El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Sóc persona de risc. Com tantes altres que, per edat o per malalties cròniques, ens diuen que hem d’anar amb compte de no agafar el virus. Però, ai las!, els governants ens deixen al nostre aire. I molts empresaris, també, àvids de no perdre beneficis. Igualment, molts conciutadans nostres que no respecten cap de les mesures de protecció, perquè ells es troben bé, i la resta se’ls en fum. La salut dels més dèbils no és la prioritat d’algunes persones i institucions. Sort que no és el capteniment de tothom. Hi ha gent que enteneu que la vostra llibertat comença quan la salut dels vostres veïns estigui garantida. Però el risc persisteix.

El cas de Lleida és malauradament simptomàtic, però no l’únic. Un dia, el govern de la Generalitat diu que no està gens preocupat per l’augment de contagis a les terres lleidatanes i, l’endemà, confina tota la zona del Segrià amb presses sobtades. No em vull ni imaginar si, en comptes de Lleida, s’hagués confinat Girona d’improvís. Per la Segarra i l’Urgell tothom parla dels dubtes que desperten les condicions sanitàries d’una cooperativa agroalimentària molt important radicada a Guissona (oi que m’enteneu?), però per al govern és més fàcil deixar que corri la idea que tot el problema prové dels temporers. Quina barra!

Hi ha signes evidents d’improvisació i d’ignorància en els nostres dirigents. Qui és ara el Fernando Simón de la Generalitat, després de la renúncia de l’epidemiòleg Joan Guix? Per què surten polítics a anunciar decisions que no sabem d’on provenen i en quines bases científiques es fonamenten? La consellera Vergés fa pocs dies que donava un consell sanitari per la ràdio: que si sopaves amb amics un divendres era convenient que diumenge no fessis un dinar familiar. De debò que aquest és el registre dels nostres polítics?

Més i tot: hi ha signes d’incompetència. I no solament en el camp de la sanitat. Com podem explicar que el Departament d’Educació hagués pronosticat durant setmanes i setmanes que, per encarar el pròxim curs escolar, caldria desdoblar les classes, habilitar nous espais i contractar un nombre ingent de professors i que ara hagi decidit deixar-ho tot al criteri de cada escola? Resulta que, a partir del setembre, els grups classe podran ser els mateixos de sempre i, a més, els alumnes no caldrà ni que portin màscares. Incapacitats, incompetències o preses de pèl, com fa uns dies qualificava el periodista Jordi Borràs la notícia apareguda a VilaWeb segons la qual hem comprovat, una vegada més, que la impunitat dels Mossos és total. La qual cosa demostra que el risc no és tan sols sanitari.

I és que jo sóc persona de risc, però en realitat, vist el desori en què ens movem, de persones de risc ho som tots. Arriba un moment en què no pots encobrir el cúmul d’insensateses d’un govern per unes suposades afinitats ideològiques. Els polítics que diuen que volen una Catalunya independent, abans haurien de demostrar que saben administrar un país asfixiat per l’estat espanyol. Arriba un altre moment en què no pots culpar tots els altres (el govern espanyol, els temporers, els sindicats d’ensenyament, el teu soci de govern…) de les pròpies incapacitats.

Us prometo que no volia escriure sobre res d’això, però l’article se m’ha fet gairebé sol perquè, si he escrit cap article on digui veritats irrefutables, és aquest d’avui. Només els fanàtics d’alguns dels partits que conformen el govern del país poden fer veure que les coses que passen no són gaire greus.

No, jo no volia referir-me als polítics incapaços. En realitat, volia lligar el risc sanitari amb el risc cultural. I encara em queda una mica d’espai per a comentar unes quantes coses. Ho faré telegràficament.

Per més que es vulgui, no hem entrat en cap nova normalitat cultural –STOP– Mentre a Lleida es tornen a cancel·lar els actes que s’havien programat, l’opulència del Festival de Pedralbes de Barcelona fa lleig (o fàstic) –STOP– Més lleig i immoral va ser allò que es va fer al Liceu nobiliari, un concert per a plantes amb explicacions metafísiques que ens haurien d’avergonyir tots per haver-ho permès –STOP– Sort que hi ha espurnes de lucidesa, com les que vam poder llegir en l’entrevista que Maria Palau feia al director de la Virreina dissabte passat –STOP– El risc cultural és jugar-se-la pel bé de tots, començant pels més dèbils, igual que en la sanitat –STOP– Això sempre hauria de ser així, i ara més, perquè tots som persones de risc –STOP i FI.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.