El cineasta Marc Recha (1970) estrena un film divendres. ‘Un dia perfecte per volar‘ es va rodar amb només tres actors: Sergi López, Marc Recha mateix i Roc Recha, el seu fill de vuit anys, que aleshores tenia sis anys i escaig i s’estrenava fent d’actor. Rodat al massís del Garraf, tracta d’un nen que necessita l’ajut del pare per continuar fent volar l’estel. Junts, errant enmig de la natura, expliquen un conte íntim i especial: el conte d’un gegant que sempre té gana. Tan senzill com això. Però n’hi ha prou per a veure a la pantalla gran la paternitat amb ulls d’home. El film es va rodar en només cinc dies, té una producció simple i el conte és molt delicat. Marc Recha rep VilaWeb als cinemes Boliche de Barcelona per a parlar d’aquest setè film, produït per Parallamps i Batabat.

—De què va aquesta pel·lícula?
—Va de la curiositat, de fomentar la curiositat amb les persones. Si això ho poses al món dels nens és una explosió. És una faula. La pel·lícula també parla sobre la presència del pare, que acompanya una criatura. No parla de l’absència. És la presència del pare, que és omnipresent. Has d’imaginar que els nens, en general, desprenen com una llumeta. La làmpada de petroli. I fan escalfor. I fan llum. I nosaltres els adults som com arnes que ens hi apropem. Per què fan això els nens? Perquè volen que els estimin. Perquè volen que els protegeixin. En el fons, l’amor, no deixa de ser protecció. El nen vol sentir-se protegit. La pel·lícula és sobre la capacitat dels adults de poder estar amb els nens i ser capaços de generar espais de seguretat perquè ells se sentin bé, puguin volar, i ser lliures.

—És la paternitat vista amb ulls d’home. No hi surt cap dona.
—Hi ha un club de dones que fan apostes perquè a la meva propera pel·lícula surti de protagonista una dona. I perquè m’allunyi de la visió dels homes. [Riu.] La meva visió dels homes és molt femenina, crec: és molt sensual. La pel·lícula parla de la paternitat volguda i desitjada. En un sentit positiu i constructiu. És una pel·lícula que s’allunya d’aquesta visió general que hem vist en moltes pel·lícules (que ens han agradat molt també), en què la visió del pare era sempre castradora, el patriarca diabòlic, el pare torturador, la filla que no es desempallega del pare, o el fill que es revela. Aquí és al contrari. Aquí és la paternitat desitjada. Volguda. Això t’ho trobes molt poc en cinema. En literatura és diferent.

 

Sergi López, I Roc Recha
Sergi López i Roc Recha.

—El vostre fill Roc és un dels tres actors del film. Ara té vuit anys i al film en tenia sis i poc.
—El Roc tenia l’edat adient. Si esperàvem gaire, mai més no l’hauria pogut rodar. Vam acabar de rodar i li van començar a caure les dents de llet. La pel·lícula seria una altra. Quan tens un nen, cada moment que passa és únic. És una obvietat certa. Si pots viure-ho, i ha estat el meu cas, fes-ho. Jo tinc moltes hores, jo estic amb el meu nen, el vaig a buscar a l’escola i no l’apunto a fer activitats extraescolars. Me’n vaig amb ell fins que dorm. Passegem a les vinyes, anem amb bicicleta, a banyar-nos, estem a casa llegint. Constantment ets allà. Al final es crea un joc interactiu amb el nen i l’únic que fas és fomentar-li la curiositat. Com? A través del joc. I es crea un món de faula, màgic.

—D’on surt la idea del guió?
—La pel·lícula no deixa de ser una condensació de la meva vida amb el Roc. I de fet, el guió neix de la història de la pilota del gegant. Aquesta història encara la hi segueixo explicant dins el cotxe cada dia. Molts pares ho fem. Jo així li estalvio els maldecaps dels embussos a les entrades de Barcelona als matins. Per la C-32 sempre ens trobem, a mà esquerra, un pal enorme amb una bola al capdamunt, al costat d’una benzinera. És propaganda. I quan era molt petit em va dir: ‘Papa, això què és?’ I li vaig dir: ‘Això és una pilota d’un gegant, que s’ha deixat aquí.’ I a partir d’aquí vaig començar a explicar la història del gegant, que surt a la pel·lícula. Tot és una història molt simbòlica. Ell també tria les trames, interactua amb els personatges. I passem per l’episodi 2.854. [Riu.]

—I, com sempre, el paisatge és un element molt potent dins el film. Ara veiem el massís del Garraf.
—És la muntanya que té un paisatge on res no és evident, i on tot pot ser imaginat. I al massís també hi ha el vent, tan important pel guió. De fet, hem rodat al lloc on el Roc i jo anem a jugar amb l’estel. El paisatge del parc natural del Garraf és ple d’avencs. Un dels llocs de la península amb més avencs per metre quadrat. Hi ha avencs de 290 metres que baixen fins al fons. És brutal. Hi ve gent de tot el món. A partir d’aquí ve aquest personatge que fa el Sergi, que és un espeleòleg que entra als avencs.

—Hitchcok deia: ‘No es pot rodar mai ni amb nens, ni amb animals.’
—Doncs jo m’he passat tota la vida rodant amb nens, i amb animals! De fet, un dia m’agradaria explicar la història d’un burro marihuaner. Conec una història real. Un marihuaner donava marihuana al burro. I vaig pensar: això seria una gran pel·lícula. El burro, i l’home, parlant i fumant tota l’estona a la pel·lícula. Potser la faré. I al llarg del temps, a totes les pel·lícules que he fet hi ha animals i nens. Sempre. ‘Arbre de les cireres’, ‘Petit indi’…

—La producció és petita, petita, i acurada.
—Es tractava de reunir-nos una gent, desinteressadament i fora de tota òrbita industrial, i durant cinc dies d’agost rodar una pel·lícula. Amb mitjans professionals de cinema, això sí: càmera digital, però l’Alexa, que ens van deixar. És digital, però pots construir relats amb tota la profunditat i òptiques que vulguis. Com la dels anys seixanta i setanta. On vam rodar? Al costat d’on visc. La gent dormia a casa meva. Havíem de crear una història molt propera. I la més propera era la meva història amb el meu fill.

(L’equip de rodatge va fer un taller d’estels al Festival de Sant Sebastià)

—Al Festival de cinema de Sant Sebastià us el vau emportar. Només vau deixar que li fessin fotografies al ‘photocall’. I aquí?
—El Roc viu el cinema com una cosa totalment normal. Com el fill del fuster viu amb normalitat el ribot, la cadira, o la taula. No hi dóna importància. Però posar el nano en aquest món… Era molt refractari que el Roc anés a un festival. En aquest cas, a Sant Sebastià. Però després vaig adonar-me que tothom li parlaria del mateix, ell no hi hauria anat i ho veuria com un problema. La manera d’evitar-ho era que hi anés, però només al ‘photocall’, on els periodistes estan a cent metres. Aquí no apareixerà enlloc. Una cosa és fer una condensació, i una ficció, sobre una realitat que has viscut amb el teu fill. I l’altra és que tota la promoció de pel·lícula es converteix en normal, quan és anòmal. Fas una pel·lícula, l’estrenes i adéu. Així hauria de ser. Però a la promoció ens hi hem vist abocats, en el món de la societat de l’espectacle. Però jo no vull que el Roc entri en aquest joc.

La pel·lícula no deixa de ser una condensació de la meva vida amb el meu fill Roc

—Per què Sergi López?
—Perquè és un molt bon amic, perquè coneix el Roc des que és un patufet, és un actor de puta mare i és veí. Viu al costat. Com que la pel·lícula la vam fer amb gent propera, doncs ell. I entre ells hi ha molta complicitat. Molta. I es nota a la pel·lícula.

—La indústria del cinema ha caigut davant dels vostres ulls. La veurem aixecar-se?
—La indústria es va aixecant, ja ha remuntat i va per uns altres camins. Nosaltres som els últims que fem les últimes espernegades. Però els videojocs ja mouen més que els cinemes. Es roda amb actors, guionistes, bandes sonores, etc. I les sèries de televisió també són part de la indústria. Això que fem nosaltres són les acaballes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb