Mama, jo vull ser lampista

Els gremis d’instal·ladors de Catalunya ja no saben com ens ho han de dir: el sector va curt de mans i no ens fem el càrrec de com ho arribarem a lamentar. L’enginyer industrial que els representa n’actualitzava les xifres en una entrevista: diu que demà mateix podrien posar a treballar 22.000 operaris només al Principat, de pet, que no tindrien temps ni de badallar. “I de cara al 2050, en seran 110.000″, reblava davant d’un entrevistador aclaparat i quatre tertulians en silenci sepulcral, i jo des d’aquell dia que no dormo. D’acord, també és per la calor, però tot va lligat. Perquè als qui no hem volgut o no hem pogut posar-nos aire condicionat, quan el clima ens hi empenyi i la butxaca ens ho permeti, la llista d’espera serà més llarga que la d’un trasplantament de ronyó.

Ho insinuàvem la setmana passada i ara posem que sigui veritat: ha arribat l’hora de sobreviure. El nostre home entrevistat ens recordava que el ram de la instal·lació és considerat un sector crític en cas de conflicte bèl·lic, una possibilitat que fins fa poc situàvem dins la categoria probabilística de les invasions extraterrestres i que ara ja ens fa mirar la caixa dels ploms i l’aigua calenta d’una altra manera. Però no cal pensar en cap extrem: si et peta la caldera en algun hivern a venir, entre que demanaràs audiència a un tècnic i et concedirà la gràcia de la seua presència podràs passar de dues a tres setmanes a la dutxa rient. I això no serà només aquí, sinó a tot Europa. Aquesta Europa de vells que com més va més feina donarem i no tindrem a qui encomanar-la. Això, si la podem pagar.

Perquè aquesta és l’altra. Sentia a la mateixa entrevista que un nano que avui surti de l’FP pot accedir d’entrada a un salari de 1.500 euros nets, com pretenent desmuntar el mite de la precarietat laboral, i bé, jo de nòmines no hi entenc, però diria que no és la remuneració, que pot atraure aspirants a unes formes de treball exigents, que sovint transcorren en la intempèrie que ja coneixem, fent quilòmetres amunt i avall, els pataquets carregats a l’esquena, el cos ara enfilat, ara penjat, ara despenjat, sotmès a riscos de tot grau. Per molt menys que 1.500 euros, els nostres fills i néts s’estimen més altres vocacions de futur més incert, que no els exposin a atzars de perillositat o a la necessitat de rentar-se les mans amb desgreixador vint vegades al dia.

Malgrat això, bé que hi ha oficis que també et deixen trinxat, o que en un mal dia et poden portar al calaix, i que no els falta prestigi i aspirants. Parlant de prestigi: els qui ja tenim una edat, i dues també, venim d’un temps i un país modelat per la creença popular que la universitat era cosa de llestos, i la formació professional una sortida per a totxos i delinqüents. Si vals, fas carrera, i si no, fas FP, és una màxima que personalment no l’he sentida mai amb aquestes orelles, però és que no calia: surava a l’ambient, a la consciència col·lectiva. I així, amb una generació darrere l’altra alimentant l’estigma, d’alguna manera s’ha convertit en una profecia autocomplerta, però això ja seria tema per a un altre dia.

A l’altre extrem trobem països referents com Alemanya, en què el 60% dels jóvens opten per aquest sistema per a esdevenir professionals. De fet, gairebé la meitat dels seus perfils directius han passat per l’FP dual, la modalitat d’estudiar i fer pràctiques remunerades que a casa nostra no acaba de prosperar –en part perquè som un país fet d’empreses en miniatura que s’ha de coordinar amb una administració de reflexos lents i funcionarials. I qui diu Alemanya pot dir Àustria o Suïssa, on aquesta coordinació va ben greixada i la tirada pels oficis té un grandíssim prestigi social. I encara podríem dir el País Basc, una altra contrada de gent que sap el que vol, amb un model dual fort en què fins al 70% dels aprenents acaben contractats per la mateixa empresa on s’han format.

Podríem dir que hi ha un cert component cultural, en la manera com hem après a valorar l’obra de la mà humana. I després cada casa és cada casa. Els qui tenim l’ofici a la família, sempre estem disposats a rendir-nos a la bellesa d’una instal·lació ben feta: la formació cromàtica d’un feix de cables ben endreçats; la coreografia d’uns conductes distribuïts amb tiralínies; uns cordons de soldadura polits i rutilants; la lògica que condueix a la màquina que finalment es desperta, el motor que ja funciona, l’aigua que ja circula per una anatomia construïda, el flux d’electrons que tot ho origina: faci’s la llum, faci’s la vida. I més d’un ens hem demanat algun cop si aquesta pressió social per la carrera i la carrereta ens ha apartat d’aquest sistema de felicitat, amb més raó ara que la IA pot convertir el que ens resta de vida laboral en un acudit.

A les dones no ens ho cal ni dir: de les professions masculinitzades a què dóna curs l’FP ja no ens n’allunya tant la força bruta, que cada vegada és menys decisiva, o l’enginyeria de mercat que només fabrica eines, indumentàries, vehicles i maquinàries agafant com a mesura estàndard un mascle mitjà amb un còmode dispositiu per a pixar. Al capdavall, tot això només són esculls pràctics, més fàcils de superar que la perspectiva d’haver de treballar darrere de portes tancades de desconeguts, en entorns aïllats i potencialment insegurs, amb l’ombra de l’assetjament planant com plana en qualsevol ofici que té les senyores de minoria. Però mentre tot arribarà, a les qui ja no hi som a temps encara ens queda un somni per somiar: que el dia que ens donin hora per a venir-nos a instal·lar l’aerotèrmia, cap allà al 2050, obrim la porta i sigui una instal·ladora qui ens hagi de clavar la factura del segle. I merescuda que serà.