Màrius Serra: ‘Em sento alliberat d’antigues prevencions’

  • Acaba de publicar 'Res no és perfecte a Hawaii' (Proa), una novel•la d'aventures plena de moltes capes, que tracta d'aspectes que són ben presents en la nostra societat contemporània

VilaWeb
Montserrat Serra
10.03.2016 - 22:00
Actualització: 20.04.2016 - 12:37

Màrius Serra, l’autor de ‘Quiet’, un volum extraordinari, i de ‘Plans de futur’, reconegut amb el premi Sant Jordi (per citar les dues darreres obres publicades), torna a les llibreries amb una nova novel·la, ‘Res no és perfecte a Hawaii’, fresca i plena d’ingredients que la fan ben llegidora. Situada a Hawaii, d’entrada es produeix un accident que podria ser un sabotatge, es desencadena una recerca per aclarir els fets de la mà de periodistes, descobrim un paradís de cartó pedra fruit una operació turística que no fa més que banalitzar la cultura pròpia de la Polinèsia, i un jove obsessionat per la figura història del Capità Cook…

En aquesta entrevista, també prenem la mesura a Màrius Serra, que a hores d’ara com a creador s’ha alliberat d’antigues prevencions i es troba en un moment de gran fertilitat. L’escriptor reivindica que escriure és la llengua que s’empra i celebra que una generació de joves autors i traductors construeix avui un nou català literari.

L’inici del llibre és marcat per la temporalitat, gràcies a una aproximació a vol d’ocell amb el Google Maps. Això no podia haver passat fa deu anys i segurament tampoc no passarà d’aquí a deu anys. Per què aquest inici tan connotat?
—Sí, és una novel·la plenament ubicada al segle XXI. La situo al 2009. Vaig triar aquesta data perquè em queia al mig dels dos viatges que he fet a Hawaii, que és el territori on s’esdevé la novel·la. La primera vegada que vaig viatjar a Hawaii va ser el 2005. Hi vam anar tota la família, amb el Llullu. El segon viatge el vaig fer el 2014, per acabar de preparar la novel·la i poder trepitjar alguns espais que la primera vegada no vam poder visitar. Però també situo la novel·la el 2009 perquè s’esdevé els mesos previs a la proclamació de la presidència d’Obama. I també perquè és l’any que es va commemorar el dos-cents aniversari de la mort del capità Cook, el 1779, un personatge històric que hi apareix perquè és una obsessió que té el protagonista, en Tom.

Així no es pot confondre amb una novel·la històrica.
—És que no ho és. Efectivament, parlo del capità Cook a través d’en Tom i de la seva obsessió pel personatge. És en Tom qui escriu sobre el capità Cook. Alhora, d’aquesta manera, en Tom també transfereix la seva buidor vital, produïda per l’absència del pare, que va desaparèixer quan ell era petit. El pare li parlava del capità Cook. I és que en Tom és fill d’una època, de l’època hippy, és fill del fracàs. És periodista, però la seva vida laboral va a la deriva i veu el món a través dels mitjans, mentre els seus companys de promoció triomfen professionalment.

És un antiheroi?
—No. Ell és un espectador. No té esma per a actuar sobre les coses. Les coses li succeeixen. Però l’accident que es produeix al principi de la novel·la, que pot ser un atemptat, de sobte, genera una investigació de vertigen que li provoca un canvi, perquè forma part de l’acció, tot i que continua fent-se moltes preguntes i obtenint poques respostes.

Però és un personatge que evoluciona?
—Evoluciona, però va a remolc d’aquest fet d’abast social, que és l’accident, d’una operació urbanística especulativa, de l’aparició d’un cadàver nou (l’accident deixa quatre morts)… Jo ho veig com si tot fos una llanxa motora a gran velocitat i ell s’arrapa a una corda lligada a la llanxa i es veu empès a la mateixa velocitat. Això també li permet entendre la seva història personal.

La frescor i l’aventura que presenta ‘Res no és perfecte a Hawaii’ no deixa de combinar-se amb temes destacats del nostre temps.
—El primer que em va cridar l’atenció és la perfecció dels paradisos existents. I em va interessar mostrar la cara oculta d’aquests paradisos. De fet, mostro un doble paradís: el primer és el d’aquestes illes volcàniques que van aparèixer del no-res i molt aïllades de tot. Com es va formar la civilització d’aquestes illes és un tema fascinant: les primeres llavors que van germinar en aquella terra erma, portades pels ocells, i els primers humans que van habitar aquestes illes, que no fou fins al segle I i II dC, i l’home blanc, que no les va trepitjar per primera vegada fins el 1778-1779 (el capità Cook), i es va trobar una societat de relacions humanes molt oberta. Sobre aquest espai, que és com un bolet, les classes mitjanes occidentals van construir un paradís mental amable i plaent. El de la cultura Aloha, que en diuen, que és una marca turística. I aquest paradís ha suposat la ‘turistificació’ que només és un símptoma, un paradís fals que implica una explotació de molts treballadors, que es troben en condicions laborals pèssimes. L’altre paradís que mostra la novel·la és el paradís dels alternatius, del California Dreamin’. Hawaii ha estat florent en moviments de teràpies alternatives, espiritualitats alternatives… i això també ha acabat generant un negoci econòmic. I d’aquests dos paradisos n’he fet dues sàtires: a través del complex de luxe, el Wells Epoch, que el dia que s’inaugura pateix l’accident; i la hulateràpia, que m’invento, a partir de les danses tradicionals hula, que una sèrie de televisió ha posat de moda convertint-les en teràpia emocional. Són dues cares d’una mateixa moneda. És la banalització de qualsevol fet cultural.

I les ganes d’escriure us vénen de la voluntat de mostrar aquest paradís que no és tal paradís?
—I de la constatació que aquesta paradoxa de perfecció i imperfecció del paradís és fundacional, perquè ja s’esdevé amb l’arribada del capità Cook, al segle XVIII: quan el capità Cook va arribar a Hawaii, per la religió hawaiana era l’època d’arribada del déu de l’abundància. I el van prendre per un déu benefactor i el van tractar com a tal. Després va marxar, però per una tempesta es va trencar el pal major del vaixell i com que havia de reparar la nau va decidir tornar a Hawaii, allí on tan bé l’havien tractat. Però aleshores, ja no era el temps de l’abundància sinó el temps del déu de la guerra. La rebuda va ser molt diferent. La versió oficial britànica de la mort del capità Cook havia pintat Cook com una víctima. Tanmateix, les versions dels mariners que van viure la situació diferien. I el 2004 va aparèixer en una subhasta una pintura que mostrava una escena diferent, on el capità Cook repartia garrotades als indígenes. I això també em va activar les ganes de fer la novel·la.

De fet, la mort de Cook apareix ben aviat.
—Inicialment, la història tenia un ordre cronològic, però en aquest episodi el vaig subvertir. Necessitava cadàvers de seguida, per evidenciar que no tot era perfecte. Ara, tot i els cadàvers, no la considero una novel·la policíaca.

Fa la sensació que heu volgut escriure-la de manera que es faci molt llegidora, que sigui agradable, que permeti de trobar un públic lector jove també.
—Quan dius Hawaii ja provoques un somriure. La novel·la havia de tenir aquesta cultura hedonista, que té la cultura polinèsica. Veure’ns abocats a una convivència joiosa, tot i que sense defugir les situacions sòrdides. La intenció no era fer una novel·la fosca. La novel·la és com la camisa que porto, primaveral. I va ser quan vaig entendre que en Tom havia d’assumir l’obsessió pel capità Cook i que fos ell qui escrivís sobre aquest personatge del segle XVIII, mentre la resta de la novel·la era explicada per un narrador omniscient.

Fixem el moment. En quin moment us trobeu ara?
—És un moment de gran despreocupació des de la perspectiva literària, com a creador. Un moment de molta fertilitat. Em sento alliberat d’antigues prevencions, provo coses, com escriure teatre.

Trobo que això del teatre fa molt per vós, tan empàtic amb la gent i que capteu de seguida el dir, la frase feta…
—Ja vam fer una provatura aquest estiu passat al Grec, ‘Carroussel’, i ja havia traduït teatre abans. Però també ha fet més coses: he escrit una llegenda de Sant Jordi en vint-i-cinc quartetes, per encàrrec de l’editorial infantil Estrella Polar. Tinc l’escriptura molt pujada.

De quines prevencions us heu alliberat?
—Doncs, una prevenció que tenia, per exemple, era el dialogar. A la novel·la ‘Mon oncle’ no hi vaig posar ni un sol diàleg. Pensa que el debat sobre el model de llengua ve de lluny i no portar els personatges a l’oralitat m’evitava problemes. És que escriure és la llengua! Ens venen sopars de duro d’autors que escriuen en castellà i de cop i volta poden passar-se al català, però no. Això t’envia un missatge subliminar, que la llengua no és important. Doncs no. La llengua no funciona com qui pitja un botó. La llengua és el procés de creació. I sortosament tenim un estol de joves traductors i d’autors que publiquen en editorials petites, que fan aquest treball d’evolució del català literari. Tenim el català literari en molt bones mans.

Us veig optimista.
—Ho sóc clarament, si parlem de llengua literària. La llengua és central en la construcció de la literatura. I aquí es marca una diferència fonamental entre autors, editors, operacions comercials que no tenen en compte la llengua, o no tenen prou en compte la llengua…

I aquests traductors i autors de nova generació que renoven el català literari de bona manera, vós que ho llegiu tot, els teniu ben llegits.
—La curiositat és el motor de la cultura. Els llegeixo tots. Publiquen a Edicions de 1984, Periscopi, Raig Verd, L’Altra editorial… a tota aquesta classe minúscula editorial, que tenen la llengua com un fet important, fonamental.

Escolteu Màrius Serra llegint ‘Res no és perfecte a Hawaii, dins la sèrie Escriptors TV:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any