Maria Barbal

La Nit de Santa Llúcia de 1984, el protagonisme principal no el van tenir pas els premis grossos del cartell sinó una obra que es va emportar un premi més modest: el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Es titulava Pedra de tartera i la seva autora, Maria Barbal, desconeguda fins aleshores, havia optat per aquest premi perquè les bases del Sant Jordi demanaven un mínim de dos-cents folis i el seu text amb prou feines arribava a la meitat.

L’endemà mateix, Pep Albanell, en representació del jurat del Ruyra, va publicar un article al diari Avui en què destacava l’extraordinària qualitat de l’obra i el fet poc habitual que la decisió d’atorgar-li el premi hagués estat ràpida i unànime, sense cap oposició. Un parell de mesos després, quan va arribar a les llibreries –dintre de la col·lecció ‘El nus’ de literatura per a joves de l’editorial Laia–, Pedra de tartera es va convertir en un dels grans referents de la narrativa catalana de la segona meitat del segle XX i la seva autora va començar una carrera literària que ja fa temps que ha situat el seu nom en l’aparador dels grans autors de casa nostra.

Els escenaris pallaresos per on discorria l’acció de Pedra de tartera corresponen als de la infantesa de Maria Barbal, nascuda a Tremp el 1949, i són presents en la seva obra, sobretot en les dues novel·les que va escriure a continuació, Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992). Després, la seva producció es va anar diversificant fins a arribar a avui, amb una vintena de títols publicats i un silenci literari des de l’any 2014, quan va publicar En la pell de l’altre.

Desconec les raons d’aquesta pausa, però la veritat és que, com se sol dir col·loquialment, l’espera li ha provat‘, perquè Maria Barbal ha tornat a la primera línia de l’actualitat amb la publicació d’A l’amic escocès, una novel·la que ens retorna al seu món originari pallarès i tanca el cicle que va obrir Pedra de tartera.

Benet, Conxa, Elvira…
El lector detectarà fàcilment en la figura de Benet, el protagonista d’A l’amic escocès, uns quants atributs paral·lels amb la Conxa, la protagonista i veu narradora de Pedra de tartera. En molts aspectes, és la seva versió en home i pertanyent a la generació següent, un matís important. Penso, per exemple, com acata submisament la decisió de son pare, que el vol treballant, com ell, en la reconstrucció de camins i carreteres a Obres Públiques i, per tant, renunciant als seus somnis: ‘—Sí, sí, com vós digueu. Després, calla. S’adona que diu adeu per sempre al dibuix, a l’escultura, a les lletres, però ja no li queda pena per a aquest comiat.’ (p. 125)

Només una discrepància amb la Conxa pel que fa a la visió que els dos personatges tenen de Barcelona. Mentre que, per a ella, la gran ciutat ‘és una cosa molt bona’, ‘és l’últim graó abans del cementiri’, per a en Benet, és el lloc on viu l’oncle Antoni, que fa de sastre al carrer Bergara, i l’escenari on, si hagués gosat de contradir son pare, els seus somnis potser s’haurien materialitzat: ‘A la ciutat queden les biblioteques, les acadèmies, les llibreries, els cinemes, els teatres, el practicar esports. Les noies, de totes mides i colors.’ (p. 43)

El lector atent d’A l’amic escocès –i coneixedor de Pedra de tartera– no trigarà a detectar les referències d’escenaris i personatges que lliguen un text i un altre. Bàsicament, per mitjà de la figura de l’Elvira, la noia de qui s’enamora en Benet; però també de la seva silenciosa mare –vídua per venjances de la guerra– i la tia Encarnació. És a dir, el mateix elenc de personatges de la primera novel·la de Maria Barbal: la Conxa, l’Encarnació, la tia sense fills que l’acull a casa seva (‘es veia prou que a casa érem molts’), en Jaume, mort a la guerra, i l’Elvira, la filla gran, que entoma el pes de la casa després de la tragèdia. També les maledicències dels pobles concretades en l’infame ‘alguna cosa devia haver fet si el van matar’.

Arribo a aquest punt i em vénen a la memòria unes declaracions que Maria Barbal va fer a propòsit de l’edició commemorativa del trentè aniversari de Pedra de tartera i que em semblen molt adients: ‘Quan vaig escriure la novel·la hi havia en mi, crec que inconscientment, el desig d’aconseguir justícia. Amb la història d’una família, com milers d’altres, a qui ningú rescabalaria del drama de perdre un membre, sumat a un munt d’anys de silenci i de mirades de gairell, penso que jo bastia una base per a la memòria. Però no era prou.’

L’amic escocès
Potser sí que l’autora considerava que amb Pedra de tartera no havia arribat al fons d’allò que pretenia explicar. Però ara, amb A l’amic escocès, tinc la impressió que ha aconseguit de completar el cercle amb la incorporació d’un nou ingredient que enriqueix la recepta: l’amistat entre en Benet i en George, membre de les brigades internacionals, trenada durant la convalescència de tots dos en un hospital durant la guerra i simbolitzada amb el dibuix inacabat d’uns arbres del jardí de l’hospital que l’escocès s’endú com a record amb una dedicatòria apressada –’A l’amic escocès’– d’en Benet.

Un record que perdurarà durant tota la seva vida –molt diferent i molt més agitada que la del seu amic pallarès, per cert– i que quan, ja a les portes de la vellesa, es proposa de reprendre’n el contacte provoca la situació que justifica tota la trama del llibre.

Trenta-cinc anys després d’aquella històrica Nit de Santa Llúcia, Maria Barbal tanca el cercle amb una novel·la ambiciosa pel que fa a l’estructura i als recursos narratius que hi aboca i que demostra la seva maduresa com a narradora. Sense aquella sorprenent espontaneïtat que tan justificadament va meravellar Pep Albanell i els altres membres del jurat, però amb el valuós pòsit d’una carrera com a narradora que ens ha deixat uns quants llibres exemplars. Aquest, certament, en seria un.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb