L’Espanya incrustada

  • «Massa sovint, quan li toques Espanya, l’espanyol s’oblida de si mateix i, si ho era, deixa de ser progressista, demòcrata, dialogant. Per més que es faci dir socialista»

Oriol Izquierdo
23.06.2019 - 22:00
VilaWeb

Que Miquel Iceta és un sofista no és cap novetat. Però aquesta setmana ha reincidit en un dels seus sofismes més aparatosos i això mereix un comentari. Ha dit, l’home, en una entrevista a Catalunya Ràdio, i reprodueixo literalment la piulada en què ell mateix va citar-se: ‘Els independentistes diuen que tenim un problema amb la resta d’Espanya i en realitat el problema el tenim dins de Catalunya.’ I doncs, té raó, l’home? Home, doncs en té i no en té.

Que hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és difícil de negar, encara que amb aquesta sentència ell gairebé ho negui. O no és la manifestació d’un problema que, reiteradament, una vegada i una altra –i ho hem vist amb tres estatuts aquests últims cent anys–, a cada proposta d’autogovern de Catalunya, hagi vingut Espanya a aigualir-la amb els seus ribots –o amb els seus dictadors? A aquest problema, el de la necessitat de governar-nos i cercar, per fer-ho, l’encaix amb l’estat que ens tutela de grat o per força, s’hi pot donar diverses respostes i bé cal discutir-les fins a trobar un punt d’acord: Que les debatem nosaltres mateixos, a Catalunya, i amb molts matisos –de les posicions més assimilacionistes, o sigui les unionistes espanyoles, fins a les més emancipades, les que advoquen per la independència–, pot ser descrit com un problema entre catalans, com fa l’Iceta? D’acord, pot ser-ho.

Però fixeu-vos quina perversitat amaga el sofisma: dilueix el problema entre Catalunya i Espanya i amplifica el suposat problema entre catalans. I això situa en dos plans diferents Catalunya i Espanya. Per posar, naturalment, Espanya per damunt de Catalunya. I insinua que els catalans, pobrets, sols solets no se’n surten ni se’n sortiran. Sort que la mare Espanya és aquí per a tutelar-nos, doncs, i evitar que prenguem mal. I ara digueu-me reticent, si voleu. Sí, l’Iceta no ho ha dit ben bé així. Però parla des d’un marc mental en què això és implícit. En podem dir complex d’inferioritat o sucursalisme o autoodi. O potser, simplement, és el marc mental d’un espanyol, per més català que pugui ser.

Perquè hi ha una altra manera d’interpretar aquest sofisma. A Catalunya tenim un problema, i tant. I no és tan sols el de l’encaix amb Espanya, que es concreta en la negativa persistent de l’estat espanyol a deixar que ens governem lliurement. Sinó que és també que Espanya és dins de Catalunya. Que hi és incrustada. Que entre nosaltres hi ha molts ciutadans, i alguns fins i tot són catalans, que actuen partint d’un marc mental espanyol. I n’hi ha que també se senten espanyols. I n’hi ha que són espanyols i prou, amb domicili, ai las, a Catalunya. Potser és aquest el problema que hi ha entre els ciutadans de Catalunya. Però aquest problema té solució: una manera de mirar de superar-lo deu ser contrastar les posicions i els projectes de cadascú. I fer-ho, finalment, a les urnes. Amb un referèndum. Com ho vam intentar el Primer d’Octubre. Se’n diu democràcia. O no?

Quan els socialistes repeteixen una sonsònia com la que ara ha reiterat l’Iceta menyspreen els conciutadans que hem manifestat i manifestem el malestar amb el statu quo a Catalunya, a Espanya, a Europa. Ras i curt, menyspreen el nostre malestar i a nosaltres mateixos. Deu ser que són massa conservadors per a admetre la necessitat de canvi, massa interessats per a les discussions en què temen que hi poden perdre, massa demòcrates per a respectar la voluntat política de les minories i encara menys la d’una majoria. I llavors es volen fer passar per dialogants.

Sap greu de constatar-ho, però ja es veu que la hispanitat produeix monstres. I massa sovint, quan li toques Espanya, l’espanyol s’oblida de si mateix i, si ho era, deixa de ser progressista, demòcrata, dialogant. Per més que es faci dir socialista. Fins i tot pot ser que es trobi una porra a les mans i que la faci servir. Ja em direu, amb aquesta gent, com s’hi pot conviure.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any