Maria del Mar Bonet, cinquanta anys filant cançons

És divendres al vespre i hi ha cua llarga per a entrar a la Pedrera, però no és pas per Gaudí que la gent espera pacient. En tot cas, per gaudir: de la música, de la veu de Maria del Mar Bonet, d’un viatge per cinquanta anys damunt dels escenaris. Entrades exhaurides, les dues-centes cinquanta butaques de l’Auditori plenes i una senyora que arriba al darrer minut es pregunta sorpresa: ‘Oh, és ple. He de seure a terra o què?’

Mentre observo el públic, plaer molt superior al d’entretenir-se amb el mòbil, paro l’orella i dubto per uns instants si això que m’arriba és real o només ho estic imaginant. Però no, és ben real: una veu llunyana fa escales ascendents i descendents. Dec seure relativament a prop del camerino de Maria del Mar Bonet i tinc el privilegi d’escoltar com escalfa la veu. Al Camp Nou també hi deu haver qui s’emociona mentre un jugador fa exercicis per la banda.

Amb uns quants minuts de retard sobre l’hora prevista apareixen damunt l’escenari Maria del Mar Bonet i Borja Penalba, una de les veus femenines més belles i un dels millors guitarristes, si no el millor, dels Països Catalans. Ella amb un imponent vestit llarg de color negre, ampul·lós, com d’estrella de cinema. Ell també de negre, la camisa arremangada i cabells curts que han fet desaparèixer els rínxols i que li donen cert aire de bon minyó. La festa pot començar.

I comença forta. Amb ‘L’amor és mar desfeta’, de Jacint Verdaguer, dedicada al Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, i un fragment del ‘Cant de la Sibil·la’. Són dues peces musicalment complexes, exigents, que serveixen per a situar el llistó, per marcar el territori. Haig de confessar que he encès discretament el mòbil per comprovar que sí, que aquella dama que hi ha sobre l’escenari té setanta-dos anys, o si més no això diu la Viquipèdia. Si diu que fa cinquanta anys que canta, ja és això.

De fet, en fa més, perquè de petita ja li agradava cantar amb la seva àvia. Ens explica que tenia una àvia que mai no tenia un no quan li demanava una cançó, com aquesta versió de ‘El noi de la mare’ que de cop omple l’Auditori de la Pedrera d’ambient de Nadal, o quan cantava amb la coral Stella Maris del mestre menorquí Llorenç Galmés, amb qui potser va descobrir el diàleg entre la Verge Maria i Sant Joan que ens canta a ‘Joan, d’on véns’.

Maria del Mar Bonet ens parla de l’arribada a Barcelona a 18 anys, de quan tirava per ceramista, i de la manera com la vida i Els Setze Jutges la van menar cap a la cançó. Ens explica que vivia en una casa molt bonica d’Horta, per on hi passava molta gent i al principi Lluís Serrahima l’ajudava a escriure les notes. Sonen ‘Inici de campana’, amb lletra de Rosselló-Pòrcel, i ‘Em dius que el nostre amor’, de Joan Vergés.

Amb l’esclat de vida de ‘La dansa de la primavera’ arriba un dels moments dolços de la nit, seguida de ‘No trobaràs la mar’ i ‘Me n’aniré de casa’. Tanco els ulls i em trasllado al Convent de Sant Agustí de Ciutadella, una nit d’estiu de fa quaranta anys, amb els pares, els peus que no em toquen a terra i la pell encara salada del darrer bany. El poder de la música per a fer-nos viatjar al passat i retrobar-hi persones i sensacions. Ara la veu de Maria del Mar Bonet és més continguda, els aguts ja no s’enfilen tan amunt, però la força i la bellesa són les mateixes.

A banda una gran obertura a totes les sonoritats mediterrànies, una altra característica de la carrera de Maria del Mar Bonet és que sempre s’ha envoltat de músics excel·lents. Si ens fixem només en la guitarra hi trobarem noms de la categoria de Toti Soler, Lautaro Rosas o Javier Mas. Ara és Borja Penalba qui l’acompanya sovint. Però ja en començar el concert s’ha vist clar que no solament l’acompanyarà. En presentar-lo, Bonet li ha expressat una admiració que després es pot copsar en el concert, en el respecte mutu, en els moments de simbiosi, en el protagonisme compartit. Una mostra més de la categoria de la cantant mallorquina, que passeja pel carrer de Cavallers de València agafada de la mà de Penalba a la preciosa ‘Alenar’.

Els bisos són generosos i inclouen ‘Què volen aquesta gent?’ i ‘La Balanguera’. La primera, que malgrat el pas dels anys continua més actual que mai, la dedica als presos polítics. Escrita per Lluís Serrahima en homenatge a un estudiant de Madrid anomenat Rafael Guijarro, deu ser la cançó més versionada de Maria del Mar Bonet. De la segona explica com un amic la va convèncer perquè convertís aquella cançó que cantaven les corals en una peça més personal. I ho va fer, molt abans que el consell insular la convertís en himne de Mallorca.

El concert de La Pedrera és un dels darrers de la ronda de 50 Anys d’Escenaris. Resten Malgrat de Mar (11 de gener) i Palma (15 de gener). Ha estat llarga, va començar fa tres anys i l’ha dut amunt i avall dels Països Catalans i a l’altra banda de la seva estimada i cantada Mediterrània, a Itàlia i Grècia, a Tunísia i Egipte. Els concerts han anat acompanyats d’un llibre biogràfic (Intensament) escrit per Jordi Bianciotto, un documentari (Maria del Mar) emès fa poc a TV3, i una exposició de fotografies de Toni Catany que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona.

Tants homenatges sonen a comiat? No pas, només són celebració de la vida viscuda, de les moltes aventures i viatges musicals d’aquests cinquanta anys d’escenaris. Però ja té tres projectes o quatre nous al cap i, a banda pintar, pensa continuar la carrera mentre pugui. Com diu Borja Penalba, Bonet no s’atura mai, és molt autoexigent i també exigent amb els altres, una artista sabedora del do que té i que sempre ho vol donar tot i més a l’escenari. Així doncs, Maria del Mar Bonet continuarà cantant. Com la Balanguera, que no es cansa mai de filar.