Maneres de procrastinar

Allò que tota la vida n’hem dit perdre el temps, i que deu ser tan antic com l’anar en cotxe. Ajornar, diferir, postergar, demorar, retardar, deixar per a l’últim moment. Faig això i m’hi poso. Ens ho retreien els pares amb esbroncada i ara ens ho retraiem nosaltres mateixos a pilota passada, sense remei, una procrastinació rere una altra. Paraulota que no apareix als nostres diccionaris, que ja en tenim moltes altres de sinònimes, però que té llibres que en parlen, assaigs i estudis de psicologia. Bé, no ens posem més transcendentals del compte, que ja en tenim prou amb l’alè del deadline al clatell a les onze de la nit.

Posar la cafetera al foc i preparar-se un esmorzar continental, que de tant en tant ens hem de cuidar. Llegir la premsa pausadament, que s’ha d’estar al dia. Dono un cop d’ull a les notícies i m’hi poso. Obrir l’editor de text, el full en blanc reflectit a les ulleres. Ah, si anem bé, tenim unes quantes hores davant per a omplir-lo, polir-lo, rellegir-lo, corregir-lo i reescriure el que faci falta. Encara no hi ha pressa.

Fer-se una dutxa llarga, d’aquelles que es fan una vegada cada tres mesos. Exfoliar-se tot el cos, posar-se mascareta capil·lar, quedar-se sota el raig bullent, que ens hem de destensar. Empolainar-se de cremes, eixugar-se els cabells amb cura, que no els deixarem molls a l’aire, no fos cas. Contemplar-se, pensar en algun nou pentinat, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i si em fes un monyo, o potser que me’ls talli. Acostar-se una mica més al mirall, ui, agafar les pinces i començar a polir les celles, i potser que ens féssim el bigoti. Em vesteixo i m’hi poso.

Novament a la taula, ara sí, disposats a encarrilar l’article. Estructurar-lo i donar-hi forma. Això rai, el més important és tenir-lo al cap. L’hi tenim? Més o menys. Bé, anem bé de temps, no cal amoïnar-se. Llegir i contestar tots els whatsapps, també els silenciats durant un any. Obrir el navegador, fer scroll per Twitter, a veure què diuen, saltar d’un enllaç a un altre, d’un article a un altre, d’un vídeo a un altre, d’una cançó a una altra, que els camins d’internet són inescrutables. Miro això i ja m’hi poso.

Ui, potser seria hora de començar a preparar el dinar. Obrir la nevera i pensar que hauríem de cuinar totes aquestes viandes abans no es facin malbé. Mira, així ja tindrem tàpers per a tota la setmana, i ens anirà bé la feina mecànica per a acabar de pensar l’article. Posar-se a fer mandonguilles, arròs amb verdures, anar a buscar aquella recepta i arromangar-se per fer galetes de xocolata. Aquesta cuina fa dies que demana una neteja a fons, eh? No la posterguem més, doncs. I qui diu fer la cuina diu treure la pols del menjador o fer el lavabo o endreçar la roba de l’armari. Reparar aquella cadira que balla, fer números i repassar factures, emprovar-se la roba d’estiu, posar una rentadora, netejar l’escriptori i buidar el disc dur.

No tindré temps, ja ho veig. I la vista se’ns atura en aquella guitarra enfundada que hi ha en un racó de l’habitació i que fa tant de temps que no rasquem. A veure si encara sona bé?

Amb el cafè, tornar davant de la pantalla. Passar per Twitter i Facebook. Deixar-hi dita alguna cosa, contestar tweets i posts d’amics i coneguts, avui estem simpàtics i sociables. Repassar el correu i contestar els pendents fins a deixar la safata d’entrada a zero. Enhorabona, heu llegit tots els missatges. Fullejar llibres de damunt la taula i perdre la noció del temps, fins que ens n’adonem. Tornar a la pantalla. Embolicar-se una cigarreta. Llegir aquell article de llargada jotdownesa que fa tant de temps que vam guardar al Pocket per a llegir-lo un dia amb temps i calma. Acabo això i m’hi poso.

Merda, l’hora límit s’acosta i el full en blanc ens comença a causar suor freda. Encara ens haurem de tornar a dutxar. Vinga, va. Si tot és posar-s’hi. I dit i fet, ens pensem. Tiqui-tiqui-tiqui-tiqui-tí, va fent el teclat. Silenciem el mòbil, que encara ens interrompran ara, i això sí que no. Ui, missatges nous i una trucada perduda. Hola, m’has trucat? I pot ser un minut o pot ser mitja hora. No ve d’aquí.

Renecs de se’m tira el temps a sobre i no hi arribaré, i l’altra veueta que diu que no patim, que ens en sortirem. Només falta acabar d’escriure i, després, una repassada i ja estarà. Mira, surto a caminar mitja horeta, que em toqui l’aire, i llavors ja sí que sí que m’hi poso del tot.

Els nervis, apilats al cendrer. Tanquem el navegador. Deixem el mòbil silenciat ben lluny. Cada tic-tac estreny una mica més la boca de l’estómac. Si els pares tenien raó, punyeta, però no els ho direm. Ja no podem perdre més temps perquè no ens en queda. El cursor intermitent ens espera. I els dits comencen a picar maneres de procrastinar.