El senyor escriptor viu en un pis ple de llibres. Gros, perquè per sort a casa seva no han passat mai angúnies. I a l’Eixample, no cal dir-ho. El senyor escriptor llegeix molt, no té pas els llibres per fer bonic. De fet, si no n’hagués llegit tants segurament ara no seria escriptor. En castellà, tampoc cal dir-ho. Els que escriu i els que llegeix. Bé, no fotem: també llegeix força (o una mica, ja ens entenem) en anglès i en francès, que són els idiomes que ha de saber un escriptor digne d’aquest nom. En català no. O no gaire. Quan en surt algun d’aquells imprescindibles, dels que entrevisten al seu diari de capçalera, llavors sí. Per sort no n’hi ha gaires l’any. Però en general no, perquè tothom sap que la literatura catalana és insofriblement provinciana. Imagina’t que vas a una trobada d’aquestes internacionals i tot xerrant amb els teus col·legues anglesos o francesos (bé, i alemanys, d’alemany també cal fer veure que se’n mastega una mica) se t’escapa que llegeixes autors en català. Ecs. Ja no et mirarien de la mateixa manera.

El senyor escriptor és de Barcelona de tota la vida, com la seva família. De fet tragina un cognom català i tot, encara que (afortunadament) distorsionat per l’anarquia gràfica d’abans de la normativització. Cognom que, per si de cas, sempre pronuncia a la castellana. Igual que fan molts dels seus amics. Quan et dius Álvaro, Borja o Nacho és més fàcil arrossegar els Quatrecases o Rossell a una pronúncia a la madrilenya.

El senyor escriptor està pel diàleg entre les cultures, perquè no hi ha res que ens enriqueixi més que bastir ponts (bé, ell diu ‘tendir ponts’, en català-que-ara-es-garla). Perquè parla català (ja hem quedat que era de Barcelona), encara que se’l reserva per a ocasions molt comptades. Comptadíssimes, en realitat. Però no ens desviem. Ell està a favor de l’intercanvi cultural, per això exerceix d’espanyol a Catalunya i de català quan viatja a Espanya (que és sovint, perquè els bons catalans tenen present que el centre de tot és Madrid, encara que la Rioja o Sevilla sempre fan de bon visitar). A Espanya aprecien molt que hi hagi catalans com ell, tan simpàtics i tan oberts que és que realment no semblen catalans.

De més jove va viure a l’estranger, en un parell de capitals europees, i fins i tot va fer estades llargues als Estats Units. Amb beques? No, no calien, ja hem quedat que a casa seva no… Una cosa que tothom hauria de fer, perquè el nacionalisme es cura veient món, com tothom sap. Bé, a ell tampoc li calia, perquè el nacionalisme de la seva família és dels que no cal curar perquè és dels bons, dels que no porten problemes. Però vaja, va tornar definitivament, i no deixaria de viure a Barcelona per res del món, perquè Barcelona és una ciutat bonica, acollidora i cosmopolita (ara una mica menys per culpa del que ja sabem, però això durarà poc, de fet el suflé ja està baixant). És tan cosmopolita que hi pots sentir parlar totes les llengües del món. I no solament això (a Nova York també passa, i és el que més el va seduir, ell ho diu així, seduir, quan hi va viure): aquí tenim una cosa fantàstica que és la barreja. Aquí barregem les dues llengües amb tanta facilitat que ni ens n’adonem, perquè el nostre bilingüisme és integrador. En realitat ell tampoc és que ho faci sempre, només quan parla amb algun amic català que té; si ho fes amb l’Álvaro o el Borja el mirarien estrany, potser una mica com els col·legues escriptors internacionals. Però la gent sí que ho fan, fins al punt que, quan vas pel carrer (ell tampoc és que hi vagi gaire; les rares vegades que supera els confins de l’Eixample agafa un taxi) et sembla de sentir la ‘fluctuación casi mágica que se da a diario en las calles de la ciudad’ (ja he dit que escriu en castellà, oi? Bé, menys a les xarxes, ara algunes piulades les fa alternant català i castellà, en una fluctuació gairebé màgica).

Això que la gent barregi els dos idiomes és preciós, perquè ell és dels que pensen que els idiomes són fluids i canviants, elàstics, i amb una extraordinària capacitat per apropiar-se de troballes dels altres i introduir noves variables (si és que això últim vol dir res). El fet que més de la meitat dels castellanoparlants no facin mai diguioiga perquè no han après mai la llengua pròpia del país, o que els immigrants extracomunitaris ho facin només amb la seva llengua i el castellà, són detalls que no desmereixen aquest paradís bilingüe en què vivim. De fet són detalls que el senyor escriptor ignora, perquè ell està massa enfeinat llegint Saul Bellow o Junot Díaz per perdre el temps amb llibres de sociolingüística. Bé, i també producte nacional: Azorín, Mendoza, Ortega, Pombo…, així després els pot citar als seus articles. Total, per demostrar equilibri (perquè aquí la relació entre les dues llengües, ja s’ha dit, i entre les literatures respectives, i les corresponents indústries editorials, és d’equilibri total, absolut, perfecte. Més equilibristes no es pot ser), per demostrar que ell llegeix de tot, deia, sempre té Carner. Carner i Verdaguer, les dues patums que ell i els seus companys de còctels i presentacions (escriptors barcelonins en castellà, escriptors llatinoamericans residents a Barcelona, periodistes de cultura que escriuen en diaris en castellà…) citen sempre. Abans també hi posaven Maragall, però d’ençà que els néts s’han ‘desviat’ ja no es cotitza tant. D’escriptors vius no, on vas a parar. Solsona?, Baulenas?, Rojals?, Pagès?, Monsó? No, no els sonen. Monzó, amb zeta, sí, i Cabré, i la Núria Amat, que és una novel·lista fantàs… ai, calla, que aquesta és dels nostres, vull dir, que escriu en castellà.

El senyor escriptor està tan content que les llengües es barregin, i s’embastardeixin, i es potipotinegin, està tan satisfet de viure en un lloc on la reconciliació i la meravellosa immersió a les escoles han funcionat tan bé, que no es pot estar de compartir-ho amb tothom. Decideix fer-ne un article per rebatre aquests que diuen que aquí hi ha conflicte lingüístic, aquestes persones ‘amb la ment lacerada per la ferida del fanatisme’. Sí, una mica valent, el text, què carai, perquè tothom sàpiga (els nostres germans d’Espanya intoxicats per tanta propaganda separatista) que això del conflicte lingüístic és mentida, que aquí tothom parla com vol i ningú et trenca la cara ni res, que això és un paradís lingüístic i la immersió una bicoca que ja la voldrien els altres països del món. I que això és així i és tan evident i es veu tan clar que no cal visitar cap institut ni llegir cap report de, per exemple, el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació, o el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, si al capdavall ho diuen els de Política Lingüística mateixos, que aquí tothom sap parlar de tot, i és que és veritat, perquè ja s’ha de ser fanàtic per no percebre la màgica fluctuació.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb