El mal elemental

  • “Durant segles el sistema penal l'han administrat malfactors, sense que cap purga impedís de reconstituir periòdicament el defecte d'origen.”

Joan Ramon Resina
13.10.2019 - 21:50
Actualització: 14.10.2019 - 08:11
VilaWeb

Catalunya és una societat profundament relativista, incapaç de concebre l’absolut. Tot hi és fluid i insegur, infinitament negociable, intercanviable, reversible. Catalunya és podrida d’escepticisme. I l’escepticisme, portat a l’extrem, esdevé cinisme. Per contra, Espanya, amarada de metafísica i desbocadament maniquea, és absolutista. La contradicció no pot ser més gran. Per això no hi haurà mai unitat espanyola mentre Catalunya existeixi. L’enfrontament comença aquí i durarà mentre hi hagi aquestes dues maneres de ser al món. No vull pas dir que el conflicte no tingui solució democràtica –dialogada, per a entendre’ns–; vull dir que no en té de cap mena, des del moment que l’absolut no admet disminució ni destorb, i encara menys davant d’allò que és relatiu.

Per això resulta tan difícil que el català assumeixi la continuïtat no ja conceptual sinó pràctica d’uns valors qualssevol, posem per cas la fidelitat, o la independència mateix; la qual cosa, sigui dit de passada, explica la notòria incapacitat dels partits independentistes de fer allò que tothom, tret d’ells, sap que és l’únic camí per a enfrontar-se a l’estat amb alguna possibilitat d’èxit: unir-se amb la soldadura del patiment i el rebló de l’ideal. I per això resulta tan difícil d’afirmar res, ni tan sols la catalanitat –la més vaga de les identitats en aquest món on la identitat imprimeix el caràcter d’un poble. La identitat, que és el coneixement d’un mateix a escala col·lectiva, ha mort víctima d’un mot-espantall. La por de la paraula ‘essencialisme’ l’ha buidada de contingut, fins que la catalanitat, esdevinguda indefinible, ha acabat no volent dir res. I sobre la manca de sentit positiu no es pot bastir cap unitat.

L’estadi de la gangrena ideològica ens el dóna l’afirmació que la unitat és una maniobra partidista en la lluita per l’hegemonia. Cal relativitzar molt per arribar a tal grau de sectarisme. I el relativisme és, de bon tros, la clau de la indefensió catalana. Tant s’ha vulnerat la capacitat de jutjar els fets que ja ningú no té esma de dir clarament ‘això és bo i això és dolent’. Fixeu-vos, si no, amb quanta celeritat es ridiculitza qualsevol judici moral, etzibant a qui el formula la presumpció de dividir el món (o la política, o la societat) en bons i dolents. Però al món hi ha bons i dolents i l’ambigüitat moral no canvia aquest fet de la vida humana. Em ve al cap una escena en una estació del ferrocarril de la Generalitat. Un capellà molt jove, acompanyat d’algú que podia ser el seu pare, entra a l’andana i només de veure’l un brètol comença a escarnir-lo dient-li ‘Quina por!’, que si el seguia el dimoni, i bajanades d’aquest mateix tarannà. El capellà, sense mirar-se’l i potser una mica encongit, travessa el pas subterrani i surt a l’altre costat de la via. Llavors eI pinxo, aferrissant-s’hi, continuà vexant-lo a ple pulmó de l’andana oposada estant. I jo que penso: és a tu que el dimoni té ben agafat. Aquella agressivitat gratuïta, immotivada, aquella complaença a mortificar algú que no li havia dedicat ni una sola mirada eren allà i llavors una flamarada d’odi sense causa ni perquè.

Hem de poder parlar del mal per entendre quelcom tan incomprensible des de la lògica dels fets com ho és el tomb del partit socialista. Els socialistes d’aquí i d’allà han decidit de practicar la crueltat il·limitada contra una població pacífica i inerme, com si fos una qüestió d’honor arribar abans a l’infern. És cert que els hi han impel·lits els altres partits de marca espanyola, com aquells nens que n’escarneixen un altre posant en dubte la seva masculinitat per a empènyer-lo a cometre una dolenteria. Però aquesta circumstància no excusa la vilesa. El PSOE no té perdó, no n’hauria de tenir, per haver fabricat un simulacre de violència que dos anys de provocacions, sagnants i tot, no havien aconseguit de desfermar. Com que les circumstàncies estrenyen i els amos de l’estat han acabat perdent la paciència, han delegat la feina en la Guàrdia Civil. Arran del fracàs dels escamots de Ciutadans i de Societat Civil Catalana, han confiat al cos armat la missió d’aportar les ‘proves materials’ que, com el punt de suport d’Arquimedes, permeti d’elevar l’independentisme en pes al nivell de terrorisme.

Doncs bé, parlem del mal, del mal en majúscules, començant pel fet que és d’una banalitat corprenedora, com s’adonà Hannah Arendt observant en Eichmann un homenet refredat, amb la talla moral d’un funcionari que al·legava no haver fet res sinó complir el seu deure. El mal no té prou sentit de la realitat per posar-se a la pell de la víctima o copsar la situació de fora estant de la seva subjectivitat. No en té ni tan sols per a ser creatiu. Reiteratiu i amb un repertori limitat d’accions, no sol sortir del guió. Les novel·les de Sade són monòtones; els camps d’extermini nazis també ho eren, malgrat la, diguem-ne, quimera de la perversió, facilitada per la deshumanització dels presoners. Al capdavall la ‘novetat’ de l’Holocaust consistí en la industrialització de la mort, qüestió de xifres. Apilonar milions de cadàvers o cremar-los l’un darrere l’altre com en una cinta transportadora fou un intent fallit d’atènyer l’infinit o, més exactament, la deriva d’una cultura metafísica vers un fals infinit. Era l’altra cara de la diabòlica voluntat de domini universal. Però, així com aquell domini no tenia cap més substància que la negativitat, al capdavall resultava inestable, perquè construïa en el buit. Més ben dit, minava la seva pròpia duració i accelerava la implosió.

