El malson de les persones amb discapacitat intel·lectual per a obtenir el títol d’ESO

L’alumnat amb discapacitat intel·lectual que va acabar els estudis a Catalunya abans del 2017 no té dret d’obtenir el títol d’ESO. A la pràctica, això és com si mai no haguessin estudiat al sistema educatiu català. Tanmateix, la gran majoria segueixen fil per randa tots els estudis que el pla individualitzat –gestionat pel Departament d’Educació– els dicta. “Et passes disset anys estudiant a Catalunya i resulta que acabes els estudis i no tens res”, denuncia Montse Tarridas, vice-presidenta de LADD (associació en defensa dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual).

“El pla individualitzat també té en compte que allò que reben els nostres fills són uns continguts adaptats, que tenen un ritme diferent. I ells treballen durant molts anys per poder assolir aquests objectius que els marquen. Però, quan finalment els assoleixen, et diuen que te’n vagis cap a casa, que no tens res”, lamenta Tarridas, que és mare de la Fiona, una noia amb discapacitat intel·lectual que va acabar l’ESO abans del 2017.

La gran majoria de persones amb discapacitat intel·lectual, una vegada acabada l’ESO, es poden continuar formant amb un IFE (ensenyaments professionals que s’adrecen a alumnes amb necessitats educatives especials associades a una discapacitat intel·lectual lleu o moderada) o un PFI (primer nivell de qualificació dins els estudis de formació professional, adreçat a joves d’entre setze anys i vint-i-un que no han finalitzat l’educació secundària obligatòria). Fins fa poc, per a accedir a una opció o una altra estaven obligats a renunciar a la titulació de l’ESO: “Crec que és l’únic cas en la història de la humanitat en què tenir un títol et perjudica”, diu Tarridas.

En aquest sentit, Carolina Ibáñez, presidenta d’Adimir (fundació d’atenció integral a persones amb diversitat funcional) i mare d’en Luis Pablo, un noi de vint-i-vuit anys amb discapacitat intel·lectual, denuncia un sistema que considera encallat: “Ens maltracten doblement. Primer, perquè t’obliguen a renunciar de manera voluntària a l’ESO per poder continuar els estudis i, després, perquè, quan surts al món laboral, resulta que sí que era necessari. N’estem tips, de ser maltractats, d’haver d’anar sempre contra corrent, lluitant de manera solitària. Les mares estem esgotades.”

Sense títol de català

Si no disposes de títol d’ESO, no pots optar a determinades oposicions públiques ni a certs llocs de feina. Ja no tant per l’absència del títol d’ESO en si, que poques vegades es demana com a requisit, sinó perquè, aprovant-lo, hi va inclòs el títol que acredita un nivell mínim de català. Però com que les persones amb discapacitat intel·lectual no reben cap titulació d’ESO, és com si mai no s’haguessin escolaritzat en català i com si no tinguessin cap mena de coneixement de la llengua catalana. “Els nostres fills acaben els estudis sense cap nivell de català acreditat, tot i haver-s’hi escolaritzat. És evident que cadascú té el nivell que té, però també és evident que saben parlar i escriure el català”, comenta Tarridas.

El problema ve, sobretot, d’una manca de coordinació i comunicació entre departaments: “Els de Treball fan unes oposicions en què et demanen el títol. Però és que els d’Educació te l’han negat. I a Política Lingüística no t’han adaptat les proves. Us poseu d’acord, si us plau? O el doneu o no me’l demaneu! Poseu-vos d’acord i feu coses amb una mica de consistència transversal, que no costa tant”, es queixa.

En cas que una persona amb discapacitat intel·lectual es vulgui presentar a unes oposicions, es veu obligada a fer una prova de català extra per a demostrar que en té el nivell. Això els afegeix pressió i angoixa en el procés de recerca de feina, i sovint se’ls fa tot una muntanya i s’acaben rendint: “Els discriminen respecte dels altres candidats perquè, tot i que els adapten la prova, s’han de preparar i han de gestionar tot l’estrès extra que això representa”, detalla Tarridas.

La Marta és una noia de vint-i-sis anys amb un grau de discapacitat lleu que es va voler presentar a unes oposicions en què li exigien un nivell A1 de català. Com que no tenia el títol d’ESO, constava com que no sabia gens de català. Així doncs, va haver de fer una prova específica per poder optar a la plaça. Malgrat que finalment no li van donar el lloc de feina, va pensar que seria una bona idea de fer un examen oficial de català per tal d’acreditar-ne el coneixement i no haver d’anar fent exàmens de llengua cada vegada que es volgués presentar a unes oposicions.

El disgust va arribar quan va descobrir que les convocatòries oficials de llengua catalana no estaven adaptades a les persones amb discapacitat intel·lectual. Per sort, després de batallar molt, Política Lingüística va acceptar fer-li una prova individualitzada. L’experiència, amb tot, la va decebre enormement. Montse Grau, la seva mare, critica que els enunciats de l’examen oficial tenien preguntes que induïen a error o s’hi feien associacions d’idees complexes. I alguns enunciats eren massa complicats d’entendre per a una persona amb discapacitat intel·lectual. Per tot plegat, la família denuncia que sentien que els avaluaven uns altres coneixements més enllà del català estrictament. Tot i això, finalment la Marta va aprovar l’examen i ara ja disposa del títol, però la família recorda que va passar un tràngol. “Es passen lluitant tota la vida i és normal que arribin a un punt de cansament que els empenyi a rendir-se”, diu Grau.

La victòria de Quim Llisorgas, un bon precedent? 

L’actor Quim Llisorgas fa tan sols mig any que disposa del títol de l’ESO, després d’un periple de més d’una dècada de batalles legals per a aconseguir-lo. L’intèrpret, amb síndrome de Joubert i conegut per la sèrie Com si fos ahir, explica que, en el seu moment, l’escola i alguns membres de l’equip pedagògic comarcal van considerar que els estudis adaptats que havia cursat no eren compatibles amb l’obtenció del títol. Diu que tot plegat li va causar malestar personal i li hauria impedit de seguir estudis de teatre reglats.

Llisorgas explica a VilaWeb que l’escola mai no va avisar que no obtindria el títol d’ESO una volta acabés quart, després d’haver seguit el pla individualitzat que li havien dissenyat. “Quan m’ho van fer saber, la penúltima setmana abans d’acabar el curs, em vaig enfadar i vaig dir a ma mare que no volia anar més a classe. Quan el darrer dia ens van donar les notes i vaig veure que m’havien suspès, em vaig anar a queixar a la professora, tot i la vergonya que em feia. Llavors em va dir que tot plegat era culpa meva. Me’n vaig anar plorant, destrossat. I d’aleshores ençà vam decidir d’obrir un procés de denúncia”, recorda Llisorgas, ara que fa catorze anys d’aquell moment.

Al febrer, va obtenir finalment una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que li donava la raó. La sentència considera que l’actuació administrativa vulnerava el dret de l’educació en condicions d’igualtat, sobretot en el cas de persones amb discapacitat. Per això declarava il·legal la decisió i ordenava d’expedir-li el títol amb efectes retroactius al curs 2011-2012. “Jo no necessitava el títol, però el volia perquè és el meu dret. No sóc advocat i no en sé, de lleis, però sé una cosa: que no et poden negar el dret de tenir el títol de l’ESO pel fet de tenir una discapacitat.”

Diu que està content d’haver guanyat la batalla legal després de tants anys de lluita i que espera que el seu cas, que ha arribat als tribunals, pugui servir de precedent perquè més persones amb discapacitat intel·lectual facin valdre els seus drets: “Sento ràbia de tot allò que he hagut de passar fins a arribar aquí. Però el meu propòsit és poder ajudar els altres, i això em fa feliç.”

Tarridas valora positivament la història de Llisorgas, però diu que encara és difícil de saber si es podrà reproduir aquesta victòria legal en uns altres casos de persones amb discapacitat intel·lectual. De totes maneres, creu que és un cas que fa reflexionar: “Que hi hagi gent que fins i tot hagi hagut d’anar a judici perquè es reconegui una cosa tan bàsica demostra que el sistema no funciona.”

Petites millores

D’ençà del curs 2022-2023, si una persona amb discapacitat intel·lectual finalitza el pla individualitzat d’estudis obté el títol d’ESO. Ha estat una gran victòria aconseguida gràcies a la pressió i a les demandes de les famílies, que han forçat un canvi a la normativa. A més, aquells qui van acabar l’ESO d’ençà del 2017 també poden optar a fer una prova que els acrediti el títol. Però no tothom sap que hi ha aquesta possibilitat: “El problema és que moltes famílies no se n’han assabentat, i moltes escoles tampoc. Per tant, tot i que sigui una prova que fan, com que no la comuniquen és com si no existís”, diu Tarridas.

Sigui com sigui, hi ha un greuge comparatiu entre els estudiants que van acabar l’ESO abans del 2017 i els alumnes posteriors: “Hi ha una discriminació claríssima perquè es creen capes diferents dins un mateix col·lectiu segons l’any que hagin acabat l’ESO.”

Ara mateix, les famílies afectades negocien amb el Departament d’Educació una solució: “Et diuen que el problema sempre està encallat per culpa d’un altre departament. Quan t’intentes comunicar amb l’administració, tot són traves; quan vols saber quins drets tens, no saps mai a quina porta has de trucar”, subratlla Tarridas.

Una taxa d’atur del 80% 

Les famílies amb qui ha parlat VilaWeb denuncien que les traves per a aconseguir l’ESO i el títol de català, l’única cosa que fan és afegir obstacles a l’entrada de les persones amb discapacitat intel·lectual al món laboral. Les dades parlen per si soles: aproximadament un 80% del col·lectiu està desocupat. És el col·lectiu, doncs, amb més desocupació de tots. “D’aquest 20% de persones que sí que treballen, aproximadament el 70% ho fan en centres especials i només el 30% en empreses ordinàries”, denuncia Tarridas.

“Cal donar-los avantatges fiscals perquè tinguin motivacions reals per a contractar-los. I, sobretot, cal dotar de recursos perquè aquestes persones puguin tenir un bon ‘treball amb suport’, la metodologia per a fer que aquesta inclusió laboral sigui reeixida”, afegeix.