Featured Video Play Icon

Maria Barbal és una dona d’aparença fràgil, però feta a si mateixa i d’idees molt clares. Té una trajectòria sòlida: d’ençà que, fa trenta-un anys, va publicar la primera novel·la, Pedra de tartera, que no ha deixat mai d’escriure ni de publicar. Hi conversem sobre la literatura i la vida en aquesta entrevista de la sèrie ‘Donasses’, de l’Institut Català de les Dones (ICD).

L’any passat es van celebrar els trenta anys de Pedra de tartera. Vós escrivíeu una història de guerra, una història que a més era familiar…  Us va sorprendre l’èxit d’aquesta novel·la?
—Naturalment, perquè jo escrivia perquè era una història que tenia un pes molt profund dintre meu, que necessitava expressar amb paraules. Escrivia amb la intenció d’acabar d’entendre què havia passat, d’explicar la vida d’una família i d’una dona en concret, i no tenia cap projecte, en el sentit que no em volia presentar a cap premi, ni publicar cap llibre… No tenia cap projecte, per tant, de cara enfora: era un projecte personal. Després va venir la bona rebuda, la reedició, les crítiques… I tot això ha anat continuant a través dels anys i poc a poc m’he anat fent a la idea que és una novel·la que ha arribat. Per tant, sorpresa –si ho podem mirar amb perspectiva d’avui– total i absoluta.

S’ha comparat el personatge principal, el de la Conxa, amb el de la Colometa, de La plaça del Diamant.
—Inconscientment és molt probable que jo la tingués de referència perquè per mi la Rodoreda és una gran autora. Tot i que estava molt distanciada del personatge, perquè jo era molt a prop de l’herència familiar i de comarca, del Pallars. Però la Colometa, que és un personatge entranyable, i a qui passen unes coses absolutament semblants perquè és una dona de la guerra, també, i que també perd el marit, segurament era allí en el meu subconscient de lectura.

Pedra de tartera és una novel·la sobre dones?
—Penso que també parlo dels homes, però com que el personatge masculí central mor jove, víctima de la guerra, potser no ho sembla tant. En canvi amb la Conxa tenim tot el trajecte i per tant és una visió més completa de la dona. També perquè és una visió de la guerra des de casa. No és el front, allò que veiem; no veiem bales, no tenim sang, sinó que veiem l’absència, el silenci, com tot al voltant d’aquesta dona canvia i com finalment es fa insostenible la situació de la família.

No és cap cas aïllat, precisament.
—Ni de bon tros. Jo suposo que la recepció de la novel·la també ha estat gran perquè aquesta situació és de tot arreu que hi ha hagut guerres. I encara que les cases siguin diferents o les llengües que parlen siguin unes altres… L’essència és la mateixa.

‘Contra el que sol passar, el Fidel Sala va triomfar amb la seva segona novel·la. Per fi havia tornat a escriure gràcies a la suggestió d’estar lligat a la cadira.’ Són paraules vostres de la novel·la Bella edat. Us va passar una mica com al Fidel Sala, un cert blocatge després de l’èxit tan gran de la primera novel·la?
—Cal dir una cosa important, i és que aquest èxit va ser immediat, però molt progressiu. Per tant, a mi no em va produir aquesta sensació de blocatge. Al contrari. Quan vaig veure que la història era ben rebuda, vaig pensar que jo en podia escriure més.

Una novel·la són paraules, deia la Rodoreda. L’estil ho és tot per algú que escriu? És a dir, sou una mica poetessa?
—No, la poesia és una altra dimensió de l’escriptura.

Però la vostra narrativa conté molta poesia.
—Pot ser que tingui imatges que es poden considerar poètiques. La tasca de l’escriptor és explicar històries que sap tothom, que viu tothom, però amb aquest repte d’explicar-les potser una mica diferent… Però jo no ho veig equivalent a escriure poesia. La poesia té unes altres regles. Jo crec que sóc fonamentalment narradora.

El fet de ser dona us ha condicionat d’alguna manera a l’hora d’escriure?
—A l’hora de publicar no. I a l’hora d’escriure no n’he fet mai cap problema, d’això. Però hi ha la qüestió de la crítica. Sí que de vegades trobo que la crítica es un pèl injusta perquè es fixa en qüestions en què no es fixa en un home. Si fas moltes descripcions, per exemple. I et demanes: ‘A un home li ho diuen, això?’

—L’escriptor és o es fa?
—Totes dues coses són veritat. Hi ha una certa tendència o talent com en tantes professions. I després hi ha un exercici continuat que fa que vagis llimant dificultats. No és només l’una cosa o només l’altra.

En el vostre cas, en què es concreta la necessitat d’escriure?
—Crec que els escriptors som persones que potser no hem trobat una manera prou intensa d’explicar el que volem fins que no descobrim que mitjançant les paraules podem fer-ho. I això crea una necessitat de continuar escrivint.

Què li demana, a la vida, Maria Barbal?
—Poder viure al meu país, no tenir dificultats bàsiques, relacionar-me bé amb les persones del meu voltant…

I al futur?
—Salut i energia per a continuar escrivint.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb