Entrevista amb el cineasta, que estrena la seva nova pel·lícula de llargmetratge.

El cineasta Marc Recha (1970) estrena aquesta setmana el novè llargmetratge, La vida lliure, guanyador del festival de Gijón i del de Tallin. El film de Recha recrea la Menorca de 1918, quan la gent moria per culpa d’una terrible febre i la I Guerra Mundial omplia de submarins el Mediterrani. El film de Recha torna a tenir nens com a actors molt principals. Aquí, els veterans Sergi López i Miquel Gelabert acompanyen els dos nins menorquins, Mariona Gomila i Macià Arguimbau. L’actriu Núria Prims, en segon pla. VilaWeb entrevista Marc Recha per parlar d’aquest film i de l’actualitat.

—Quin és l’origen del film?
—Volia establir un pont i dialogar amb una altra obra de creació.

—Quina?
—Quines. Aigua de mar, de Josep Pla. Volum 2 de les ‘Obres completes’. Hi parla dels submarins torpedinant vaixells francesos i anglesos, del contraban, del mar, dels misteris. També vaig espigolar molt de Quadern gris, on Pla explica la febre de l’any 1918 i com ell abandona la Universitat de Barcelona i torna al poble. Hi ha el Josep Pla de vint anys, que ha de decidir si fa la vida lliure o fa de periodista i escriptor. Si es queda a Canedell o Aigua-Xelida amb l’Hermós, senyor simiesc que viu en una barraca, o si treballa seriosament i se’n va a París i Berlín. La inspiració d’en Rom, el personatge de Sergi López, és una mica aquesta. Un home capaç de viure amb les coses que troba al voltant. Pesca, caça conills i menja herbes. I viu a la platja. També és veritat que el personatge d’en Rom està inspirat amb Long John Silver, de l’Illa del tresor.

—En aquest joc de miralls també entra Albert Camus.
—Parlo de tota aquella gent que a partir del 1840 deixa Menorca i se’n va a Algèria. Aquí em baso en Albet Camus i el seu llibre autobiogràfic, quan explica que la mare i l’àvia eren menorquines. És curiós com els menorquins, quan hi arriben, esdevenen pagesos. I acaben manant els algerians i els francesos. Ells fan d’amos. Fins fa poc, encara et trobaves per segons quins territoris del sud de França tota la gent que havien expulsat d’Algèria. Jo tinc localitzada alguna d’aquesta gent, que els diuen maonesos.

—El paisatge del film és la Vall de Menorca. Quina relació personal hi teniu?
—A final dels anys setanta hi anava, de petit. Recordo que a la Vall i la platja del Bot totes les famílies de Ciutadella hi anaven a passar tres mesos d’estiu i portaven el televisor, la cadira. Nosaltres ens estàvem a l’Hort de les Taronges. I amb la mare i els germans baixàvem a la platja. He filmat la platja de la infantesa, una mica, sí.

—Qui dels quatre personatges té la vida lliure? La Tina, en Biel, en Rom o en Conco?
—Al film, el punt de vista és la mirada de la nena, la Tina. La vida lliure és en femení. El futur és femení, per tant la vida lliure és ella. Ella emula i busca la llibertat. I veu aquesta imatge icònica d’una balandra, o llaüt fondejat, a la badia solitària i misteriosa. Llaüt on apareix una dona que ve de fora, de l’horitzó, de la llibertat. La nena Tina voldria ser com ella. La Tina, per un cantó, somnia la vida lliure, però és en Rom qui fa la vida lliure.

—Aquesta dona lliure i allunyada és Núria Prims. Ni un pla curt. Ni un. Per què?
—Va ser un debat molt interessant. Si traspasses una barrera i deixes de filmar des del punt de vista dels nens, el film canvia i és una altra història. Totalment diferent. Sempre havíem de tenir aquella mena de vaixell antic, amb aquelles siluetes, com unes imatges icòniques, d’un món imaginat, que segurament també representen la llibertat. Per això no ens hi apropem. Mai. Cap pla curt. Tot de lluny. Amb els ulls de la nena. I això que vam estar temptats d’acostar-nos-hi tres-centes vegades.

—Mulet. Un nom que apareix dues vegades. És un protagonista, i és un dels productors del film.
—Faig un homenatge al Paco, Fancesc Mulet. Gran productor mallorquí, que té una cooperativa, la Perifèrica Produccions. Els qui van fer Jo! Una gent estupenda. És una picada d’ullet al coproductor del film.

—Conco. Gran paper, el de l’actor Miquel Gelabert.
—Representa aquesta cosa de la terra, i tan menorquina, del pagès que treballa per l’amo, que és el senyor. És una vida molt dura. És allò que deia Pla, que el temps ho va destruint tot. I aquell home és un combat per aturar això. Fins que al final el personatge d’en Conco fa un arc evolutiu i l’home tancat i conservador és dels més tendres del film. I això ho construeix molt bé.

