Recentment, s’ha fet a Barcelona la darrera Mostra de Cinema i Formació en Drets Humans de les Persones Migrants dedicada a la ciència-ficció africana, llatinoamericana i àrab. L’objectiu principal era explorar ficcions de futur des de zones marginals de la modernitat contemporània per repensar el present i denunciar-ne els abusos contra els drets humans, socials i culturals, en un context de retrocés generalitzat racista i neoliberal del planeta.

Cine Migrant és un col·lectiu que vol generar espais d’incidència i reflexió sobre la mobilitat humana des de les arts i el pensament. Des del 2010 organitza a Buenos Aires el Festival Internacional de Cinema Migrant que també es fa a Colòmbia, l’estat espanyol, Itàlia i Anglaterra.

El festival ha arribat al sisè certamen amb una bona selecció de films internacionals suggeridors de molts dels temes de debat més candents avui en el terreny de la violència contra les migracions, l’explotació, el racisme i l’activisme pels drets humans des de zones frontereres. El cinema, diuen els organitzadors, ‘té un potencial enorme per a crear nous mons i posar-los en diàleg amb Occident’. Han estat trenta films, debats, tallers i exposicions, fets en diversos punts de Barcelona durant d’una setmana intensa.

La Mostra lluita contra la fatalitat dels temps presents, posant en evidència moltes qüestions que haurien de ser cabdals per a una esquerra en decadència total. Conscient de les pròpies limitacions i dificultats, reivindiquen la ciència-ficció des de territoris marginals per a transformar la societat del present. ‘La relació entre passat, present i futur no serà, també, fruit de concepcions colonials?’, es demanava una de les organitzadores en la inauguració. ‘És impossible construir una història lineal’, rematava.

Potser per això, deuen pensar ells, cal imaginar i debatre un futur de ficció per habitar-lo i, així, alliberar-nos d’aquest present destructor o, almenys, prendre’n prou distància per desconstruir-lo i repensar-lo.

El racisme quotidià i la violència contra els migrants, especialment els menors, l’exili, la demanda d’asil i el diàleg amb les societats d’acollida, la fantasia antisistema i antifeixista al Brasil víctima de Bolsonaro, el cinema com a eina creadora d’utopies innovadores, l’afrofuturisme, l’afrotopia, els populismes, identitats i estrangeries, han estat alguns dels eixos principals de la Mostra.

Silvia Albert Sopale durant la ‘performance’ ‘La Moreneta’ (fotografia de Claudio Rojas / CineMigrante).

És la Moreneta, la fe del poble català, l’estel del seu camí, l’afany dels seus amors?!

No hi podia haver inauguració més impactant i sòlida que la performance ‘La Moreneta’, interpretada per l’actriu Silvia Albert, posada en escena pel col·lectiu Tinta Negra de treballadors de l’espectacle de la diàspora negra a Catalunya. Per tota sinopsi, l’espectacle només té una frase: ‘És la Moreneta, la fe del poble català, l’estel del seu camí, l’afany dels seus amors?!’

Ni millor lloc que el Pati Llimona, on ressonen veus llunyanes, de quan Barcelona era metròpoli mediterrània i romana, símbol de cosmopolitisme secular, però també d’explotació colonial, dominació comercial i esclavatge.

La música de ‘El cant dels ocells’, de Pau Casals, va apareixent lentament al Pati Llimona. Entre el ficus i el nesprer, arribats algun dia d’ultramar, se senten veuetes angelicals, els escolanets canten:

‘En veure despuntar/ el major lluminar / en la nit més ditxosa, / els ocellets cantant / a festejar-lo van / amb sa veu melindrosa.’

‘L’àliga imperial / pels aires va voltant, / cantant amb melodia, / dient: ‘Jesús és nat / per treure’ns de pecat / i dar-nos l’alegria.’

Des d’un racó del Pati, avancen, també molt lentament, cap al centre de l’escenari l’actriu negra Silvia Albert Sopale i un noi molt alt, també negre.

Les veuetes es van fonent: ‘Oh, que formós i que bell / és l’Infant de Maria!’

Coronació de la Moreneta (fotografia de Claudio Rojas / CineMigrante).

El noi, altíssim, vessa una galleda d’aigua molt delicadament sobre el cap d’ella. Com si la bategés. Com si la netegés. Com si… A ella li surt sang negra per la boca. La sang és negra. El cos és negre. El fill, també. El fill –sense bola– cobreix la mare amb una manta isotèrmica daurada, com les que donen als nàufrags de la Mediterrània. Com les que cobreixen els suïcides i els morts d’accident. En ella fa l’efecte de la mantellina de la Verge de Montserrat. A poc a poc, davant els ulls de tots, ella es va transformant en la Moreneta. Finalment, el nen, la corona.

El noi, amb un fil de veu molt feble que va in crescendo fins a fer-se angoixant, enceta un lament constant: ‘Mare, mare de Déu, ajudeu-me mare, mare, mare de Déu, mare, ajudeu-me mare, mare, mare…’

Ella, amb els ulls molt oberts, fixos en el públic, impressionat, l’interromp amb veu potent, tallant-lo: ‘Jo no sóc la teva mare. No sóc mare. No volen que tingui fills. Si els tinc, me’ls treuen. Jo no sóc la teva mare. No. Jo no sóc la mare de Déu. La mare de Déu no pot ser negra.’

Frase que repeteix el seu fill, fins a teixir entre les dues veus un mantra persistent, obsessiu, molest. Repeteixen una vegada i una altra alternativament: ‘La mare de Déu no pot ser negra’, ‘la mare de Déu no pot ser negra’, ‘la mare de Déu no pot ser negra’…

Les dues veus s’encavalquen. El fill ho sil·labeja com si s’aprengués la jaculatòria, una vegada darrere una altra, cada vegada més alt, més incisiu, més seriós, més atonal, més inhumà, sense parar, accelerant la recitació.

Ella, veu profunda, el secunda de fons, ‘la mare de Déu no pot ser negra’…

De tant en tant, ella intercala en el mantra frases volàtils com: ‘Tindria fills negres’, ‘les mares no són negres’, ‘això no seria normal?’, ‘qui l’estimaria?’, ‘persones negres?’, ‘volen dones blanques’, ‘persones blanques?’, ‘la crucificarien!’, ‘morts al Mediterrani’, ‘seria víctima de contraban’, ‘mare de menes’, ‘s’hauria mort al Mediterrani’, ‘ofegada’ o ‘amb els braços trencats, per les concertines’.

De fons, sempre el mantra ‘la mare de Déu no pot ser negra’.

I ella, de tant en tant, va afegint invocacions: ‘la podria denunciar’, ‘ni el masclisme, ni el racisme’, ‘seria fora del cànon de bellesa’, ‘de bellesa occidental’, ‘immigrant’, ‘immigrant de segona’, ‘immigrant de tercera’, ‘de quarta’, ‘mai seria d’aquí, d’aquí, d’aquí, d’aquí… [fins a l’infinit]’, ‘invisibilitzada’, ‘infantilitzada’, ‘hipersexualitzada’, ‘silenciada’.

Ella diu la frase amb gran contundència i seguretat per darrera vegada.

‘La mare de Déu no pot ser negra!’

Llarg silenci. Tots dos miren fixament el públic. Ella, ferma, segura, amb una barreja de ràbia i tristor. Més silenci.

S’aixequen i se’n van d’escena. Fi.

Aplaudiments seriosos i entusiastes del públic.

Adirley Queirós: ‘El que passa avui al Brasil és un crim de lesa pàtria’

Un dels protagonistes d’enguany era Adirley Queirós (Brasil, 1970), futbolista professional que va arribar a ser director de cinema per casualitat. Avui és un referent multipremiat en festivals internacionals i el representant més genuí del cinema radical brasiler i llatinoamericà actual. L’autor barreja el llenguatge documental amb la ciència-ficció per subvertir el present terrorífic del seu país.

Adirley Queiros (Brasil, 1970).

‘El que passa avui al Brasil és un crim de lesa pàtria’, va declarar rotund en presentar la seva obra. En essència, el seu missatge és que cal inventar una estètica per a explicar-nos novament, per entendre’ns, perquè la dreta, des del poder, des del centre de gravetat de l’acció política explotadora i repressiva, s’ha apropiat dels conceptes i els continguts de l’esquerra. I, a més a més, va remarcar: ‘És molt diferent la perspectiva que té l’esquerra de la perifèria que la del centre.’ Ell creu que és important reanomenar les coses. Que la lluita de l’esquerra té a veure amb el fet de poder reanomenar les coses.

A Era uma vez en Brasília (2017), l’últim film de Queirós que va inaugurar la Mostra, fa una crítica irònica i mordaç del Brasil contemporani mitjançant una reina de la postguerra brasilera i un agent galàctic de la favela. El film comença amb la notícia radiofònica de la destitució de Dilma Roussef, el seu discurs com a presidenta i l’alegria dels parlamentaris –entre els quals hi havia Bolsonaro, és clar– que votaven a favor de destituir-la en pro d’un futur especulatiu i, com sempre diuen, més ‘democràtic’. És el començament d’un món apocalíptic.

Sinopsi: ‘El 1959, l’agent intergalàctic WA4 és detingut per haver ocupat il·legalment terres privades. Llavors, li encarreguen una missió: anar al planeta Terra i matar el president Juscelino Kubitschek el dia de la inauguració de Brasília. Però la nau espacial aterra a Ceilândia, la ciutat satèl·lit més gran de Brasília i capital de la seva presó. Només Andreia, la reina de la postguerra, podrà ajudar-lo a crear un exèrcit capaç de matar els monstres que viuen al congrés nacional.’

La dreta s’ha apropiat dels símbols i l’estètica de l’esquerra

El director és un mestre conjugant fantasia i documentari. És la seva opció teòrica i pràctica. Filma els marges de la societat, concretament, un territori que coneix molt bé, perquè n’és fill: Ceilândia. El barri marginal, del lumpen proletariat, la zona que va néixer per allotjar els obrers de la construcció que edificaven la ultramoderna i asèptica Brasília. Una metàfora viva, real, contundent i poètica del món actual.

Ell fa servir la perifèria, els marges, la foscor i la nit com a espai poètic i polític, com a terreny d’experimentació. Crea una estètica innovadora, un no-relat interpretat per actors no-professionals d’un no-lloc, en un intent, segons que va dir en la presentació, d’explicar la història des d’uns paràmetres que han quedat fora del relat quotidià. Té una narrativa tan oberta, amb hipnòtics plans llargs i seqüències inquietants, que sembla deixar a l’espectador la possibilitat d’inventar el seu argument.

És un cinema fosc, nocturn, de paisatges urbans apagats, freds, inquietants, perillosos, inhòspits. De nàufrags socials, del passat i del futur, presidiaris en llibertat, violents sense èxit, rebels de la causa perduda, fantasmes distòpics, fumadors i carnívors compulsius, esperpents de la història i, potser, vés a saber, l’embrió al·lucinant de noves idees de futur.

El populisme reemplaça vells futurs amb nous passats

Segons que ha escrit el Catedràtic d’Història de Cambridge, Christopher Clark: ‘El populisme reemplaça vells futurs amb nous passats.’ És l’actual estratègia manipuladora de la dreta i l’extrema dreta, populista i nacionalista. L’exaltació de gloriosos passats inexistents per a justificar futurs vells. Futurs que els permetin encara més impunitat per a superar les barreres legals de l’explotació o la corrupció i els assegurin un augment creixent dels seus beneficis. Lampedusa. Com sempre.

Per contra, l’actitud d’Adisley Queirós i el seu cinema pretén justament la inversa: provocar, inventar un futur nou a partir de les runes d’un passat malèfic i nefast.

‘La dreta brasilera es comporta com ho feien els grans revolucionaris dels anys setanta, amb molta gent al carrer i molt de cinisme’, diu Queirós, unes declaracions extensibles avui a moltes geografies on la dreta ven utopies falses. ‘La intenció d’aquest film era fer un retrat de la immobilitat. No aconseguim res, som presos d’un lloc. Les grans masses treballen, no tenen temps d’anar a manifestacions. El que més m’interessava era explicar qui són aquestes persones que es poden convertir en un futur en la resistència. Volia plasmar un món postapocalíptic i fer una crítica del cop de la dreta però, sobretot, parlar de la immobilitat de l’esquerra.’

Jean-Pierre Bekolo.

Jean-Piere Bekolo: l’Àfrica, el pensament en moviment

L’altra gran figura del festival ha estat el director camerunès Jean-Pierre Bekolo, qui, a banda de presentar unes quantes obres aquests dies, va cloure la Mostra amb Les Saignantes (2005), el primer film africà de ciència-ficció, una crítica potent des de la perspectiva feminista de la censura i la corrupció al Camerun. També és l’autor d’El president (2013), un retrat tragicòmic del president Paul Biya i els seus temps, que són llargs, perquè fa més de tres dècades que ostenta el poder. Lògicament, Biya va censurar el film.

Bekolo, que també és escriptor, videoartista i professor, veu el cinema com una eina de transformació social i sosté que l’Àfrica és una idea en construcció, un concepte a reinventar. En aquesta línia va el seu darrer film, el documentari Afrique, la Pensée en Mouvement (2017), exhibit a la Berlinale. L’obra no té res en absolut de ciència-ficció. Que ningú es confongui.

‘Afrique. La pensée en mouvement’ (2017), de JP Bekolo.

‘Com es pensa l’Àfrica a si mateixa?’, es demana Bekolo, que va enregistrar els debats dels Ateliers de la Pensée, a Dakar, el Senegal, dirigits per dos dels filòsofs africans més importants i revolucionaris del moment: el camerunès Achille Mbembe i el senegalès Felwine Sarr.

En aquesta secció he parlat de tots dos unes quantes vegades. De l’economista, filòsof i músic Felwine Sarr escrivia fa mesos un article, amb motiu de la publicació del seu assaig Afrotopia (Libros de la Catarata, 2018), on sosté que l’Àfrica pot tornar a ser el pulmó espiritual del món. A més a més, Sarr i la historiadora francesa Bénédicte Savoy han estat els autors del polèmic document encarregat pel president francès, Emmanuel Macron, sobre el retorn a les ex-colònies de les obres d’art africà exhibides en museus francesos, fruit de l’espoliació de temps passats.

L’octubre del 2016, durant quatre dies, Sarr i Mbembe van reunir a Dakar un grup d’intel·lectuals per debatre sobre els problemes de futur de l’Àfrica i del món. Alguns dels temes de reflexió que ens transmet el film són: Com es poden descolonitzar els axiomes més comuns del pensament contemporani? Si l’automenyspreu de les persones negres arran de l’esclavatge té un efecte tan destructiu, com pot debilitar-se aquesta força? Quina és l’atracció cap a les distopies i com funciona aquesta atracció potencialment al continent africà?

No és una reflexió exclusiva a l’africana, és un debat sobre el món de tots.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb