30.06.2026 - 21:40
Mar Camps i Mora (1991) ha escrit No vingueu al poble a reposar (Ela Geminada), un breu assaig que passeja de manera crítica i delicada pel tros de país que va de les Gavarres a l’Empordà, “un espai que s’ha convertit en destinacions de repòs per a butxaques plenes”. Camps i Morera, graduada en humanitats i màster en periodisme internacional (UPF), ha viscut set anys a Barcelona i dos a Itàlia. Filla de Celrà (Gironès), on coedita la revista la Llera del Ter, i on ha cofundat el festival Literatura de Soca-rel, aquesta periodista i escriptora ens rep per reivindicar una mirada als pobles que no sigui urbana i de pas, sinó local i profunda. Xerrem al pati de la casa dels seus pares a Celrà, mestres com ella, sota l’ombra d’un til·ler que ens evita la xafogor.
—El títol del llibre és “No vingueu al poble a reposar”. A què han de venir?
—A vegades s’ha venut aquesta idea d’anar al poble només a reposar, a desconnectar, tota una sèrie de misticismes. I quan es ve aquí, molts cops, no hi ha aquest silenci anhelat, somiat o projectat. Llavors hi ha una sèrie de queixes. Aquest lloc no és un lloc de repòs, no és un lloc de gaudi ni de disbauxes, són llocs on la gent viu i que, per tant, s’han de respectar. Aquest era el missatge final d’aquest títol llaminer. El llibre també és un cant d’amor cap a una terra i una realitat molt petita. Crec que també s’ha d’intentar d’estimar els pobles, conèixer-los, respectar-los. Hem de tenir una altra sensibilitat cap als llocs on passem. Això mateix es pot dir als turistes que van a Barcelona. Què es pot exigir? Un mínim de respecte cap a la vida que ja hi ha. Les ciutats es van gentrificant, turistificant, es perd la vida de barri, la gent se n’ha d’anar. Això és una cosa que també ha passat als pobles, especialment aquests de l’Empordà, amb aquesta elitització, que en dic. A l’Empordà, per exemple, la meitat dels habitatges són segones residències. A Port de la Selva, només dos habitatges de cada deu són d’ús principal; a Pals, el 25%. És molt exagerat.
—Qui és Elsa Peretti, què va fer i per què és important per al llibre?
—Elsa Peretti era una dissenyadora de joies de Tiffany que a final dels anys seixanta va conèixer Sant Martí Vell per la fotògrafa Colita i es va enamorar d’aquest poble. A partir d’aleshores, va comprar divuit cases i tres masos. Totes les [seves] cases del poble estan connectades per túnels subterranis. La crítica que faig al llibre és que ha volgut donar el missatge que ella va recuperar un poble que estava abandonat. Però això ho ha fet per una causa social filantròpica, com s’ha projectat, o bé és un desig merament personal? Aquest és el missatge que durant molts anys es va fer arribar de molts pobles de l’Empordà: gràcies a la gent de fora o a la gent de Barcelona, havien pogut recuperar els pobles. I jo penso, com és que gosem fer aquest missatge, si jo conec una altra gent de Sant Martí Vell que viu allà i que fa que el poble realment sigui viu? I després també hi ha aquesta idea de qui explica els relats dels pobles. És una mirada urbana, que difon aquest missatge.
—El llibre és ple d’històries ultralocals. Expliqueu el cas de les campanes de Celrà que es van recuperar després de vint anys de silenci.
—Aquí a Celrà, l’any 1936, el comitè antifeixista les porta a fondre [per a fer armes] a Granollers, amb un camió de la CNT. I no és fins als anys cinquanta que una família d’aquí, Quintana, sufraguen unes altres campanes de Can Barberí, una foneria històrica de les comarques gironines, on s’han fet la majoria de campanes i on ara hi ha l’estudi dels arquitectes RCR. L’any 1956 s’inauguren, amb el bisbe Cartanyà, aquestes noves campanes. La història que jo trobo maca és que el nét de qui va ser el president del comitè antifeixista que havia fet fondre les campanes és la persona que ara està recuperant el toc manual de les campanes. I que les torna a dignificar amb aquesta idea que les campanes no són un motiu religiós, i que a poble tampoc no són una fressa, com hi ha gent que diu. Per nosaltres les campanes fan companyia, marquen el pas de les hores, d’aquest temps que s’escola. Però també marca qui s’ha mort, el naixement, el bateig, el casament. És un respecte gran que es té per la vida, també. I si no creiem en aquestes petites coses, en què creiem? En un nihilisme absolut?
—Expliqueu que el primer barceloní que diu que les campanes molesten és Ricard Bofill.
—Això és el que he documentat, l’any 1999 a Mont-ras. Però crec que abans ja hi havia hagut alguns altres casos, que no els vaig acabar de trobar.
—El sistema de l’hereu català en què el fill gran s’ho queda tot i no es reparteix, un cop desapareix, té conseqüències, dieu al llibre.
—Fins fa poques dècades, les cases pairals havien estat sempre d’una mateixa família. L’hereu era un privilegiat entre cometes, ell simplement era el vas comunicant entre generacions, qui havia de preservar el llegat que havien fet els seus antecessors. I tota aquesta feina acumulada no es podia donar en va. És a dir, s’havia de preservar i això era el que feia l’hereu. Molts cops, l’hereu també era qui mantenia la família, que eren grans comunitats. I també propiciava o donava recursos perquè els altres germans es poguessin espavilar. Molts cops s’ha vist com una cosa retrògrada, però també té el seu sentit. A partir dels anys cinquanta i seixanta, quan l’activitat agrícola o de bosc dels masos deixa de ser productiva, tot aquest món s’acaba esfondrant. Ja no té sentit. La societat canvia, el sistema de l’hereu es perd, i ara molts cops tot es reparteix entre germans, i amb totes les taxes de successions, la gent ja no es pot pagar el mas que havia estat de la família durant segles. Hi ha tot un abandonament de les cases pairal i la majoria acaben essent cases de turisme rural, o cases que canvien molt de mans.
—Expliqueu el plaer de conduir per una carretera pel simple plaer de travessar un paisatge. Aquí ho feu passant per Juià, Sant Martí, Madremanya, la Pera, Flaçà, Mollet, Bordils. I ho fèieu a Calàbria, on vau viure un temps. Conduíeu amb amigues per la carretera 106, la carretera de la mort.
—És una carretera que recorre la capital, Reggio de Calàbria, i tota la costa calabresa. Hi ha uns pobles que a mi em semblen molt atractius, però que un altre tipus de persona pensaria que estan bàsicament deixats de la mà de Déu, a la regió de la Locride, que és una regió amb una alta densitat també criminal per la màfia calabresa. Una zona molt i molt empobrida, però que trobo que és una cosa veritablement espectacular.
—Frase del llibre. “Estic més tip que un rènec”. Què és un rènec?
—Una paparra. A Celrà, garrenc. I a Madremanya, llagasta. El garrenc és quan la bestioleta ja s’ha botit de sang. La llagasta és quan encara no. I amb tot això, volia parlar de la gran riquesa lèxica, dialectal, que hi ha i que molts cops, sense que jo ho entengui, ha estat menystinguda. Per aquest català estàndard, potser més polit, que és com una màquina piconadora que ho allisa i ho aplana tot. Això també ve perquè tot allò local o dialectal ha estat considerat de baixa estofa o amb no gaire intel·lecte. Tot allò dialectal era vulgar. Però crec que també es va capgirant, això. Hi ha moltes dones, especialment escriptores, que en la seva literatura, és a dir, en l’alta cultura, van introduint aquestes paraules dialectals.
—Em ve al cap Marta Rojals.
—Sí, exacte. Hi ha la Marta Rojals, hi ha la Roser Vernet, la Júlia Viejobueno, que és del Priorat. Hi ha la Marta Lluvich, que és del Pallars Sobirà.
—Viureu a Celrà la resta de la vostra vida?
—No, tampoc. Tot i que jo seré de Celrà sempre. És una cosa d’unes arrels profundes, que aquest també és un altre debat. Durant molts anys s’han menystingut les arrels. Com si només importessin les branques, però l’arbre és molt dèbil si no té arrels. Hem volgut trencar amb les arrels, molts cops s’ha volgut trencar amb el passat, amb aquesta cosa nostàlgica. Jo també crec que la nostàlgia és bona, i a vegades la nostàlgia tampoc es tria. Jo vaig néixer nostàlgica. Això també ho diu un filòsof calabrès, Vito Tetti: que la nostàlgia no és tan sols una cosa dels vells, la nostàlgia també és una cosa dels infants. Recordo petits canvis que a mi ja em costaven molt, de petita. Quan canviaven alguna cosa del poble, jo m’ho sentia.
—On ha triomfat el llibre?
—Triomfa força entre gent de ciutat. Potser s’ha sentit interpel·lada, o s’ha obert un debat que fins ara potser no es contemplava.
—Voldríeu afegir res?
—Parlar del terme “territori”, que en els últims vint anys s’ha posat de moda. Cada cop parlem menys de país, de Catalunya, de nació. Aquest concepte, “territori”, si l’hagués d’imaginar d’una manera, el veuria com un desert. Es diu “territori” per parlar de tot allò que no és Barcelona. Crec que és important que tornem a posar nom a les coses i a la concreció. Posar nom a les coses és dignificar-les. La Roser Vernet ja ho deia: hem de desterrar algunes paraules, entre les quals, territori. És molt necessari.
