? Home, no. Però com amb la resta de substàncies addictives, la dependència de l’alcohol és qüestió de pràctica, d’anar-hi anant. Els metges especialitzats expliquen que no cal arribar a consums de risc per a tenir “un problema” amb l’alcohol: per exemple, només cal que un jove, tot sortint de festa, no pugui controlar-se i acabi bevent contra la pròpia voluntat, seguint el corrent dels companys. De fet, la primera joventut és la veritable edat de la imitació. Ningú no vol quedar-se enrere, arriscar-se a la marginació entre els seus semblants. Com s’entrompa la canalla, si no és per imitació? Quantes vegades no han vist les festes juvenils de la ficció, amb casalots a vessar de nanos vomitant als ficus i a les piscines il·luminades, mentre els pares damnificats són de viatge? Com s’emplena una avinguda de Maria Cristina amb 40.000 jóvens bevedors, si no és per imitació?

Una altra prova que som davant d’una droga de primer nivell són aquestes macroconcentracions, on l’element aglutinador no és precisament una paella, i parlar que es tracta d’un problema d’ordre públic només és una distracció: el problema, si de cas, és de salut pública, però és clar, això no se sap a l’instant. Només perquè ens ho figurem: els addictes a l’alcohol triguen una mitjana de 26 anys a demanar-ne tractament, i és que, en aquestes latituds, tot està preparat per acomodar la dependència de manera natural en l’engranatge de les convencions socials. També està estudiat que el consum dels jóvens és concentrat i en caps de setmana, i que a l’adultesa tendeix a ser més freqüent, diari. I és que diem molt del jovent, que al cap i a la fi són a l’edat d’experimentar amb els propis límits, però els grans es mereixen un comentari a part.

Com no deu ser la pressió per a beure a l’edat més influenciable, si entre els adults és com una aplanadora d’anada i tornada? Ai d’aquell que diu que no beu, gràcies: l’ombra de la sospita comença a planar sobre el seu cos inadaptat –què li deu passar?, deu estar embarassada?; deu ser alcohòlic?; es pensa que li he posat burundanga al gintònic?–, seguida en segona posició per la maniobra impúdica del convenciment: això és que encara no has tastat el vi de tacatà; ni una copeta de cava per brindar?; doncs ma iaia feia un aniset cada dia i noranta anys va durar. Me n’alegro, senyora, i passi’m l’aigua. Aquesta pressió –per dir-ne d’alguna manera– és més subtil a les xarxes, amb el “vinet”, la “cerveseta”, el “vermutet” fotografiats en primer pla sobre un fons de complement. Qui no té el costum de beure no ho pot entendre, jo mateixa ho he hagut d’investigar, perquè és un missatge codificat i adreçat a iguals: bevem, tu ja m’entens, tot va bé, visc la vida, quan vulgui ho puc deixar. Mentrestant, els fills s’empitofen al carrer esperant que els arribi l’edat de beure com els grans.

Dit tot això, ni ens alarmem ni ens deixem d’alarmar, però una cosa no falla: com més gent jove agafi per costum la bevèrria comunitària, sense intermediaris, barata, que on no arriba una ampolla arriba l’altra, més gran serà la proporció que acabarà enganxada per vida al mam.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.