Marcos Santos en una imatge d'arxiu (fotografia: Félix Cal).

L’any 2018 un miler de militars espanyols van signar un manifest franquista, molests amb els intents de moure les restes del dictador del Valle de los Caídos. Poc després, unes desenes de militars escandalitzats van respondre-hi amb un manifest antifranquista. El caporal gallec Marcos Santos, de quaranta-cinc anys, va ser un dels signants. L’exèrcit l’ha expulsat per haver trencat la “neutralitat política”. VilaWeb s’ha posat en contacte telefònic amb ell per parlar del seu cas. La setmana passada el Tribunal Central de Madrid va ratificar-ne l’expulsió. Hem conegut un militar republicà, antifranquista, independentista gallec i amb grans simpaties pel poble català, que de petit estiuejava a Portbou. Santos, com González Segura, és la cara oposada, minoritària i existent, als militars que expressaven opinions ultradretanes en xats privats i cartes públiques ara fa pocs dies.

Marcos Santos, caporal expulsat de l’exèrcit, aixeca el puny davant el Mercedes que Hitler va regalar a Franco (fotografia: Marcos Santos).

—Per què us van expulsar?
—Perquè el 2018 vaig signar el manifest antifranquista. Primer, em van sancionar. Vaig fer dues entrevistes. Em van tornar a sancionar. Després vaig recollir 130.000 signatures en suport del tinent Segura, també expulsat. Em van tornar a sancionar. Però no en van tenir prou i van començar a cercar a les meves xarxes socials. Xarxes on mai no em presentava com a militar. Per la vergonya que em fa i perquè tampoc no venia a tomb. La policia em va escorcollar, sobretot a Facebook, i a l’informe que van escriure sobre mi van dir al darrer paràgraf que jo era clarament “anti-Església, antitot el que sigui conservador, del PP i Ciutadans”. No van cercar gaire enrere, perquè també sóc anti-PSOE. També van escriure que era republicà, pro-etarra (perquè portava un calendari dels nois d’Altsasu, suposo) i pro-independentista català, gallec i basc. Evidentment. Jo sóc gallec. I d’aquí ve l’expulsió ratificada aquesta setmana, de tota aquesta cerca a les xarxes socials. Però el detonant va ser la signatura del manifest antifranquista.

—I per què vau signar el manifest antifranquista?
—Home. No puc permetre que mil generals que quan eren en actiu suposadament defensaven la democràcia i la constitució, un cop a la reserva deixin de ser constitucionalistes i demòcrates. Hem estat governats tots aquests anys per ells. Dins l’exèrcit m’han manat feixistes. I no es podia permetre que elogiessin un assassí. Parlem d’una persona que va assassinar gent. Hi ha gent que no pot plorar els morts perquè són a les cunetes, però els militars són ben enterrats. Quan [a Franco] el van treure d’allà [Valle Caídos] jo hauria posat un tros del cos a cada punta de l’estat. Com van fer amb William Wallace a la pel·lícula Braveheart. Ja ho deia Pepe Rubianes, el meu humorista preferit: “N’estic fins als collons.”

—Expliqueu que el feixisme a l’exèrcit no és d’ara, ni del xat d’aquesta setmana passada, i que vós l’heu mamat a l’acadèmia militar.
—A l’acadèmia es vivia el feixisme. I tant. Per exemple, quan t’entrenes i assaltes cotes, et fan visualitzar un enemic. I els crits que fan servir quan vas a l’atac són: “Moro de merda! Marieta de merda!” A més, cada dia, fent formació, quan trenques files el crit era “¡Arriba España!” Que diguin “¡Viva España!” ho entenc, és clar que sí. Però “¡Arriba España!”, no. Cada dia, cada dia, “¡Arriba España!” T’ho imagines? Un dia, quan ells van dir: “¡Arriba España!”, jo vaig respondre: “¡Arriba tanto como Carrero Blanco!” I em van detenir. Era a Madrid. Parlem de fa set anys o vuit.

Són una minoria, els franquistes del xat, i els que envien cartes al rei contra el govern filoetarra. No representen la majoria.
—Explicar en un xat que vols afusellar vint-i-sis milions de ciutadans, dones i nens, és un cop calent? No. És de tota la vida. Però són uns covards. És la covardia que acumulen del dictador. Un altre covard. Ho diuen ara, un cop retirats, i no quan eren en actiu, perquè ara no hi tenen res a perdre. Traïdors. Això són. Han traït les seves idees durant anys. Si ets feixista, digues-ho quan ets en actiu. Tingues la valentia. Doncs no. Quan ets a la reserva. Aleshores, sí. “Viva Franco”, “Arriba España” i tot el sagramental. Feixistes? Evidentment. El 2008 mil militars de la cúpula van signar un manifest a favor de Franco. Ara més de dos-cents en un xat parlen d’afusellar-ne milions. I uns altres escriuen una carta al rei contra el govern social-comunista. Això no és un cas aïllat. És estructural.

—He vist que seguiu la línia Gonzalo Segura: crític amb el PSOE per no haver renovat l’exèrcit des de dins.
—El gran moment per a canviar l’exèrcit va ser amb Felipe González. Però ell va dir llavors que la cúpula militar no es reestructuraria. I així estem. I amb Margarita Robles, ara, no s’ha tocat res. Parlem d’una ministra que és la favorita d’Ana Rosa, Maria Claret i les dretes. Què més et fa falta? Els rotllos d’Ausbanc. Els casos dels nens robats, quan era jutgessa. Ja veus el seu nivell ètic. La ministra de Defensa és la culpable que passi tot això. Si hagués parat els peus als mil militars que van fer el manifest franquista, això d’ara no passaria. I ja no diguem si fes com Angela Merkel, que va expulsar una companyia sencera per feixistes. Tots al carrer. I dia a dia vigilant la seva fília amb l’extrema dreta. Aquí això no passa. Aquí si tens fília amb l’extrema dreta, triomfes. I si ets d’esquerres, t’expulsen. Ja em diràs. Gastar-se diners investigant un caporal de merda com jo.

—Heu estat uns vint anys a l’exèrcit. Quina és la vostra carrera?
—Vaig entrar a l’exèrcit el 1999. Quatre mesos a Alcantarilla (Múrcia). En vaig sortir com a soldat. Vaig anar a Pontevedra. Nou anys a Transmissions, d’operador de ràdio. El 2000 i 2001 vaig anar de missió a Kossove, a un centre de comunicacions. Allà van començar els problemes. En una desfilada vaig negar-me a anar a missa. I el 2003 vaig negar-me a anar a la guerra de l’Irac. Vaig dir que la guerra de l’Irac no era la meva guerra. Vaig emparar-me en una llei que diu que ha de passar un any entre missió i missió. I jo acabava de tornar de Kossove.

—I per què no era la vostra guerra, la de l’Irac?
—Jo sóc dels que va sortir al carrer a cridar “No a la guerra”. Comencem per aquí. No estic per escortar vaixells de petroli dels Estats Units. Claríssim ho tinc.

—Un soldat diu “No a la guerra”?
—Evidentment. Un soldat, en temps de pau, hi és per a treballar per al poble. L’exèrcit és del poble, que per això el paga. I ens devem al poble. I si el poble diu “No a la guerra”, doncs “No a la guerra”. I el dirigent del moment [Aznar], a banda de ser un genocida i un assassí, ha de demanar perdó, com ja han fet els altres dos [Bush i Blair]. Ell encara menteix. Com sempre. També ens van mentir l’11-M.

—Sou, també, republicà.
—La paradoxa és que a catorze anys jo era militant de Nuevas Generaciones (PP). Però després et fas gran, llegeixes llibres no obligatoris, les lectures s’amplien i a l’institut creix el ventall. I et despertes. I a setze anys formava part del col·lectiu republicà de Redondela (Galícia). Ara el presideixo. M’agrada la història. I a Redondela aprens de la gent gran. Vam tenir molts maquis. Vam ser el primer poble a declarar la Segona República. Nosaltres, i no Àlaba. Per això vam ser molt represaliats. El primer batlle republicà de Redondela era de la meva família materna, que és tota d’aquesta línia. M’agrada llegir història, tot i que vaig deixar els estudis a 3r de BUP. Aprovava, però no anava mai a classe. Estava fart dels merders de casa. Vaig pensar: “Faig de cambrer, o ho provo?” I ho vaig provar: vaig anar a l’exèrcit a conèixer les històries de la Unidad Militar Democrática. Vaig decidir que aquest era el meu camí: defensar la democràcia a les forces armades. Sona fort, però ha de ser així. Unes forces armades democràtiques són les que treballen per al poble. Ho van dir els portuguesos a la revolució dels clavells: “O povo é quem mais ordena” (“El poble és qui mana més”). L’exèrcit no hi és per a defensar els generals, ni el rei. Hi és per a defensar el poble. I fins que no s’entengui això… Tampoc no ho volen entendre. Tenen el seu jardí particular.

La policia diu que teniu simpatia per Galícia, el País Basc i Catalunya. Expliqueu-me això.
—Jo defenso el meu país. I el meu país és Galícia. El meu país té un idioma, que és el gallec. Ara l’espanyol perilla pel gallec a Galícia, el català a Catalunya i el basc al País Basc? No el parlen tants milions? I ara s’extingirà? Ens hem de fotre, tu. La meva cultura és la gallega. Els catalans tenen la seva i tenen tot el dret del món de defensar-la i de dir que no volen estar a l’estat espanyol. Claríssim. Els Estats Units són units, de manera federal, i sense que ningú els hi obligués. Aquí estem obligats a unir-nos a l’estat. Per què? Podria ser tan espanyol o més essent gallec. Doncs no. No em deixen ser el que vull. El dret de decidir és un fet reconegut per l’ONU. I tant catalans, com gallecs com bascs hem de defensar el nostre territori, la nostra cultura i el nostre idioma. I que no ens imposin la cultura de fora, que ja ens la van imposar fa molts anys.

Taula de treball de Marcos Santos, caporal de l’exèrcit espanyol  independentista gallec, antifranquista i republicà (fotografia: Marcos Santos).

—En un referèndum d’independència a Galícia, què votaríeu?
—En un referèndum votaria “sí” a la independència de Galícia. Home, i tant. República gallega, sempre. Quan em demanen d’on sóc, dic Redondela. Després, Pontevedra. I Galícia. I el món.

—Espanya no?
—No. No. Per què he de ser espanyol, si m’hi obliguen? No he de ser espanyol, si m’hi obliguen. Ni europeu. No crec que sigui obligatori.

Hi ha catalans amb por de l’exèrcit. Què els diríeu?
—No tingueu por de l’exèrcit, que són uns covards. Molt lladrar i poc fer. Fan coses quan estan retirats. No els ha de tenir por la gent. Jo no els en tinc. M’han amenaçat de mort. I sóc aquí parlant amb tu. Aquest és el meu consell: gens de por.

—Com es troba el vostre cas judicial?
—El Tribunal Central Militar de Madrid ha confirmat les penes i l’expulsió. Ara toca apel·lar al Tribunal Constitucional espanyol i al Suprem. Juanma Moreno i Enrique Santiago són els meus advocats. Tot el meu agraïment. No sabia què fer contra el gegant i ells es van oferir de manera altruista. Ells diuen que arribarem fins al final. I això vol dir que si aquí no se soluciona res, anirem a Europa. De moment estic sense feina. De cara al futur voldria treballar de maquetista. Potser al diari gallec A Nova Peneira. Ara toca donar la vida per la feina. Per Espanya no la donaria mai.

—Res a afegir?
—Demano la dimissió de la ministra de Defensa, Margarita Robles. Per no saber gestionar, des de fa dos anys, què passa dins l’exèrcit. I no m’estranya. És la favorita de la dreta. I de la ultradreta. Margarita és felipista, i Felipe, juntament amb Carrillo, és el més gran traïdor a la classe obrera que hi ha hagut a l’estat espanyol. També dels militars, des del minut u. Ho vam veure amb l’amnistia del 1977. Els militars de la Unidad Militar Democrática van estar empresonats fins ben entrats els anys vuitanta. I els feixistes i torturadors, com Billy el Nen, se’n van sortir. Per acabar, vull expressar tota la meva solidaritat amb el meu camarada Pablo Hasél.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.