—Rom, personatge interpretat per Sergi López.
—És un personatge enlluernador per als nens, i qui els explica les històries. D’això va la pel·lícula. De la transmissió de coneixement per mitjà de la paraula. I qui les explica, les històries? En Rom, i la Tina (amb una veu en off). Doncs aquest personatge d’en Rom fa una evolució i passa d’un personatge senzill, sortit directament d’Un dia perfecte per volar (aquell pare no biològic que acompanya el nen en el creixement personal), a acabar convertit en tot un misteri. La pel·lícula emana i és deutora del gènere d’aventures. Passa que aquí l’aventura no és acció, sinó en la imaginació d’aquesta nena i totes les coses que explica en Rom. I es dibuixa la contradicció dels personatges. La relació contradictòria dels homes amb la natura. Aquest combat. Aquesta supervivència.

—Hélène Louvart. Directora de fotografia. Sou parella artística. Quants anys fa que treballeu plegats?
—Mitja vida junts, sí. Som com de la família. Ella té uns directors amb els quals li agrada molt de treballar. I fa amb això. No és la mateixa l’Hélène Louvart que filma Tina, de Wim Menders, que quan treballa per Larry Clark a Nova York, o quan fa cinema amb els italians. La nostra és una relació de creixement personal. Quan jo porto la càmera i filmo, ella porta la llum i el diafragma. Jo sempre porto la càmera. Estem embrincats. És una cosa molt orgànica. Va haver-hi un moment a La vida lliure que tot eren dones. Després, per qüestions d’agenda, no van poder, i van aparèixer homes. Però vam estar a punt que un 90% fossin dones.

—A Catalunya, un dels films de l’any és Estiu 1993, fet per una dona: Carla Simón.
—Ella segueix un camí que m’omple de satisfacció. Jo eixamplo camins d’altra gent que ha filmat abans. I ara arriba aquesta gent que eixampla el camí que jo he obert. Això és meravellós. I abans no podia passar. Es complementen.

—Parlem d’Arco? Han censurat una obra perquè apareixien els presos polítics.
—L’artista, en Sierra, fa temps va rebutjar el Premio Nacional de Bellas Artes. Va dir que no era seriós. I són molts diners. Mireu, a mi em sembla molt bèstia una cosa de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, que no en sóc membre ni m’hi sento gens identificat. Em sembla molt bèstia que, en una cerimònia sencera dels premis Goya, ningú de tota la gent que fa deu anys cridava ‘no a la guerra’ no parlés de l’actualitat d’ara mateix. Que és de les coses més importants que passen a Europa. Parlem de la llibertat. I de la destrucció completa de la democràcia. I aquest col·laboracionisme o cinisme em va deixar bocabadat. Que de cop i volta silenciïn això! És molt greu. És aquesta complicitat que no fa gràcia. O posem la carn a la graella o no la posem.

Us ho deuen dir al revés: ‘Venut a la causa separatista’.
—Ja s’ho faran.

—Alguna pregunta que no hagi fet del film?
—Avui, a Radio Nacional de España, he dit que, enfront de la grip espanyola, la Tina opta per la vida lliure.

—Ha! Això és un titular.
—Per què em voleu fer parlar de política?

—Doncs continuem. Plans de futur?
—La situació industrial del cinema a Catalunya ha arribat al col·lapse. S’ha de recordar que el PP va presentar un recurs al Tribunal Constitucional per a suprimir la taxa digital. La taxa que permetia que la indústria del cinema anualment recaptés uns 22 milions d’euros de les grans plataformes digitals. Impost que et trobes a molts països d’Europa i plenament factible. A més a més, a partir del 155 i la dèria persecutòria d’Hisenda amb l’IVA, que afecta des del Temporada Alta fins a TV3, de cop i volta deixes tocada i enfonsada la indústria. Hem tornat més enrere del 2008. El futur del cinema no passa a Catalunya. No es poden fer films, aquí. No es poden fer en el sentit industrial. I la indústria som tots.

—I on anireu a rodar? A fora? Tampoc deu ser tan fàcil
—Ja us avisaré.

—I fer-ho en anglès?
—No ho descarto. El meu tipus de cinema busca que els protagonistes traspuïn autenticitat. Si el personatge ha de parlar anglès, que el parli. Cap problema. No és impediment.

—El vostre conseller de Cultura, qui és?
—Conseller? Que no vivim en una República? Doncs que comenci el sidral. Com deia Tarradellas i el meu avi, que comenci el sidral. No es pot anar amb el lliri a la mà. Necessitem cactus. Cactus mexicans enormes, fàl·lics, llargs. Cactus. S’ha acabat el lliri a la mà.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]