gests Pedro Sánchez
El congrés espanyol, garant del mite de la transició.

‘Sánchez manté els gestos a Catalunya: col·loca Meritxell Batet i Manuel Cruz al capdavant del congrés i el senat’, titulava fa quatre dies un diari espanyol dit d’esquerres. El dol per Iceta va durar poc, a can PSOE: dos dies d’escarafalls assajats i ja anunciaven els ‘gestos’ de recanvi. Tanmateix, i com ja va passar amb el pressupost de Sánchez, el disgust entre els intel·lectuals i opinadors del ‘quin desastre, que malament tot’ encara dura, talment com si els dolgués més a ells que al PSOE, talment com si el sistema judicial indepe –he!– els hagués fotut l’Iceta a la presó.

‘Sánchez manté els gestos a Catalunya’: n’hi ha per a fer-ne una anàlisi com les sintàctiques de l’institut, amb aquest verb i aquest complement directe que no saps per on començar a riure, si amb el present d’indicatiu de ‘mantenir’, insinuant una indulgència sostinguda de Sánchez, o amb el fet de voler colar com a ‘gest’ que un (altre) català –aquesta espècie sempre sota sospita– pugui presidir la cambra del 155. Però un català rumbós i desimbolt, no un de sonso com el que es va absentar de la votació infame la legislatura passada, l’home dels ‘gestos, no paraules’. En fi, que si continuen amb aquesta generositat desfermada, el pròxim gest serà demanar per postres crema catalana.

Si els governs espanyols s’haguessin molestat a asseure’s amb els catalans en comptes d’enviar-los al TC o fotre’ls a la presó, potser la distància entre allò que uns i altres consideren un gest no seria galàctica. I amb els del ‘diàleg’, l’experiència no pot ser més prometedora: és com el joc dels disbarats, per aquí m’han preguntat, per allà m’han contestat. Quan l’un volia pactar un referèndum, l’altre li oferia traslladar a Barcelona el seu senat; quan l’un demanava la llibertat dels ostatges, l’altre li plantava un consell de ministres a domicili; quan l’un exigia les inversions mai no executades a Rodalia, l’altre li canviava el nom de l’aeroport del Prat. L’amo és bo… i sord com una campana.

Dèiem que la progressia encara plora pel càrrec d’un dels seus –’no t’ho perdonaré mai, Esquerra’–, i també hem de dir que alguns ho entenem, perquè en un conflicte no hi ha maniobra més pràctica que situar la ratlla de l’ofensa on t’interessa –en aquest cas, en una injustificable ‘descortesia’ indepe–, oblidant que ja la vam passar fa uns quants pobles, la ratlla, amb els simpàtics recursos al TC. Fins i tot podem trobar una ‘descortesia’ comparable, i de no fa gaire, en el vet de Sánchez als independentistes en les meses de les seues cambres. Ho dic com si m’importés un rave, i per a servidora com si hi volen anar a fer ganxet, els catalans, a les cambres de fora, però tot entra dins l’esforç de comprensió autonomista a què ens referíem més amunt.

Més esforç ens costa, i ja és molt dir, entendre els companys de viatge indepes que, davant del parany-Iceta de Sánchez, s’hi volien deixar caure com a gest de bona voluntat. Perquè, en previsió que la cosa serà llarga, més val que l’agonia sigui a ritme de Queen. I a alguns ens costa d’entendre, sobretot, perquè els febles estem obligats a tenir memòria. Dit en clar: les nacions sense estat no ens podem permetre el luxe de l’oblit, perquè, si encara (hi) som, és perquè no parem de recordar, i recordar, i recordar.

No cal remuntar-nos a l’operació d’amnèsia col·lectiva de la transició, quedem-nos amb el dia a dia, que és el que toca. Avui, molts companys nostres, per no recordar, ja no recorden el xec en blanc a Pedro Sánchez de la passada legislatura, que ni l’amo no els va agrair. Per no recordar, ni recorden que l’any passat, per aquesta època, Sánchez mateix parlava de canviar el codi penal per adaptar el delicte de rebel·lió al cas català. I, d’abans, també s’han oblidat que el PSOE, amb els mateixos catalans que ara fa servir de ‘gestos’, va ser actor voluntari, necessari, del cop del 155.

Ho oblidem naltros, que devem ser els últims que falten, i no valem ni per a demanar raons a l’adversari dels seus oblits: ‘Els referèndums sobre la independència s’han de poder fer i, de fet, a les democràcies avançades se’n poden fer’, deia Iceta el 2012, coherent amb els pilars fundacionals del seu partit mare. O això, o és que ja reconeixia que Espanya no és una democràcia avançada, cosa de la qual també se li podria demanar explicacions. Però això no passarà, perquè sembla que ni els indepes, que ho pateixen cada dia, no se’n volen recordar.

Qui ha canviat d’ahir a avui és el PSC-PSOE, i és de molt mesells voler canviar ara naltros per adaptar-nos a la seua desmemòria –un Good Bye, Lenin versió peix al cove– perquè no pateixin, pobrets. I parlant de patir: mentre escric aquestes ratlles veig els presos polítics signant l’acta en camp contrari i penso, també contràriament a molts indepes, que cal que hi siguin, així, sense més ni més. Com si després volen passar-se les votacions fent ganxet, però que hi siguin. Perquè fer-los desaparèixer de la vista pública, que és el que intenten i intentaran, és afegir oblit a l’oblit d’estat. I que còmodes que estaran llavors ses senyories, a ses poltrones, sense la memòria de la repressió que els faci nosa a cada moment. Perquè els en fa, de nosa, ho hem vist tota la campanya i ho veurem avui mateix. Ja està bé: d’aquells gestos, aquestes contractures.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb