Maria Vallespí: “Campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que les fes en castellà”

VilaWeb
Marina Arbós Junyent
18.03.2023 - 21:40
Actualització: 19.03.2023 - 00:16

Maria Vallespí (Vilanova del Vallès, 1995) és influenciadora de moda i bellesa. La clàssica. Fins fa poc temps, compaginava la feina de creadora de contingut a Instagram i TikTok amb la de relacions públiques en un balneari. Però ara, el ritme amb què creixen els seus seguidors l’ha obligada a triar i ha passat a dedicar-se exclusivament a les xarxes.

Vídeos de maquillatge, ensenyant roba o blocs de viatges omplen la graella del seu Instagram. Un contingut que decididament opta per fer en català: “Se m’han tancat portes i campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que fes contingut en castellà. No tindria sentit que ara, de cop, canviés, i no ho faré perquè una marca m’ho exigeixi per un contracte o pel que sigui”, explica. Parlem amb ella dels seus inicis, de la pressió estètica a les xarxes, de les contradiccions i de com és la vida d’una influenciadora emergent.

Vau començar a crear contingut de manera més regular després del confinament.
—Tota la vida havia tingut Instagram, però feia contingut sense ser gaire coherent amb mi mateixa. Publicava coses, però sense ser constant i sense seguir una mateixa dinàmica. Arran del confinament, vaig començar a fer servir TikTok per experimentar, però feia vídeos sense solta ni volta. I un dia m’avorria a casa i vaig fer un vídeo explicant com em maquillava. Pensava que aquell vídeo no arribaria absolutament a ningú, que el veurien els meus germans i les meves amigues. I, per sorpresa meva, i de tothom, es va fer viral. I així vaig començar. Va ser el gener d’ara fa dos anys, el 2021. Ha estat tot molt ràpid. Afortunadament, TikTok és una plataforma de les de descobrir gent: la gent et coneix i et segueix de pressa. Tota aquesta voràgine i aquesta vida que porto ara ha canviat en poc més d’un any. Per això, imagina’t com n’estic, d’emocionada. De tant en tant, em passa que penso: “per què és important fer-me una entrevista a mi?”, “què he d’explicar, jo?”.

Heu crescut molt de pressa. A Instagram ja teniu més de 28.000 seguidors i a TikTok gairebé 42.000. Us fa vertigen?
—Hi ha hagut projectes que m’han fet vertigen. Més que res pel canvi tan sobtat que poden implicar en la meva vida. Però no em fa por. Podria tenir por si expliqués alguna cosa de mi que no fos veritat o si vengués una Maria que no fos honesta. Però penso que no hi ha res que pugui fer aixecar la manta i que la gent descobreixi que no sóc allò que dic que sóc. M’agrada molt l’exposició, tot el dia faria contingut, a vegades sóc molt pesada. És genial que pugui dedicar-m’hi. Tot i que a vegades penso: “Ostres, què passarà? Com canviarà la manera com em relaciono amb la gent?” Hi ha una part de tot plegat que implica no ser a casa, haver de ser a tot arreu, deixar de veure tan sovint les teves amigues o la teva família. Això em fa una mica més de por.

Ara com ara, com ha canviat la vostra vida?
—El canvi més gran que ha fet la meva vida, i això us ho dic en primícia, és que acabo de deixar la feina. Tenia una feina que m’encantava, treballava en un balneari que es diu Aire Ancient Baths i feia de relacions públiques. La meva feina m’apassionava i penso que ho feia molt bé. Feia molt de temps que hi treballava i, per tant, era una zona de confort absoluta, l’equip era genial… Però va començar tot això i se’m feia impossible ser a tot arreu. Tenia un esdeveniment a no sé on, però alhora havia de fer les hores a la feina. Començava a ser incompatible. Al principi, pensava que seria impossible que m’hi pogués dedicar, però van anar passant els mesos i els ingressos es mantenien. De fet, hi havia molts mesos en què era més gran l’ingrés de les xarxes socials que el de la feina.

Déu n’hi do.
—D’entrada, pensava: “Qui et penses que ets per poder deixar la feina i dedicar-te a fer coses a Instagram?”, però al final, quan vaig veure que era sostingut en el temps, vaig dir: “I si sí?” Hi ha una part d’arriscar-me, però penso que sóc una persona amb cap i que els peus els tinc a terra. He fet un coixí, tinc estalvis… Em sé gestionar les coses i sóc en una zona segura. Ara tinc vint-i-set anys, no tinc una hipoteca, no tinc fills, no tinc una motxilla… A casa els meus pares, un plat d’arròs sempre el tindré. Era el moment d’arriscar-me i no m’hauria agradat d’aquí a deu anys pensar que no ho vaig intentar i, per tant, no saber com hauria anat. Ho he fet i, de moment, no hi ha cap dia en què hagi pensat que m’he equivocat.

Com us afecta el fet de dependre dels seguidors? D’alguna manera us obliga a voler-ne tenir sempre més.
—És així, 100%. Vivim en una miniangoixa constant. Al principi, quan comences, cada seguidor que guanyes és una meravella. I ara que m’hi dedico, que sóc reconeguda com a creadora de contingut, que vaig als llocs i la gent em reconeix, que em paren pel carrer per demanar-me fotografies, penso: “I si no n’hi ha prou? I si els perdo?” Sempre hi ha una petita ansietat instal·lada en nosaltres perquè depenem dels seguidors. I si algun dia, de cop i volta, algú et cancel·la, t’equivoques en alguna cosa… Hi ha una petita part de por, però tinc la sort que tot aquest fenomen de les xarxes m’ha agafat gran, sense els dubtes i les paranoies de l’adolescència, en què qualsevol cosa se’t fa un món. A les coses els dono la importància que tenen. I penso que la meva feina la podré fer sempre. Potser visc d’això, un, dos, cinc o deu anys… tampoc em veig dedicant-m’hi d’aquí a cinquanta anys. Si no va bé, tinc una altra cosa, i afortunadament tinc estudis i sóc una persona inquieta. Ara mateix visc un dels moments més dolços de la meva vida, però si hagués de tornar a treballar en una feina tradicional, no ho consideraria un fracàs.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Què diríeu que us fa diferent de la resta de creadors de contingut?
—Crec que el meu tret distintiu és que sóc una creadora de contingut de moda i de bellesa en català. Hi ha creadors de contingut en català, però tots són d’una manera molt definida, semblants. I m’agrada haver-ne sortit i fer una cosa que fins ara no s’havia fet. Parlo de marques, de marques cares, de maquillatge, de coses glamuroses, de coses de luxe, i en parlo en català. No s’havia fet i estic molt contenta de capitanejar-ho.

Per què creieu que costa de trobar aquesta mena de contingut en català?
—L’influenciador alternatiu i bohemi no em representa. Trobava a faltar un perfil com el meu. No s’ha fet fins ara perquè no hi havia referents. A vegades penso si no faig el ridícul. La Maria Pombo ho pot fer perquè és una dona que té molts diners, que és de casa bona, que està molt ben envoltada i que és de la jet-set madrilenya. Té molt de sentit que ho faci perquè es pot pagar aquestes marques. A Catalunya, per què tenim aquest complex d’inferioritat? Precisament vull trencar aquest paradigma. És un complex cultural que crec que no té sentit. M’agrada molt fer pedagogia amb les marques tradicionals. Moltes no han fet mai contingut en català i només treballen amb creadores de contingut en castellà i els demano per què. M’agrada molt obrir aquest camí, lluitem, piquem pedra. Espero que algun dia s’equipari.

Sou allò que publiqueu a xarxes?
—A les xarxes tan sols publico la millor versió de mi mateixa. La gent diu que sóc una explosió de positivisme, de colors, d’alegria… I a vegades, sento que només puc oferir això, però és que realment ara m’és molt fàcil perquè tot em va molt bé: tota la meva família té salut, estem molt units, amb la meva parella ens va més bé que mai, amb les meves amigues, també… A vegades, penso en si ve una mala època i en si els meus seguidors em deixaran de seguir per no publicar positivisme i alegria. Però com que sóc honesta, espero que si tinc una mala època pugui ser capaç d’explicar-ho i, sense voler fer pena, poder dir que no tot és tan fàcil i que no tot és de color de rosa.

Moltes vegades es veu les influenciadores com a inaccessibles… Com us agradaria que us veiés la vostra audiència?
—M’agradaria que em veiessin com una amiga. M’agradaria ser un lloc segur per a les meves seguidores. La primera vegada que em va parar una noia i em va dir: “M’encantes, em vull fer una fotografia amb tu”, vaig al·lucinar. Vaig pensar: “S’ha donat un cop, s’ha distret, això és una casualitat que no tornarà a passar mai més.” Però després, quan es va anar repetint, vaig fer un vídeo explicant la il·lusió que em fa quan m’aturen al carrer, em fa sentir molt especial, veritablement afortunada. Miro de crear un vincle i que no pensin que estic per sobre d’elles perquè no és així, en absolut. N’aprenc molt, de les meves seguidores.

Molts joves catalans que fan aquesta mena de contingut el fan en castellà o anglès. Hi ha qui defensa que fer-ho en català tanca portes, però vós sou un exemple que no és cert. Què en penseu?
—Fer contingut en català té un sostre, això és així, i qui digui que no, diu una mentida i ho diu de cara a la galeria, hi ha marques que no volen treballar amb tu. Les marques són molt conservadores i quan hi ha diners pel mig són molt tradicionals. Es pensen que si col·laboren amb una creadora en català implicarà polititzar el seu contingut o la seva marca. I aquí lluitem per educar a les marques. M’emporto molts “no”, però potser d’aquí a un any i mig seran “sí”. A Barcelona hi ha molts diners, hi ha moltíssima gent i qui millor per a arribar a la gent d’aquí que una creadora en català. Si ho fa algú de Madrid, et pot deixar de representar. En canvi, si una persona que es lleva, que va a la feina en tren i que agafa el metro t’explica que compris a Lefties perquè és una marca que tal i que tal, té molt més valor. Fer contingut en català també m’ha obert moltes portes. Si ho hagués fet en castellà, no hauria arribat tan lluny, hi ha tanta gent que ho fa en castellà, hi ha tanta oferta, tanta competència… Per això, cal que la gent s’hi atreveixi, hi ha moltes coses a fer.

Ara col·laboreu amb marques, algú us ha dit mai res sobre l’idioma?
—M’he trobat marques que m’han dit que volien treballar amb mi i quan la campanya era engegada, quasi a punt de firmar el contracte, i ja tenia el que volien que comuniqués, em diuen que ho he de fer en castellà. Quina credibilitat tens com a agència o com a marca si no has estudiat absolutament res del perfil amb què vols treballar? Se m’han tancat portes i campanyes molt ben pagades han caigut perquè volien que fes contingut en castellà. No tindria sentit que ara de cop canviés, i no ho faré perquè una marca m’ho exigeixi per un contracte o pel que sigui.

Us segueix molta gent jove sota el pretext que “influencieu”. Serviu de mirall. Sentiu que teniu una responsabilitat?
—Sí, sento que tinc una responsabilitat molt gran. El perfil de gent que em segueix és de nenes i noies molt joves i és delicat. Ja he passat per la meva etapa adolescent, pels meus dubtes, per les meves inseguretats amb el cos i per totes les coses que les noies passem. I ara em queda una mica lluny. Però a vegades he dit certes coses i alguna seguidora m’ha dit que allò pot fer sentir malament algú o que alguna cosa no és encertada. Sempre miro de no ferir els sentiments de la gent. Alguna vegada he publicat coses de massatges drenants i després m’he adonat que pot semblar que fomenti un desordre alimentari o cossos massa prims. Amb això s’ha de vigilar perquè no saps per quina situació passa la gent. Hi ha gent molt vulnerable.

A les xarxes, les influenciadores de moda tendeixen a tenir un perfil molt concret i segueixen uns cànons de bellesa molt marcats. Creieu que d’alguna manera això accentua la pressió estètica i crea un model únic de noia?
—Sí. Som en un moment en què, afortunadament, potser gràcies a TikTok, es democratitzen molt la moda i els cànons de bellesa. I cada vegada més, les marques treballen per tenir models de tota mena: de totes les edats, de totes les alçades, de totes les talles… És importantíssim perquè anem cap aquí. Al principi, era per a netejar la seva imatge, però ara es nota que hi ha intenció i que hi ha una voluntat. Però sí que és cert que la pressió estètica hi és. Ara ja no m’atabala tant si m’engreixo un parell de quilos, però si m’hagués passat fa uns anys i les marques m’haguessin dit que he d’anar amb una talla trenta-quatre, sí que m’atabalaria. Les creadores de contingut cada vegada hi lluitem més en contra i penso que es nota. Quan vius de la teva imatge tens la pressió d’estar sempre bé i de no desviar-te gaire. Si guanyes deu quilos o perds deu quilos de cop també s’encendran totes les alarmes. Aquest món és una mica estricte amb això.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Suposo que és important saber quins són els vostres límits…
—Si una marca em digués que només volen treballar amb mi si tinc una trenta-dos, els diria que no vull treballar amb ells. Perquè seria deshonesta amb mi mateixa si vengués això a les meves seguidores. Després anirien a la botiga i veurien que la talla trenta-dos no li va bé a ningú. I després vénen els complexos, les comparacions… No ho vull.

Vós també esteu sotmesa a aquesta cosificació. Com us afecta?
—Viure de la teva imatge té un cost. No sé si és una mica clixé, però tinc la sort de ser molt presumida i sempre m’ha agradat vestir bé, veure’m guapa… Tot i que ser guapa és una actitud; si et sents bonica, si et mires al mirall i et dius a tu mateixa que et pots menjar el món, que estàs boníssima i que pots arribar on vulguis, ho projectaràs. Com que sempre he estat una persona així, sempre he treballat en la meva imatge. La meva mare sempre ha lluitat perquè fos molt segura de mi mateixa, perquè no em deixés influenciar per allò que pensa la resta, perquè no dubtés mai de mi… I és una sort.

Amb els productes virals de TikTok i les tendències efímeres de la indústria tèxtil es potencia un model de consumisme ràpid. Us preocupa?
—Estic absolutament conscienciada amb la qüestió del medi i la situació en què deixarem el planeta als nostres fills i als nostres néts, però sóc la primera que sóc en una indústria com la del fast-fashion. Encara que després a casa meva recicli i procuri estalviar aigua, per mirar de reduir la meva petjada, sóc conscient que sóc una boja i trastocada de la moda i que sempre vull tenir l’últim crit, compro molta més roba que no necessitaria… Però és una mica el que hi ha. Sóc part d’aquest sistema i he de fer una concessió en aquest sentit. Seria deshonest dir que no. També és cert que mai llenço roba, venc molta roba per aplicacions, com ara Vinted, o ho dono. És una manera de fer neteja de consciència, però sé que treballo amb marques de fast-fashion i que no faig del tot bé. També hi ha projectes de fer moda sostenible i moda cíclica, amb qui m’agrada molt treballar.

Ara col·laboreu amb marques molt conegudes. Aquest vincle us obliga a parlar-ne bé? Com ho naturalitzeu?
—Ho faig amb la selecció prèvia. Dic que no a moltes propostes perquè no em representen. Per exemple, si em proposen una campanya de brioixeria industrial, dic que no d’entrada. Només dic que sí a campanyes que m’encaixen. O si una marca de bellesa m’envia tres productes i tan sols me n’agraden dos, miro d’explicar com de bé treballa aquella marca i posar èmfasi en el producte que m’agrada. Intento de no vendre un producte que no compraria. Penso: “Pagaries per a aquest producte?”, si la resposta és “sí”, vull treballar amb aquesta marca. Si la resposta és “no”, sempre dic que no, encara que hi hagi diners darrere. Miro de no treballar amb marques de tabac, alcohol, menjar ràpid…

Ser creadora de contingut té fama de ser una feina amb què es poden guanyar molts diners. És així?
—Sí. Hi ha hagut molts mesos en què he guanyat més diners fent campanyes com a creadora de contingut que no pas treballant quaranta hores en una empresa. Es podrien fer molts diners, sobretot si dius que sí a tot. Ara, seria molt poc sostingut en el temps, perquè quan fas promoció de tantes coses perds la credibilitat.

Quant guanyeu per una publicació o per una història d’Instagram?
—Hi ha campanyes de tres publicacions, campanyes de tres històries, campanyes de fer publicacions i històries, campanyes de fer vídeos de TikTok i històries… No vull parlar de què guanyo, però sé que es tanquen campanyes de fer una publicació i unes històries per uns 5.000-6.000 euros. I, és clar, això és una barbaritat. Encara en sóc molt lluny, però és així, és real. I la gent que té més seguidors, fàcilment ho pot fer. Ja no parlem d’allò que fa la gent com ara la Paula Gonu, la Maria Pombo… Són xifres estratosfèriques, que fan marejar una mica.

És molt esclava la feina d’influenciadora? Sembla que no podeu tenir mai un mal dia o fer mala cara…
—La vida a les xarxes és la més bona. De tot el que et passa durant les vint-i-quatre hores del dia, solament publiques allò que més t’ha agradat. Sí que és veritat que hi ha mals dies, dies que t’aixeques i no tens la cara esplèndida per a gravar, et pots engreixar, et poden sortir grans… Doncs si no et ve de gust, aquell dia no graves. Hi ha dies per a tot i crec que s’ha de ser honest. Però sí que és veritat que si de cop i volta durant una setmana no fas cap contingut, primer de tot, la gent t’ho preguntarà. I ho agraeixes perquè veus que es preocupen per tu… La vida és una mica esclava, però sobretot és esclava per la creativitat. La cosa que em preocupa més és haver de pensar constantment noves idees de vídeos. Veig unes altres creadores que tenen molt bones idees i penso: “Per què no puc ser així?” He de pensar constantment què puc oferir, com no fer-me pesada, com renovar-me.

Últimament, s’ha instal·lat cert victimisme entre els creadors de contingut.
—Sí. Ara s’ha fet un documental a Amazon Prime que es diu Sobrevivir a las redes i m’emprenya una mica que gent que té una vida absolutament inabastable per a tothom es queixi. Em fa la sensació que és gent molt privilegiada a qui s’ha donat un espai perquè es puguin desfogar, plorar i cridar perquè encara podrien ser més privilegiats. Hòstia, sou molt privilegiats i us queixeu que la vostra feina té una part dolenta, però és que també té una part dolenta la feina de periodista que fas tu. Sempre tindràs un cap que et fotrà quatre crits. Totes les feines tenen coses dolentes, seria estrany que aquesta no en tingués cap o que fins ara no ho haguéssiu explicat. Els creadors de contingut som molt afortunats i la gent que diu que és duríssim és mentida. Si no t’agrada, deixa-ho i fes una altra cosa. Penso que és molt deshonest i molt hipòcrita dir que els creadors de contingut no tenim una vida de somni, perquè sí que la tenim. S’ha de reconèixer i s’ha de dir obertament.

Teniu seguidors hostils?
—Sí. Com que encara sóc petitona, crec que vindran amb el volum de seguidors, però sí, sempre n’hi ha. Si Messi és el millor jugador de la història i hi ha gent que no el pot ni veure, imagina’t! No pots agradar a tothom i està bé. Hi ha d’haver gent a qui li agradis i gent a qui no. No li pots caure bé a tothom, és com a la vida. Has d’intentar que no t’afecti i no prendre-t’ho com a res personal. És important de no entrar en la polèmica de contestar i tenir conflicte, però s’ha d’acceptar. És que no passa res.

Aconseguiu de desconnectar en algun moment del dia o és impossible?
—És la part més difícil. Sempre estic connectada i pendent. Sempre penso què puc publicar i és cert que he de fer una mica d’activisme i deixar el mòbil en alguns moments perquè, si no, deixes d’estar present en el moment que vius pensant en com pots transmetre-ho a les xarxes. Com ho puc dir perquè la gent entengui com de feliç sóc? Com ho puc fer perquè la gent entengui com de bé m’ho passo? Com que penses en això i en com fer la fotografia, deixes de viure-ho. A vegades em proposo activament de deixar el mòbil per poder estar amb els meus pares, amb la meva parella, amb les meves amigues… La meva parella a vegades m’ho diu, “va, deixa el mòbil”, i té raó.

Enyoreu res de la vostra vida d’abans de ser coneguda?
—La veritat és que no. Sóc molt afortunada, m’agrada molt això que visc. Potser amb l’augment de seguidors, amb l’augment de seguidors hostils, em passarà… Ara tot el que em passa és una sort. Tinc l’oportunitat de conèixer gent meravellosa i amb això és amb el que em quedo. Abans vivia més tranquil·la perquè no havia d’estar pendent d’estar sempre guapa i de fer-me fotografies, però ja m’agrada. Abans ho feia i no ho veia ningú i ara ho publico i a la gent li agrada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any