Maria Salvo i la lluita de les dones del 36

Des del 1936 i fins que morí fa uns dies a cent anys, Maria Salvo treballà i se significà en la lluita per un món nou, contra el feixisme i la injustícia. A la Barcelona en guerra, a l’exili, a les presons de Franco, a la clandestinitat i, ja en democràcia, per la memòria de les dones del 36 i les reivindicacions de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme, de la qual havia estat presidenta. A més, els darrers anys fou protagonista de diversos homenatges i reconeixements. Rebé la Medalla d’Honor de Barcelona i la Creu de Sant Jordi, i la Universitat Politècnica de Barcelona la investí Doctora Honoris Causa. A les eleccions municipals del 2015 va ser l’última de la llista d’Ada Colau.

Walter Benjamin va fer aquesta reflexió: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers humans anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.”

És evident que no es pot dir que Maria Salvo fos un ésser humà anònim. De fet, no n’hi ha cap que ho sigui. Però sí que es pot afirmar que ella representava, fermament i humilment, la convicció i la valentia ètica que van tenir moltes dones, i homes, de la seva generació que mai no passaran a la història. Ella conservava viu l’esperit lliure i combatiu d’aquells anys: la solidaritat, la bondat, la fermesa i l’interès per la formació, l’educació i la cultura. El conservava viu i el sabia transmetre amb un somriure amable i una fèrria convicció.

Aquest esperit seu va néixer amb la il·lusió i l’empenta juvenil dels seus primers anys de militància a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). I va madurar i es va enfortir amb la derrota, la retirada, l’exili. Ella va ser dels exiliats que França va retornar per força a l’estat espanyol, on s’integrà a la lluita clandestina de reorganització del PSUC i a les tasques de suport als presos.

El 1941 fou detinguda a Madrid. Passà vint-i-set dies incomunicada als terrorífics calabossos de la Dirección General de Seguridad (DGS) de la Puerta del Sol de Madrid, on patí tortures i maltractaments. Després fou conduïda a Barcelona a la presó de dones de les Corts, de la qual Maria Salvo seria, en aquests darrers anys, una de les principals ex-recluses que denunciarien les condicions de vida infrahumanes a què les dones eren sotmeses en aquella institució penitenciària a mans de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

El 1943 la traslladen a la presó madrilenya de Ventas, passant per la de Torrero a Saragossa. No va ser jutjada en consell de guerra fins a tres anys després d’haver estat detinguda, l’any 1944, a Alcalá de Henares. Fou condemnada a trenta anys acusada d’haver conspirat contra la seguretat interior de l’estat. Va ser internada a les presons de les Corts, Ventas, Saragossa, Alcalá de Henares, Barcelona i Segovia. En complir setze anys de condemna, l’any 1957, sortí en llibertat condicional. El pas per la DGS i les presons li van deixar seqüeles físiques per a tota la vida.

Per a conèixer a fons la seva vida i la dura experiència a les presons franquistes, amb les seves seqüeles mèdiques i dificultats de reincorporació a l’activitat política i la vida en llibertat, és imprescindible el llibre de l’historiador i catedràtic Ricard Vinyes, El daño y la memoria. Las prisiones de Maria Salvo (Plaza & Janés, 2004).

Ricard Vinyes és autor de treballs importants com són Irredentas. Las presas políticas y sus hijos en las cárceles de Franco (2002) i Els nens perduts del franquisme (2002), base del documentari de TV3 de Montse Armengou i Ricard Belis. Com a teòric de polítiques públiques de memòria, va ser coordinador de la comissió redactora del Projecte del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i el Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona.

A El daño y la memòria, a partir de l’experiència de Maria Salvo, Vinyes descriu l’univers de les presons femenines del franquisme, els problemes de les dones recloses, la relació amb les monges, la vida quotidiana, la família, els fills. Per a ella i moltes de les altres ex-preses polítiques, a la derrota de la guerra i la repressió nacional-catòlica policial i penitenciària se sumarien les immenses dificultats per a reintegrar-se, després, en llibertat, a la vida política en clandestinitat. Si a les presons havien resistit, sobretot gràcies a la solidaritat entre elles, en llibertat moltes es van enfonsar en sentir-se abandonades i marginades per les organitzacions.

Maria Salvo i les lluites de Barcelona des del 1936

L’any 2016, per encàrrec de l’Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona, vaig fer amb Antonio Cortés, el documentari Les lluites de Barcelona (1936-2016). Feia vuitanta anys del 19 de juliol del 1936. Vuitanta anys que Barcelona havia estat una de les primeres ciutats europees en vèncer el feixisme. Es tractava d’explicar com s’havia viscut als carrers de la ciutat la lluita contra els sollevats del 36 i, alhora, fer una panoràmica cronològica de les principals protestes i lluites populars que s’havien lliurat als carrers de la ciutat durant els vuitanta anys següents.

L’escenari principal eren els carrers del centre de Barcelona i la plaça de Catalunya, cor de la ciutat i escenari de tantes batalles i reivindicacions. El 19 de juliol i la guerra, els fets del maig del 37, els bombardejos, l’ocupació franquista i les dècades negres de la dictadura, la vaga de tramvies, el lent despertar democràtic, les manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, l’11 de setembre de 1977 i la manifestació de Volem l’Estatut, les reivindicacions obreres i estudiantils de la transició, la SEAT, Motor Ibèrica, els moviments altermundistes, la resistència del cinema Princesa, el Black Corner i les acampades d’immigrants a la plaça, els moviments veïnals i el Forat de la Vergonya, el No a la guerra d’Irac, les manifestacions independentistes després de la sentència de l’estatut i els anys següents, l’ocupació del Banc Espanyol de Crèdit, el 15-M, etc.

Era impossible d’incloure-ho tot, vam intentar fugir dels tòpics històrics i les imatges més conegudes per reflectir l’esperit d’aquelles lluites, la vivència de les persones “anònimes” que van viure i protagonitzar els esdeveniments a primera fila, de vegades, jugant-se la pell. El protagonisme el tenien la ciutat i els seus ciutadans, els que construeixen la història, els peons, els motors de la societat que, molt sovint, la societat futura no reconeix i oblida.

La primera veu, el fonament, no podia ser una altra que Maria Salvo.

Vam recollir una vintena de testimonis orals. Els podeu veure aquí:

Al muntatge final, atès que era un reportatge coral, tots els testimonis van haver de quedar reduïts a frases, impressions, sentiments i idees molt breus. Per això crec oportú avui de recordar allò que Maria Salvo ens va explicar i va quedar al calaix, i sumar-me, així, a les mostres de comiat d’aquests dies. Ella sola donava per a un film sencer. Tenia noranta-sis anys i una vitalitat i claredat juvenils. El seu relat era emocionant, ferm, de memòria envejable. Una lliçó d’ètica i d’història social.

Maria Salvo, de l’Olimpíada Popular a la guerra

Maria Salvo tenia setze anys el juliol del 1936. Vivia amb els seus pares en una porteria del carrer Balmes. El pare era fuster. La seva primera feina havia estat de planxadora a catorze anys. Sempre havia estat de mena inconformista, ens explicà, però fins a aquell moment només pensava a estudiar i treballar, no se sentia socialista ni comunista. El 19 de juliol, com a tants joves de la seva generació, li canvià la vida per sempre.

El dia abans, l’estadi de Montjuïc bullia d’activitat. L’endemà s’inaugurava l’Olimpíada Popular de Barcelona, l’alternativa als Jocs de Berlín utilitzats i manipulats per la propaganda nazi. Centenars de joves atletes, molts d’ells vinguts d’arreu d’Europa, feien exercicis gimnàstics per a la inauguració. Hi havia també una Olimpíada Cultural, amb tota mena de manifestacions folklòriques i un concert que havia de dirigir Pau Casals al Teatre Grec. L’himne de l’Olimpíada era de Josep Maria de Sagarra.

Tot d’una els assaigs i entrenaments es van interrompre, una veu els va anunciar que el cop d’estat era imminent. L’Olimpíada Popular mai no es va inaugurar. Val a dir que l’embrió de les Brigades Internacionals l’integrarien molts d’aquells joves que van decidir quedar-se per lluitar a les barricades de Barcelona, al costat dels seus joves amfitrions. Després anirien al front, com van fer la nedadora suïssa Clara Thalmann i el comunista polonès Emmanuel Mink, entre més.

Maria Salvo, com tots els joves barcelonins, vivia pensant en la inauguració de l’Olimpíada. El seu germà hi participava. Ella ens explicà que mentre ell es preparava per a l’endemà, van començar a sentir al carrer un soroll com de petards, un soroll nou, que no coneixien. El sollevament estava en marxa. La consigna seria sortir al carrer per aturar els feixistes. La guerra civil havia començat.

Ràdio Barcelona va comunicar: “Barcelonins, el moment tan temut ha arribat; l’exèrcit, traint la seva paraula i el seu honor, s’ha aixecat contra la república. Pels ciutadans de Barcelona ha arribat l’hora de les grans decisions i dels grans sacrificis: destruir aquest exèrcit facciós. Que cada ciutadà compleixi el seu deure. Visca la Generalitat de Catalunya! Visca la república!”

Maria Salvo ens explicà: “Al principi, no podíem sortir al carrer perquè l’exèrcit ja sortia de les casernes. Teníem una impressió de decepció i de fracàs. Era el primer sentiment de la guerra. Més tard van voler que anéssim a veure per què la gent sortí al carrer a lluitar contra els qui s’havien sollevat. A la plaça de Catalunya hi havia destrosses de tota mena, sang, restes de barricades, brutícia. Era una disbauxa enorme.”

Ella no s’ho va pensar dues vegades. Com que el seu germà va marxar aviat de voluntari al front, ella va creure que havia d’ocupar el seu lloc a la rereguarda. “Les dones s’havien de mobilitzar. Hi havia molta feina a fer aquí”, recordava. Ingressà en un taller de roba per als soldats i s’afilià al JSUC, on feu tasques d’organització i d’ajut als soldats del front, fins que arribà a ser-ne responsable de la Secretaria de Propaganda del Comitè de Barcelona.

Ens mostrà molt orgullosa una foto d’ella, de jove, que s’havia publicat a la revista Juliol. Un rostre somrient i valent de l’estil de les heroïnes proletàries soviètiques. L’autor de la foto va ser Francesc Boix. Joves, apassionats i lliurats en cos i ànima a la causa. Encara no havien fet els vint anys. Ben poc s’imaginaven ells dos a la Barcelona en guerra que pocs anys després, el 1941, Boix seria internat al camp nazi de Mauthausen i ella a la presó de dones de les Corts, iniciant el compliment d’una condemna de setze anys. Les fotos de Boix i el seu testimoni personal van ser proves clau del Judici de Nuremberg del 1945. Maria, Francesc, i tants d’altres… Les seves vides i el seu compromís són un far per a les generacions posteriors, aquells éssers humans anònims que són els qui construeixen la història.