Marràqueix, la genuïna capital del sud marroquí, és situada dins una cassola. Les parets d’aquesta cassola són les muntanyes monumentals de l’Alt Atles, aquesta serralada mítica que unifica dues mars, l’Atlàntic i la Mediterrània, i que agermana el petit Magrib: el Marroc, Algèria i Tunísia.

És fàcil d’entendre, doncs, que Marràqueix visqui intensament un clima especial i dur. A l’estiu, i durant molts mesos, la calor hi és potent, una calor africana que s’hi fa ser. I a l’hivern, força més curt, el fred s’hi instal·la còmodament per fer la guitza als marraqueixins. Hi plou més que no ens pensem, i és l’aigua de pluja que rega l’oasi veí de la ciutat i el transforma en un palmerar que és un gust passejar-s’hi, sobretot a les hores del capvespre flairant les plantes oloroses que broten, espontànies, d’una terra miraculosament fèrtil. Malgrat tot, les exigències dels turistes, que no ens conformem mai amb una dutxa diària, fa que l’aigua hi esdevingui, com més va més, un bé escàs i que l’oasi s’empobreixi d’una manera alarmant.

I és aquí que volia anar a parar. Marràqueix és la capital turística del Marroc. El seu aeroport internacional no para de veure aterrar i enlairar-se avions matriculats a tots els països d’aquest nostre món que cada dia es fa més petit. Marràqueix parla totes les llengües.

La ciutat de color roig

És una ciutat de color rogenc que ha crescut considerablement i desmesurada aquest últim quart de segle. Té una part moderna molt europeïtzada, on sense dificultat es poden trobar roba i sabates de totes les marques hagudes i per haver. On hi ha botigues que venen begudes alcohòliques sense pensar que es cometi cap delicte. On s’alcen grans hotels, amb tots els serveis exigibles i totes les comoditats garantides, a cada cantonada. On anar un vespre en una discoteca no és cap aventura de risc. Hi ha molt de turisme que demana aquests reclams i els emprenedors locals no deixen passar cap oportunitat que els reporti el guany d’uns quants dirhams.

Però al costat d’aquesta Marràqueix n’hi ha una altra, l’autèntica, la de sempre, l’emmurallada. És la medina, la ciutat vella, l’espai que ens transporta al temps d’ahir. La medina marraqueixina, grandíssima i complicada, que guarda un seguit de tresors inqüestionables. 

La madrassa Ben Youssef, l’escola alcorànica enllestida d’una manera espectacular el segle XVI, és de visita indispensable, obligada.

El palau Bahia

El palau Bahia, de final del XIX, ens ensenya com els agradava de viure, als soldans de l’època. És majestuós, ple de detalls, i en deixen visitar les estances, d’hivern i d’estiu, que feien servir aquells sapastres. Se’n destaca la sala del tron, la de les audiències; també les estances de les concubines, sobretot la de la favorita. Als jardins interiors, patis àrabs, d’una elegància molt refinada, s’hi poden recuperar energies, meditar-hi situacions complicades i passejar-hi la mandra tant com vulguem i ens convingui.

El palau Bahia.

En un cap de la Medina hi ha la Kasbah i, en un lloc privilegiat, el cementiri Sadita. La dinastia sadita es va extingir fa un munt d’anys per manca d’hereu. Les tombes, que no foren descobertes fins l’any 1917, són boniques perquè sí, però, quan et detures davant de la del soldà Ahmed al-Mansur, la bellesa guanya molts punts. És un monument funerari magnífic dintre d’una sala hipòstila que desprèn una pau i i una tranquil·litat molt grans.

La Kasbah.

Ara, allò que sobretot cal fer a la medina de Marràqueix és perdre-s’hi sense rellotge i badar com un professional. Tot serpentejant, encuriosit, pels carrers i carrerons del nucli antic t’adones que el temps no té gens de valor. Una botiga toca l’altra i totes venen les mateixes coses, però diferents. La discussió de la compra i la venda és el plat de cada moment. El regateig és l’esport nacional i la distracció més valuosa. Quan el turista ha acabat de comprar una catifa, el venedor ja en sap vida i miracles, del comprador. Per això no passa gens d’ànsia: s’estima més deixar de guanyar uns pocs diners en canvi de saber-ho tot de qui s’ha interessat per la seva catifa. És evident que tots plegats són uns enredaires, però ho són de naixement, sense mala fe. És la seva manera de ser i sempre hem d’acabar sospesant, contents, que a casa nostra la mateixa compra –si és que la hi trobéssim– ens hauria sortit més cara.

Cal ser una mica agosarats i entrar, amb decisió, en algun hotel o riad, que segur que se’n troben tot fent camí. És la manera de veure el pa que s’hi dóna, en aquests establiments, veritables escenaris de les ‘Mil i una nit’. Luxe i sofisticació a l’ordre del dia. Tinc el convenciment que Marràqueix posseeix els millors hotels del món.

La cuina de la ciutat té fama a tot el país. Els turistes som exigents i molts restauradors han comprès aquesta exigència i l’atenen. Ara, no hi ha preus barats. Als restaurants de categoria els preus també són de categoria. Això sí, tothom en surt satisfet i complagut. Cal tastar la ‘tangia marraqueixina’, un plat amb carn de xai especiat fet molt lentament en un forn de llenya, sempre preparat –segons la tradició– per mans masculines. A l’hora dels llevants cal anar a parar a una taronja amb canyella, acompanyada del típic dolç “banya de gasela”, però que sigui d’ametlla, no pas de cacauet, que n’és el germà pobre.

Plaça Djemà-el-Fna

Ben volgudament deixo per al final la gran plaça Djemaa-el-Fna, que vol dir ‘assemblea de la mort’. Quina contradicció i quina paradoxa: la plaça que té més vida del món llueix el nom de la mort!

Djemaa-el-Fna té forma d’ela majúscula. En un cap hi ha la Kutubia, mesquita de mesquites, grandiosa, amb un minaret elegant que s’enfila sense mesura fins a punxar la panxa del cel. És envoltada d’un jardí molt ben portat que és lloc de meditació i d’esbarjo al cinquanta per cent. En el moment de la pregària els fidels s’hi compten per moltes desenes i el xivarri de l’entorn és considerable. S’hi fa una barreja d’autòctons i turistes molt peculiar, que convida a pensar que tots som iguals, per molt que les creences siguin diferents.

Plaça Djemà-el-Fna.

La plaça és veritablement indescriptible. Gosaria dir que és el gran aparador de la paraula. Com que és tan gran hi caben un munt de grups i de xerraires professionals de tota mena. Hi ha molts grups de músics que fan seguir el compàs amb les mans als qui els escolten. Farmàcies i farmacèutics berbers i saharians que amb fórmules ancestrals adoben els mals més inguaribles. Els encantadors de serps que les fan ballar al so de la gralla amaziga. Els qui expliquen històries reals i fantasioses per entretenir la canalla. Els qui prediquen l’Alcorà i l’interpreten molt a la seva manera. Els gimnastes que fan unes torres humanes pròpies del folclore de la ciutat. Els domadors de micos que volen guanyar cinc dirhams deixant-se fer fotografies amb els turistes. I passejant amunt i avall i de banda a banda, els aiguaders, amb aquella disfressa vermella tan característica, venent gots d’aigua a vint cèntims la tirada.

Cal mencionar encara la multitud de parades que venen sucs de taronja fresquets, acabats de fer, per ajudar a pal·liar la set i el cansament dels qui viuen intensament l’ambient frenètic de la plaça. I les parades de fruita seca. En un moment donat quatre ametlles, quatre nous i un parell de dàtils miraculosos poden resoldre una urgència d’estómac. Però allò que sobresurt a Djemaa-el-Fna són les parades de menjar. Cada dia es munten i es desmunten. Aquestes parades són les protagonistes del capvespre. Hi ha de tot. Són petits restaurants especialitzats. Mentre els uns toquen la carn els altres treballen el peix. Hi ha un ofici que és el de “caçaturistes”, que consisteix a empaitar-los fins a fer-los seure perquè sopin al lloc on han pactat la comissió.

Parada de fruita seca.

Situats entorn de la plaça, hi ha una mà de bars arxiconeguts, amb unes terrasses enlairades, des d’on es veu tot el conjunt, sublim. Cal pujar-hi a fer un beure per contemplar la magnitud i l’ambient que s’hi respira. El fum de les cuines puja impertèrrit escampant olors i pudors que no acabes mai de definir. Malgrat tot, allà dalt s’hi està la mar de bé i, si hi corre una mica d’aire, s’agafa amb vehemència i gratitud.

Recordo unes tertúlies sàvies i erudites dirigides pel malaguanyat escriptor Juan Goytisolo. Cada dimecres de l’hivern, a mitjan tarda, feia un te llaminer a la terrassa del Café de France, i els turistes que li sabíem aquest hàbit podíem apuntar-nos a participar en la conversa. En sabia un niu i parlava amb autoritat, sovint en to sarcàstic.

“Tot té un principi i tot té un final”, això diu l’Alcorà. I el final de la plaça de Djemaa-el-Fna i, doncs, de la ciutat de Marràqueix és abans de la mitja nit. No són noctàmbuls i, llevat de quatre discoteques als grans hotels de la part nova, no hi ha res obert. Els llums s’apaguen, la quietud s’imposa. Tot s’adorm per a poder recomençar l’endemà.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb