Fotografia cedida d'un acte del grup de suport

El 16 d’octubre, dos dies després d’haver-se publicat la sentència contra el procés, milers de persones es van aplegar al voltant del Departament d’Interior i van sorprendre amb una pluja de paper higiènic. Era una protesta per l’actuació policíaca de la nit anterior: la concentració amb espelmes havia acabat en una batalla campal per l’Eixample de Barcelona, amb detencions i ferits. L’endemà, l’ambient era encara més tens. Hi havia ràbia per unes condemnes que criminalitzaven la protesta pacífica i la inacció d’un govern que havia reaccionat a la sentència enviant la policia contra els manifestants. Per això les piles de paper higiènic no van trigar a convertir-se en el combustible perfecte per a encendre barricades i omplir de fogueres el centre de Barcelona. Vora dos quarts de dotze, la Marina, una noia de Terol que ara viu a Cerdanyola del Vallès, va rebre la trucada d’en Mario, el seu xicot, que havia anat a la manifestació. Inquiet, li demanava si el podia recollir en cotxe a Barcelona i van quedar que es trobarien a l’Arc de Triomf, lluny del focus de les protestes. No s’imaginaven que poques hores després serien assaltats i que en Mario seria detingut.

Circular per Barcelona era tota una odissea. Els aldarulls havien deixat un munt de carrers tallats i va trigar més d’una hora a arribar al lloc. Va aparcar el cotxe a l’estació del Nord i, una vegada va haver recollit en Mario, van posar rumb de tornada a casa. Quan no feia ni deu minuts que circulaven, van haver de frenar en sec. Una moto els havia avançat i s’havia aturat just davant el cotxe. Ràpidament, va aparèixer un altre cotxe davant seu i en van baixar uns homes que es van abraonar contra ells. Els deien a crits que abaixessin les finestres, que els donessin les claus del cotxe i que ella posés les mans al volant. ‘No sabia què fer, mirava en Mario perquè no sabia què passava. Al principi vaig pensar que era un grup que em volia robar el cotxe, tot va ser molt ràpid.’ Ha passat un mes, però a la Marina encara se li trenca la veu quan en parla. Espantada, va fer-los cas i la resposta que van rebre va ser que van escanyar en Mario prement-li una porra extensible contra el coll i que els van fer sortir del cotxe.

Fins que no va veure la porra extensible la Marina no va caure que els homes que els havien assaltat eren agents de paisà dels Mossos d’Esquadra. Feia hores que la manifestació havia acabat, què passava? A la comitiva policíaca encara s’hi va afegir un altre cotxe, aquesta vegada amb logotip. Una vegada fora, els van fer posar les mans sobre el vehicle i els van escorcollar. ‘Ens ho van prendre tot, les meves coses i les seves, i ens van escorcollar tot el cotxe’, recorda. Mentre examinaven el vehicle, la Marina va sentir com altres agents parlaven entre ells i es preguntaven si el noi que buscaven era en Mario. No ho tenien clar. I ells dos, amb la vida aturada enmig de l’Eixample aquella matinada d’octubre, esperaven abraçats que els policies decidissin què fer.

El següent pas va ser separar-los i fer-los tota mena de preguntes, algunes d’insòlites: ‘Treballes?’, ‘On vius?’, ‘Quant de temps fa que vius a Catalunya?’, ‘Viviu en una casa okupa?’, ‘Formeu part d’algun grup?’, ‘Vosaltres heu organitzat tot això?’. ‘No sabia què volien dir amb “tot això”. Vaig respondre a tot amb sinceritat. No sé si és el que havia de fer, però en aquell moment estava molt espantada’, reconeix. Una hora després, en Mario se li va acostar per dir-li que se l’emportaven. Va ser aleshores quan va patir un atac d’ansietat.

‘Van fer entrar en Mario al cotxe de la policia secreta i em van demanar si estava bé per tornar a casa conduint. Havien vist que jo no hi pintava res, allà, que senzillament venia de casa, i durant una estona els agents van intentar calmar-me perquè tenia un atac d’ansietat increïble.’ Quan es va veure amb forces, va conduir cap a casa. Hauria anat a avisar el pare d’en Mario, però era tard i, a més, la policia li havia dit que ja l’avisarien ells. No ho van fer. Cap a les tres de la matinada, la Marina va rebre la trucada d’en Mario, que estava preocupat per si havia pogut arribar bé a casa. Només van poder parlar un minut o dos i ell va intentar calmar-la dient-li que tot aniria bé. El 18 d’octubre, en Mario va comparèixer a la Ciutat de la Justícia, però va seguir la recomanació de l’advocada d’ofici i no va declarar. El jutge va ordenar presó sense fiança contra ell i aquell mateix dia van buscar un altre advocat.

Sol a Quatre Camins

L’endemà de l’ingrés a la presó, la Marina ja el va poder visitar i van reviure les hores prèvies. ‘Ell és molt bon noi. Li agrada molt la música, llegir i la política. S’indigna molt per qüestions laborals, per la situació de la sanitat, de l’educació… També és molt amant dels animals, fa uns mesos va rescatar un gos i l’estem cuidant. Fa poc ha demanat una dieta vegana a la presó, però no sé si li han concedit’, explica. Ell no ho era, de vegà, però a la presó té molt de temps per a pensar i qüestionar-s’ho tot.

Al principi, la família va preferir de mantenir un perfil discret per recomanació de l’advocat. Els va dir que pel seu aspecte físic –porta una cresta– ja el tractaven diferent i que valia més no fer gaire pressió mediàtica. El 25 d’octubre, va tornar a comparèixer davant el jutge, i com que no el va deixar sortir, han decidit no callar més i denunciar el cas. ‘Ens feia por que pogués afectar el cas, però hem vist que si no fem pressió, voldran tenir-lo a la presó més temps’, diu.

Aquestes darreres setmanes, l’Audiència de Barcelona ha alliberat els altres empresonats per les manifestacions que hi havia a Quatre Camins. De moment, ell haurà d’esperar. Després d’haver deixat l’advocat d’ofici van contractar-ne un de Som Defensors, però veient que altres presos sortien i ell no, la família va canviar-lo per un tercer en qui confiaven més. ‘L’advocat privat és molt més actiu, esperem que la setmana vinent o a començament de la següent estimin el recurs i el deixin en llibertat’, confia.

Mentre en Mario espera, la Marina pren la paraula per denunciar públicament el cas. Ho va fer a la conferència de premsa a Barcelona de familiars i amics dels detinguts, i ho continuarà fent fins que la causa quedi arxivada.

Familiars i amics dels empresonats per les protestes contra la sentència. A l’esquerra, amb els cabells blaus, hi ha la Marina.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb