Fem l’entrevista al despatx de Jordi Cuixart. Marcel Mauri, vice-president i portaveu d’Òmnium Cultural, no fa servir la taula. No pot. Al fons, un retrat del president d’Òmnium ho il·lumina tot. És impossible no pensar amb la seva absència, ni amb les paraules que feia uns mesos havíem parlat en aquella sala, on en cap cas ni ell ni jo vam preveure on seríem ara. I, en canvi,  perduren força algunes idees de la conversa: que per part del sobiranisme no hi haurà rendició i que la unitat és imprescindible.

Marcel Mauri, a distància curta, guanya espontaneïtat i passió, el pes del càrrec sobtat l’engavanya menys. Es deixa anar una mica. Es mostra combatiu. Diu que cada atac cal respondre’l. Nega que l’entitat vagi amb el fre de mà posat. Mauri va estar molts anys a Badalona, al capdavant d’Òmnium d’aquella ciutat. Juntament amb Dolors Sabater i Oriol Lladó, va saber fer front a les polítiques d’Albiol des d’aquesta entitat i després el van desbancar de l’alcaldia. Un bon aprenentatge que, ben segur, li ha de servir ara per encarar el setge constant en què es troben la societat catalana i aquesta entitat, que ja té més de 108.000 socis.

Fa pocs dies teníeu la Guàrdia Civil aquí? Van aïllar la gent durant hors, va ser un acte d’intimidació?
—I tant, i de fer-te sentir que et violen els teus drets i et volen deixar en una situació d’indefensió. Durant el franquisme van clausurar Òmnium durant quatre anys i no van entrar mai a la seu ni van posar el president a la presó. Ara hi han entrat dues vegades, amb una actitud amenaçadora, dient que si fèiem res ens acusarien de sedició. Van posar la gent separada, com si fossin a l’escola franquista, els van agafar els telèfons, els van cridar.

Que els van cridar?
—Sí, sí..i sort que tantes persones se la juguen a ser voluntaris a qualsevol d’aquestes entitats, Assemblea, Òmnium, CDR. Ser-ne és un gest de valentia. Els ho hem d’agrair.

Dilluns farà mig any de l’empresonament de Cuixart i Sànchez…
—Cada dia ens sembla que el que passa no pot ser veritat, cada dia ens llevem dient ‘això és inadmissible’, cada dia pensem que l’única manera d’arreglar això és amb una república. No és un malson, sinó la realitat d’un estat demofòbic, que no té futur. No ens dóna la gana d’acostumar-nos a aquesta injustícia.

Per què és tan important aquesta manifestació de demà?
—La unitat que es veurà diumenge és molt potent. Aquesta manifestació desbordarà Barcelona i demostrarà que en aquest país hi ha una transversalitat que defensa la democràcia, els drets fonamentals, i que representa el que és Catalunya. En aquesta lluita és on s’ha de veure que en aquest país hi ha dos blocs únics: la gent que defensa la democràcia i la que defensa les porres. Amb els que defensem la democràcia hi ha una majoria que volem la república i uns altres que defensen projectes polítics diferents però que ens entendrem democràticament com passa a qualsevol país normal. Però és molt difícil parlar amb els qui volen exercir l’ús de la violència o la repressió contra el qui pensem. No hi ha diàleg possible amb els qui t’atonyinen.

La repressió fa que arribar a acords sigui més difícil que abans del 155?
—La construcció d’espais transversals sempre és una dinàmica complexa perquè hi ha d’haver molta generositat de totes les parts. Que la manifestació de diumenge sigui convocada per CCOO, UGT, Òmnium, l’ANC, la Unió de Pagesos… és perquè malgrat tenir diferents maneres d’entendre el futur del país, tots tenim la mateixa voluntat de lluitar per uns drets i una qualitat democràtica que ara mateix no existeix. Tothom ha tingut la generositat de posar aquests objectius comuns per damunt els seus objectius individuals. La repressió va contra l’independentisme, però és evident que afecta i conculca els drets de totes les persones d’aquest país, hagin votat allò que hagin votat. Aquesta socialització de la consciència contra la repressió és molt important.

Feu aquesta campanya, ‘Demà pots ser tu’.
—Per combatre l’independentisme anorreen l’estat de dret. Estan disposats a anorrear-ho tot per defensar el seu projecte polític. Això vol dir el sistema judicial, les garanties democràtiques o els drets fonamentals. Ara li ha tocat a Tamara Carrasco, però pot tocar a qualsevol. Hi ha els casos de Valtonyc, de Pablo Hassel o del pallasso Joan Pessarodona, que són més coneguts, però toca a periodistes, a regidors, a alcaldes. A un advocat, li han fet treure el llaç groc en una vista. Nosaltres volem ajudar a crear aquesta consciència col·lectiva de la lluita antirepressiva per fer front a aquestes situacions de vulnerabilitat.

Les darreres setmanes sembla que sectors no independentistes prenen més consciència d’aquesta pèrdua dels drets civils. Què ha canviat? Què ha ajudat a fer que se’n prengui més consciència?
—Hi ha tres factors decisius que han acabat fent clic a molta gent. Un és que a una persona com en Quim Forn, que té el problema de la tuberculina i que diu ‘jo renuncio a tot el que faci falta’, el mantinguin tancat, tot i que  la fiscalia general de l’estat sembla que era favorable  a la seva llibertat. El segon factor és tota la qüestió internacional. El que passa a Alemanya amb el president Puigdemont és bestial, i també el que passa a Bèlgica, a Suïssa, a Escòcia, i a tota la resta de països per on s’han passejat.

I el tercer?
—El que ha passat amb la persecució dels CDR. Han banalitzat el terrorisme, han posat unes proves incriminatòries ridícules que si la situació no fos tan greu, seria per fer-ne humor. Han acusat de terrorisme Tamara Carrasco i l’han tingut aïllada dos dies perquè tenia una careta d’en Jordi Cuixart. Tota aquesta combinació ha fet canviar el xip a moltes persones. Tant de bo diumenge ho veiem i es tradueixi en conductes públiques valentes de part de persones de diferents àmbits.

Hi ha gent que s’hi ha de ficar més?
—Tant de bo hi hagi més gent que s’adoni que l’estat espanyol només sap reprimir i que el projecte de futur de la República catalana és un projecte de drets i democràcia. És l’únic projecte que ara mateix pot donar resposta a l’opressió que sofrim.

Durant aquests mesos s’ha parlat de si Òmnium ha canviat d’estratègia. És veritat?
—Òmnium som una entitat que sempre ens ha agradat ser independents i per això tenim tants socis i no rebem subvencions. Nosaltres mai hem tingut un full de ruta de país. Te’n poso dos exemples: no ens vam pronunciar en el debat de DUI sí o DUI no, ni en el de si havíem de fer el referèndum. El que sempre diem és que la nostra estratègia és que hi hagi estratègia compartida. No ens agrada que ens posin en cap bloc.

Doncs se us ha contraposat a l’ANC, i fins i tot s’ha dit que vosaltres us portàveu bé i que l’ANC no.
—No ho he llegit això. Amb l’ANC, hi tenim una relació boníssima i he tingut una relació excel·lent tant amb l’Agustí Alcoberro com ara amb l’Elisenda. Només tenim paraules d’agraïment per a tot l’equip. Som entitats diferents, tenim un objectiu comú que és assolir la república. Ells sí que tenen un full de ruta i, per tant, responen a dinàmiques més habituals del dia a dia de la política. A Òmnium mai hem fet això. De diferències amb l’ANC, ni una, i som al seu costat com hi hem estat sempre.

Sí que vàreu participar en la campanya ‘Ara és l’hora’ i en més.
—Sí, però quan hi havia un acord per a fer el 9-N o quan hi va haver l’acord del primer d’octubre. Però nosaltres no vam decidir-ne cap fórmula, vam actuar a partir del consens.

Ara no hi ha consens en el sobiranisme.
—Ara és un moment molt complex a causa de la repressió, però sobretot perquè no hi ha una estratègia compartida. Això ens preocupa molt. Nosaltres volem treballar perquè hi hagi aquesta estratègia. No tenim la recepta per a arribar a la República, però sabem que només hi arribarem si hi ha unitat estratègica, que no vol dir uniformitat. La crítica que fem als partits és que no s’hagi entomat amb franquesa aquest debat. Fins al primer d’octubre hi havia una unitat d’acció que era el del dret de decidir, que era el referèndum. De llavors ençà no hi ha una estratègia conjunta. Insisteixo que el que nosaltres podem fer és treballar perquè existeixi. Si hi ha consens, Òmnium hi serà.

Quina és la proposta d’Òmnium?
—Nosaltres no diem que la forma d’arribar a la República sigui eixamplar la base, ni cap altra cosa. Diem que la manera d’aconseguir la república és una estratègia unitària que ara no hi és i això és preocupant.

Així doncs, no aneu amb el fre de mà posat? Ni penseu que hem perdut?
—En aquests darrers mesos el compromís d’Òmnium amb el país és el de sempre i intentem demostrar-ho amb les accions que fem. No n’hem fet cap reflexió. Nosaltres sí que diem que el 2017 vam aconseguir coses increïbles. El 1 d’octubre i el 3 d’octubre han donat un capital polític que encara no hem sabut aprofitar. Ens hem perdut en batalles de partit, que no tocaven en aquest moment, i sobretot amb la incapacitat de poder parlar clarament a la gent. Nosaltres ni posem frens, ni posem acceleradors.

La gran quantitat de gent que s’inscriu a Òmnium potser també ho fa perquè accelereu o, si més no, perquè empenyeu.
—Si accelerar vol dir treballar per aconseguir la república, que entenem que és l’única manera que els presos i exiliats puguin tornar a casa, tenim la sisena marxa posada, evidentment. No ens aturarem. Ara, això vol dir que ho hem de fer acompanyats i amb aquest consens que ara no hi és.

Abans hi havia un espai de trobada entre entitats i partits que ara no existeix. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez feien un gran paper per trobar aquest consens. Es pot tornar a construir aquest espai?
—Si la unitat abans era imprescindible, imagina’t després del 1 d’octubre. Perquè hi hagi unitat d’acció és imprescindible que hi hagi aquests espais de coordinació que no hi són. Treballem perquè hi tornin a ser, aquests darrers mesos no ha estat possible. Ara, nosaltres, això ho fem com vam aprendre que ho feia la Muriel, de manera silent, discreta i persistent. No ens aturarem. Quan intentes que algunes persones es posin d’acord, sempre tens més èxit si intentes refer complicitats que si ho fas a amb els mitjans.

Jordi Cuixart insisteix molt que la repressió no ens ha d’aturar. Compartiu aquesta idea?
—I tant!, sinó voldria dir que els qui ens reprimeixen han guanyat completament. És evident que la repressió busca aquest efecte, busca treure de la vida política les persones que són reprimides, i a la vegada busca que els moviments que representen aquestes persones s’aturin i no compleixin els seus objectius. Volen que t’ocupis tant de la lluita antirepressiva que t’oblidis dels objectius polítics. També hi ha una situació d’aprenentatge, perquè és evident que molts no havíem patit mai una repressió d’aquesta magnitud. Tenim molt clar, en Jordi ens ho diu sempre, que els presos no són moneda de canvi de res i tampoc són l’exemple de cap derrota. Són un pas més en aquest procés d’alliberament nacional. És evident que l’estat espanyol els fa jugar aquest paper, i ho hem d’entendre d’aquesta manera. I ho fem amb tot el dolor del món. Entenem que tot plegat forma part d’una etapa més d’aquest procés d’alliberament nacional. Estem en un procés, jo no tinc la bola de vidre per saber quant durarà, però és evident que serà més llarg de com agradaria, i que hi ha més patiment del que ens haguéssim imaginat mai.

Va ser una cosa d’ingenus no imaginar aquest monstre.
—És inadmissible que es tracti això d’ingenuïtat. No ens podíem imaginar que un estat democràtic de l’Europa del segle XXI podia respondre com ho ha fet a un moviment pacífic com el nostre.

Cal la confrontació amb l’estat espanyol?
—És imprescindible, l’hem de fer cada dia, de forma pacífica com hem fet sempre. Ja era hora que féssim respostes com la que ha fet avui el parlament, que ha posat una querella per prevaricació al jutge Llarena. Nosaltres ens hem de defensar, i si el que fa l’estat espanyol és anul·lar els nostres drets, nosaltres hem de confrontar-los des de les institucions, des de l’exili, des del carrer. La feina que s’ha fet a fora és potentíssima.

Internacionalment també ha dut a terme diferents iniciatives. La dels advocats Ben Emmerson, la campanya ‘Wake up’… Penseu de fer més coses?
—Aquesta mena d’activitats nostres també anirà a més. La batalla judicial, la guanyarem a Europa, segur. Ben Emmerson ja ha presentat diverses demandes a les Nacions Unides, un dels resultats és la resolució a favor de Jordi Sànchez. Hi haurà algunes accions més en d’aquesta mena i anem preparant noves coses. És molt important que a l’àmbit judicial també hi hagi una coordinació estratègica. Durant les darreres setmanes, això va canviant molt. Es comença a veure una dinàmica d’actuació jurídica conjunta que permet pensar en accions més potents internacionalment. En els pròxims dies podrem explicar més coses.

Ens ho podeu avançar?
—Quan estigui tot lligat ho explicarem. El que és clar és que es pot fer més i que farem més. Hem d’aprofitar totes les escletxes que hi ha. Cada atac ha de tenir una resposta. Potser en aquests darrers mesos no l’hem manifestada prou perquè miràvem com actuar. Però evidentment que hem de respondre.

El dia 22 fareu una festa per a Cuixart?
—El dia 22 d’abril en Jordi farà 43 anys i li volem fer un homenatge en el qual la cultura sigui la protagonista. Òmnium té molt clar que la cultura és un dels millors antídots contra la intolerància. El lema del festival serà ‘la cultura contra la repressió’, nou hores de música, de poesia, d’art,…

De vegades es troba a faltar que la cultura sigui bandera d’aquesta lluita com ho va ser contra el franquisme.
—Òmnium pot fer de pista d’aterratge dels creadors del país perquè puguin expressar-se. Tenim diverses idees al cap per a fer que tants creadors com sigui possible puguin expressar allò que passa. Tenim unes veus potentíssimes: Jordi Savall, Jaume Cabré, i tants més, persones que són autèntics referents.

Aquests darrers dies l’atac als CDR ha estat molt gran. Creieu que s’han sentit sols?
—Si algú se sent sol és que fem les coses malament. La repressió, el que busca és aïllar la gent. Tots aquells moviments amb els quals compartim objectius, sempre tindran la nostra solidaritat, hi estarem al costat. Entenem que l’aparició d’aquests moviments respon al moment polític i social que ara vivim. Hi ha coses que Òmnium no les ha de fer, és natural que surtin uns altres moviments que agafin aquest lideratge en altres temes, és una cosa sana i positiva. A mi, quan la gent diu ‘no esteu sols’, m’agrada dir ‘no estem sols’.

Teniu por?
—En un país que el 1 d’octubre va respondre de la manera que ho va fer, no es pot tenir por. I si algú en té, s’ha d’apartar i deixar pas a un altre. A mi, aquell dia em van impressionar moltes imatges, però n’hi ha una que la tinc molt gravada. A la televisió van fer una connexió en directe amb la consellera Ponsatí, que havien pegat i tirat a terra. Mentre ella parlava, hi havia una cua de gent fent cua per votar, el més jove devia tenir setanta anys. Ho feien sabent que els podia passar el mateix que a consellera i que els podien fer molt de mal. Com que teníem les lluites compartides, ara tenim el coratge de compartir. Això no va dels polítics, sinó d’una ciutadania molt àmplia, que té molta determinació i que vol prosseguir endavant. No hi haurà cap estat que ho pugui aturar i menys amb les formes que fa servir. Només hi hauria una forma que l’estat espanyol ens podria aturar.

Quina?
—Fer el que van fer a Escòcia o al Quebec. Deixar-nos fer un referèndum i que Madrid, en comptes d’estar ple de banderes espanyoles, fos ple de senyeres als balcons. La seducció, dir ‘jo no vull que marxis’, aquesta n’era l’única manera. Ara això ja és irreversible, és evident que s’han trencat masses coses.

De totes maneres, la dinàmica internacional tan potent que es va veient no podria acabar obligant Espanya a fer un referèndum acordat?
—Depèn de perquè sigui.

No crec que n’hi pugui haver cap més que el de la independència.
—Avui la Marta Rovira ho posava sobre la taula, si de cas se n’hauria de parlar.

No hem parlat de Puigdemont …
—Puigdemont és el President de la Generalitat, el que ha estat expulsat del govern antidemocràticament amb el 155 i, a més, és la persona que es va decidir en primera instància el 21 de desembre que havia de ser president. I si no ho és és arran d’aquesta retallada de drets. Per tant, és el nostre president, i si ha de ser-ne un altre, que ens ho expliquin. Si ell ho ha de ser més endavant, que ens expliquin quins passos s’hauran de fer. No podem tornar a tenir aquella sensació del 28 d’octubre, que quan ens vam llevar no sabíem ben bé què passava. No pot tornar a passar. Ja sabem que tot no s’ha d’explicar, però cal donar respostes que mostrin un camí prou fort, tant en el curt termini com en el mitjà.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb