Guillem Agulló

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els periodistes David Bou i Miquel Ramos són els ideòlegs de la Memòria contra l’oblit, un projecte d’investigació periodística que vol posar xifres als crims d’odi que hi ha hagut a l’estat espanyol del 1990 fins avui. Cada crim és presentat amb la fitxa informativa corresponent i situat geogràficament en un mapa marcat per molts punts –vegeu-lo ací. Perquè en total han comptabilitzat 101 crims d’odi aquests darrers trenta anys.

Aquest projecte va néixer fa sis anys amb la voluntat de determinar la quantitat d’aquests crims, que moltes vegades es perden en les hemeroteques. ‘Volíem crear un banc de dades, un registre, al qual l’estat espanyol no presta atenció i no aplica una legislació per a fer-hi front’, explica David Bou, periodista de la Directa i autor del projecte. El cas és que moltes vegades hi ha crims que resten en l’oblit. En l’actualització de les dades, que s’ha presentat en una nova web, hi han inclòs un cas del 1993 que no sabien perquè no va tenir seguiment ni cap sentència al darrere. És l’assassinat de Tomás Martínez a València, un mes més tard de la mort de Guillem Agulló. Tres caps rapats neonazis van calar foc intencionadament al vehicle on dormia i va morir cremat. ‘Tot i ser un cas coetani al de Guillem Agulló, no va tenir ressò, perquè no hi havia un entorn polític que fes pressió sobre el cas i que denunciés aquella mort’, explica Bou.

Els crims d’odi poden ser de tipologies diverses, més enllà dels més comuns, com ara els ideològics, transfòbics, homofòbics i racistes. També s’hi inclouen casos d’aporofòbia –aversió i menyspreu a la pobresa–, com seria el cas de l’assassinat de Martínez esmentat; disfòbia –rebuig als qui tenen discapacitat–; o la romanofòbia, també conegut per antigitanisme. Els crims d’odi per misogínia no són incorporats en aquesta investigació perquè ja hi ha un registre d’aquesta mena de crims a la web feminicidio.net.

La memòria aplega crims des del 1990, de manera que no hi apareixen casos tan mediàtics com el de Miquel Grau (1977). Els autors van delimitar la investigació periodística per dos motius. Per una banda, un d’històric: després de la mort del dictador Francisco Franco començà un període de violència de caràcter marcadament polític que es va allargar fins a final dels noranta. ‘El 1990 comença un nou cicle de violència en què fa eclosió el fenomen dels skinheads o caps rapats. Una època de violència gratuïta, marcada per l’atac contra les minories socials, com ara els primers crims d’homosexuals, de transsexuals i racistes’, explica Bou.

D’aquesta primera època, es destaca allò que és considerat el primer crim racista a l’estat espanyol. La víctima fou Lucrecia Pérez, una immigrant dominicana assassinada a trets per un guàrdia civil a Madrid. Tot i no ser gaire freqüent, es mereix un capítol a part la violència dels ultres als camps de futbol de què parlava Bou. El primer cas de tota la memòria és el de Fréderic François Rouquier, el 13 d’octubre de 1991. Cinc caps rapats, membres de la penya ultra del Barça, Boixos Nois, van atacar dos afeccionats de l’Espanyol. Després de clavar unes quantes ganivetades a tots dos, Rouquier va caure mort.

Crims sense condemna

Els autors arriben a diverses conclusions. La més punyent és que dels 101 crims recollits, només 46 han acabat amb condemna. Això vol dir que més de la meitat han estat absolts o no jutjats, o bé no se sap. ‘Això és una derivació directa del fet que l’estat no doni gens d’importància a aquestes víctimes. Primer de tot els mitjans, que no en fan el seguiment; ni tampoc, òbviament, les forces i els cossos de seguretat. De resultes d’això, tenim crims impunes‘, diu Bou.

El periodista també parla de la judicatura, perquè el 1995, amb la reforma del codi penal, s’hi va introduir l’agreujant del delicte d’odi. ‘Però ens trobem que aquesta llei no s’aplica quan hi ha homicidis i assassinats motivats clarament per un motiu d’odi.’ N’és un exemple clar Guillem Agulló, àmpliament cobert aquests darrers dies arran de l’emissió del film La mort de Guillem a TV3, IB3 i À Punt simultàniament. El jutge va ‘despolititzar’ el cas rebutjant qualsevol motivació ideològica i no va prendre en consideració l’agreujant de delicte d’odi. ‘Una baralla entre xavals’, deia la sentència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.