Alemanya fou víctima del seu mite central, el Faust, així com Espanya es governa pel seu mite més íntim, Don Juan. Una conquesta darrere una altra, la bossa plena sense treballar, violències i abusos, fins al moment de passar comptes. Llavors la llegenda es desplega en dues morals aparentment oposades: la barroca, amb un superjò justicier com un jutge del Sant Ofici que envia el reu a la foguera; i la romàntica, amb un ego picaresc que burla el superjò amb la martingala de l’instant únic, del fals infinit que compensaria tots els altres instants d’una vida sembrada de cadàvers i dones deshonrades. Aquest segon Don Juan és el dels qui fan befa de l’equivalència dels contraris a la balança moral, dels qui no volen veure que a tota quantitat de bé correspon una idèntica quantitat de mal i que el secret d’una societat viable rau en la distribució harmoniosa d’aquests valors.

El Don Juan romàntic entusiasmava els públics hispans durant la segona meitat del segle XIX. Considerada edificant pel règim de Franco, l’obra de Zorrilla es representava anualment per Tots Sants. Interioritzada fins a convertir-se en una convicció inconscient, i per tant molt més puixant, aquella ‘aposta mortal’ de Don Juan presideix les consciències espanyoles, convençudes de la seva redempció al final d’una vida curulla de maldats perpetrades amb la consciència del deure complert. Perquè això també és característic del mal. Deia Simone Weil que tan bon punt com el fem, el mal ens apareix com una forma del deure. Aquest ‘deure’ no sols explica la insòlita insensibilitat a la mentida dels servidors de l’estat i l’entusiasme repressiu de les masses; també ajuda a entendre l’escalada en brutalitat i la deshumanització de l’independentisme, en una intoxicació in crescendo que s’alimenta d’ella mateixa i recorda l’agreujament de les disposicions antisemites amb el concurs d’una ciutadania alemanya convençuda del patriotisme de la unitat racial.

Sols experimentem el mal, diu Weil, quan ens neguem a fer-lo o ens penedim d’haver-lo fet. Tret d’aquestes dues ocasions, fem el mal amb bona consciència o, més ben dit, sense consciència. I encara n’hi ha que el fan a consciència. No fer el mal, heus aquí el gran desafiament i el gran trencaclosques de la vida humana. La víctima sent el mal com si en fos part i fins i tot arriba a interioritzar la culpa. D’aquesta reacció, ja n’hi ha mostres en sectors de l’independentisme que reclamen el penediment pel Primer d’Octubre. Però el mal mai no es reconeix ell mateix. Per això la pregunta per què els espanyols no s’adonen del mal que fan o que l’estat fa en nom seu no té sentit. La víctima coneix el crim en el seu patiment; en canvi, el botxí el desconeix com desconeix la pròpia violència. Basteix l’infern, però hi posa els altres.

Arran de la recent ampliació dels ostatges, i havent fet el salt qualitatiu que va de damnificar representants polítics a violentar persones triades sense versemblança de causa, el govern espanyol ha entrat en terreny moralment desconegut. La degradació d’això que per inèrcia i no sense desvergonyiment encara anomenen democràcia ha arribat al punt en què és infame proclamar la necessitat d’una entesa. Com argumenta el filòsof israelià Avishai Margalit, hi ha pactes que són podrits. Els acords són transaccions sobre allò que és intercanviable i divisible. Sobre quelcom relatiu i potencialment quantificable. En això els catalans hi estan avesats en virtut del seu relativisme. Però en l’absolut l’acord és impossible. Per aquesta raó, cercar-lo amb l’absolutisme espanyol en termes de ‘et dono i prenc’ és estèril. Margalit rebutja el pacte amb allò que ell anomena el mal radical i, com a jueu, identifica amb el nazisme i no, per exemple, amb l’estalinisme, que seria el mal sense el fibló de la radicalitat.

Potser o potser no. No entraré en aquestes distincions que són, a la llarga, no pas tan filosòfiques com d’experiència. Tampoc no cometré la niciesa de qualificar l’espanyolisme de mal radical amb la frivolitat amb què l’espanyolisme qualifica l’independentisme de nazi, supremacista, racista i ara també de terrorista, amb una incontinència que, lluny de descarregar el mal en l’objecte dels improperis, l’augmenta en l’emissor. Malgrat la radicalitat que duu de paraula i de fet al ‘todo por la patria’, no cal qualificar de mal radical el sistema repressiu espanyol o la ideologia que el sosté. N’hi ha prou de reconèixer-hi el mal ras i curt i entendre que hi és per decantació secular. Durant segles el sistema penal l’han administrat malfactors, sense que cap purga impedís de reconstituir periòdicament el defecte d’origen. En la transició, ni la policia ni la judicatura franquistes no foren depurades, i la classe política simplement va reciclar-se esperant temps millors, que, segons el seu punt de vista, ja han arribat.

Weil creia que la condemna era sovint una transferència del mal de l’aparell penal a la persona condemnada. Creia que el mal que s’ha emparat del sistema jurídic danya encara que l’acusat sigui culpable i la pena proporcionada. Però danya especialment quan la justícia es rabeja en un innocent. Caldrà recordar-ho quan es faci pública la sentència dels ostatges polítics.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any