27.09.2026 - 21:40
Les campanyes electorals mediterrànies tenen un apetit únic en el món per a trobar un símbol. Per a trobar un cos, si pot ser –i amb nom propi–, sobre el qual descarregar tota l’emoció que la ideologia, tota sola, ja no aconsegueix de moure en societats desencantades. Per entendre’ns, d’aquell Miguel Ángel Blanco de la dreta espanyola a l’Alexandros Grigoropoulos de l’esquerra grega –salvant totes les distàncies ideològiques i totes les circumstàncies personals.
Ara sembla que aquesta posició privilegiada ha anat a parar a Maricarmen, una senyora que té vuitanta-set anys, que l’han feta fora d’un pis on havia viscut set dècades i que d’ençà de dimecres governa –moralment, que és l’únic govern que interessa en aquests casos– mig Madrid.
Tot d’una, l’esquerreta espanyola hi ha trobat –o es pensa que hi ha trobat, que no és ben bé la mateixa cosa, per bé que és igual– la bandera electoral, el nom per a posar a les pancartes, la consigna que ja no necessita ni cognoms ni vestimentes per a ser eficaç i mobilitzadora. El símbol, en definitiva, per a oposar a l’altre Madrid, el del Perrosanxes de la dreta ultramuntana, que no és sinó un altre símbol –més gros i més groller, desagradable fins i tot en les formes, però símbol també, al cap i a la fi.
Preneu-ne nota, doncs, que si tot plegat reïx, si les acampades i les mobilitzacions prenen cos, ja no caldrà saber gaire més d’aquesta campanya electoral que s’acosta tan ràpidament a l’estat espanyol. Simplement, es miraran els dos símbols cara a cara i prou. No caldran ni els programes electorals, ni els debats, ni els cartells, ni explicacions recaragolades: o seràs del Perrosanxes o seràs de la Maricarmen. Aquest és –tan cru com això– el perill que ja plana damunt nostre.
Dic “perill”, perquè no és que el desnonament d’aquesta dona no siga important. Ho és. Un fons que compra un edifici i apuja el lloguer de 500 euros a 2.600 és una obscenitat que no necessita cap adjectiu per a fer-se entendre. Però una cosa és el fàstic que causa que coses així puguen passar –que això és sa, malgrat que la situació seria en algun punt discutible– i una altra la utilització del fàstic, que això ja no ho és tant. Sobretot si la cosa comença a fer ferum de teatre: no fa ni una setmana que els mateixos que ara acampen indignats i proferint amenaces a la Puerta del Sol, votaven –obedientíssims i més dòcils que un teuladí– qualsevol cosa que Pedro Sánchez els posava davant. Es veu que la dignitat, com la taronja, també té temporada.
Tanmateix, la pregunta essencial a fer-se és a qui beneficia tot això? Perquè ací hi ha un parany que l’esquerreta espanyola no sé si és que no vol veure o no li interessa veure. Cada vegada que s’ha organitzat una campanya d’aquesta mena –Perrosanxes contra Maricarmen, el símbol groller contra el símbol tendre–, qui n’ha eixit reforçat no és ni Sumar ni el Frente Amplio eixe com es diga ara, ni res que no siga el PSOE. Qui n’ix reforçat, qui n’eixirà reforçat –i, si no, el temps ho dirà– és Pedro Sánchez.
Un Pedro Sánchez que governa en minoria, sense pressupost, envoltat de casos de corrupció, incomplint tot allò que li dóna la gana. Un Pedro Sánchez que té una sola estratègia coneguda –l’única, de fet, que li ha funcionat mai–: la polarització, és a dir, fer-se imprescindible, ell en persona. Fer-se imprescindible com a mur de contenció –com l’última barrera abans no arribe la terrible dreta neofranquista. Això ja ho va fer servir fa quatre anys i li va funcionar tan bé que fins i tot Junts s’hi va aplegar al voltant. I ara un símbol com Maricarmen –per emotiu i just que siga el seu origen i per més culpable que siga Sánchez de la situació, que ho és– no farà, al capdavall, sinó reforçar el mateix relat: el tornarà a situar, a ell i el seu partit, i només a ell i el seu partit, com a solució de tots els mals, com l’única eixida possible.
I no em podeu negar que la cosa, especialment en aquest cas, és tan curiosa com lamentable. Perquè al final resultarà que Pedro Sánchez, l’única persona que ara mateix té a les mans la possibilitat i els recursos perquè no passe això que li ha passat a la senyora Mari Carmen de Madrid –que algun cognom deu tenir, però no el sabem–, acabarà cobrant, a favor seu, la ràbia de tots els qui estan enfadats per la Maricarmen símbol.
Espere que els partits del nostre país paren l’orella ben parada. Perquè aquesta història nosaltres ja l’hem viscuda unes quantes voltes i mai, ni una sola vegada, no n’hem tret res de bo. Deixar-se arrossegar per l’emoció d’una campanya que no és nostra, que té un calendari propi i uns beneficiaris propis és renunciar a tenir la nostra veu, just quan més cal. Per això espere que Esquerra, Junts, Compromís i Més siguen conscients que el paper que els correspon no pot ser de cap manera aplaudir –des de la graderia, a més– un espectacle que servirà, sobretot, per a allargar la vida política de qui ens ha maltractat. De qui ens ha maltractat sistemàticament.
