Magda Oranich i Solagran (1945) és coneguda per haver estat advocada antifranquista de presoners polítics ben coneguts com ara Puig Antich i Txiki. Però en les recomanables memòries que ha escrit, aquests dos casos, que hi surten, no són el gros del llibre. El centre de Totes les batalles (Grup 62) és veure el franquisme a través dels casos que tenia com a advocada de família. Són casos que il·luminen poderosament sobre allò que és una dictadura, sobretot per a les dones: l’adulteri era castigat amb sis anys de presó per a ella, no pas per a ell. La subjugació de la dona en època de Franco travessa tot el llibre, escrit per una dona incòmoda amb el feminisme que culpabilitza tots els homes de tot: “No m’agrada el feminisme de la diferència. M’agrada el de la igualtat.”  Oranich explica que el llibre també l’ha escrit pensant en tots els joves d’ara que diuen que voldrien viure en una dictadura: “Ho diuen perquè no la van viure.” I el llibre et fa entrar en aquells anys a partir de l’experiència de la gent, no dels líders. El llibre, de 336 pàgines amb capítols curts, també parla del Barça, dels animals o de la democràcia. Oranich i els seus vitalíssims 80 anys van rebre dilluns VilaWeb a Barcelona.

—El vostre pare va salvar 3.000 persones durant la guerra del 1936-1939. Els ajudava a sortir de Barcelona. Veritat o mentida?
—Sí. I a vegades potser deia que n’havien estat 5.000. El meu pare considerava que la vida quedava per damunt de tot. El meu pare era amic de Joaquim Maria Nadal, el secretari de Cambó. I sí que m’ho havia explicat, sí.

—Sota Franco, les dones necessiten el permís del marit per a obrir un compte corrent.
—Sí, però a Catalunya no.

—Pel codi civil català?
—No hi havia codi civil encara, hi havia la compilació de dret civil, hi havia lleis desordenades, no estava compilat.

—Per tant, les dones espanyoles necessitaven el permís del marit per a obrir un compte corrent i les catalanes, no?
—Sí, perquè a més tenien un règim econòmic diferent. La meva mare va obrir un compte corrent. I què passava? Que si les dones anaven a obrir un compte corrent a una empresa d’obediència catalana, diguem-ne, o de seu catalana, no hi havia problema. Però quan anaven a algun banc amb central a Madrid, els deien que no. I havies d’armar un sidral i al final, parlant amb Madrid i mirant la llei, els deien que sí.

—Sota Franco, la denúncia de la violació d’una filla l’havia de fer el pare. I si el pare arribava a un pacte amb el violador, la filla no podia dir-hi ni ase ni bèstia.
—Allò que el pare podia fer –només ell–, fins als vint-i-tres anys d’ella, era perdonar. Encara era pitjor. Llavors, què passava? Que els violadors rics podien fer un pacte. O sigui, el pare podia perdonar el violador. I la filla, no: només el pare.

—Us vau trobar amb casos així?
—I tant! No gaires, no gaires. A un pare a qui li vaig preguntar per què ho havia fet em va respondre: “És que, és clar, Magda, m’han pagat molt bé.” No vol dir que tots els pares perdonessin. Però hi havia el codi penal espanyol, i es donava.

—Sota Franco, en el cas d’adulteri, si a la dona l’enganxaven in fraganti amb l’amant, li podien caure sis anys de presó. Si era l’home a qui enganxaven in fraganti, també?
—No, en l’home l’adulteri no es castigava. Només l’amancebamiento, que volia dir viure amb algú. Llavors, si vivia amancebado, li podia caure alguna cosa. No recordo, en la meva llarga vida professional, haver vist cap denúncia contra homes que vivien en amancebamiento. En canvi, sí que vaig veure unes quantes denúncies contra dones enxampades in fraganti, sí.

—Sota Franco, les dones casades no podien treballar per a l’estat ni a les empreses públiques. Per què no?
—D’entrada, ells consideraven que la dona casada no havia de treballar mai, però com que no podien evitar-ho en l’àmbit privat, van prohibir-ne l’entrada a les empreses públiques. Les que més vaig tractar eren Correus i Telefònica.

—Expliqueu que en alguns casos vau aconsellar a les dones de divorciar-se i conservar la feina.
—No, el divorci no existia. Els deia que se separessin de l’home. Jo havia fet la separació d’una senyora que, per a ella, la feina era la vida. I el marit hi estava d’acord: van fer una separació d’acord mutu. Es van separar i ella va poder continuar treballant a Telefònica.

—A mi m’ha impressionat la història de María Ángeles Muñoz.
—Aquesta història va ser molt pública. Era una noia que s’havia separat, no sé si legalment, crec que no. Ell [el marit] se’n va anar de casa quan la criatura havia nascut: devia tenir mesos o un any. I passen cinc o sis anys.  Com que no hi havia divorci, l’obligació de fidelitat era de per vida. I llavors ell, que ni coneixia la criatura ni els havia pagat un duro, va tornar a casa i va posar la denúncia d’adulteri.

—Ell se’n va i la denuncia a ella per adulteri?
—Sí, ella vivia amb un company. I ell la va denunciar per adulteri. Va tocar el pitjor jutge de tots, el més fatxa, el fatxa dels fatxes, Andrés de Castro Ancos. I va dictar ordre de presó per a la dona. I, a més, li prenia la criatura. Era horrorós. Es va armar un sidral bastant gros, no sé si recordeu les fotos de tothom amb pancartes: “Jo també sóc adúltera.” Va acabar bé, però d’entrada li va decretar ordre de presó. I, durant molts anys, no ho hem explicat per no perjudicar-la, ens va trucar el comissari, que era de Santa Coloma, que tenia l’ordre de detenir-la. Ens va trucar als advocats.

—El policia que havia de detenir la dona va empatitzar-hi?
—És clar, li feia vergonya. I deia: “Escolti, si ella se n’anés a un altre lloc…” Amb bones paraules, ens va dir que no la volien detenir. Era l’any 1978.

—I expliqueu que el seu cas va servir per a canviar la llei.
—Ens deien que ja la canviaríem després de la constitució, però la van canviar aleshores, de pressa i corrents, perquè no tornés a passar.

—La senyora Oranich ha tingut el passaport mexicà. I potser el tornarà a tenir. Veritat o mentida?
—Sí, veritat, veritat. El vull tornar a tenir i m’han dit que sí, perquè sóc filla de mexicà. El meu pare era un català que es va exiliar un temps a Mèxic i, pels anys de residència, va obtenir-ne el passaport.

—I de què us va servir tenir el passaport mexicà?
—A l’escola m’estalviava la gimnàstica, la formació de l’espíritu nacional i labores. Un dels capítols era com tenir content el marit: “Quan arribi de treballar, no el molestis gaire, perquè ve cansat. Posa-li unes sabatilles, que li anirà bé.” Per passar el batxillerat superior havies de tenir-ho tot aprovat. I jo era relativament bona estudiant, ho tenia tot aprovat, però vaig suspendre la vainica, que era fer un brodat, amb aquelles senyores de la secció femenina del Movimiento. I em volien suspendre tot el batxillerat per un brodat. Llavors és quan em vaig adonar que, si eres estranger, no havies de fer labores ni religió.

—I per què el voleu tornar a tenir, el passaport?
—Per recordar el meu pare, per una cosa psicològica. El vell, el tinc guardat.

—Potser el voleu per morir sense passaport espanyol?
—És clar, això també m’agradaria, efectivament.

—Us va fer advocada perquè admiràveu el pare?
—No tant per l’admiració, però sí que crec que va ser ell qui m’ho va ficar una mica al cap. A ell li hauria agradat ser advocat, però es va morir el seu pare, amb germans petits, i va haver de venir a treballar a dispesa, que en deien llavors, aquí a Barcelona.

—I la mare?
—La mare havia acabat estudis i havia fet l’examen d’estat i tot, i havia d’entrar a farmàcia. Però va esclatar la guerra. La guerra va frustrar moltes coses, com per exemple aquesta.

—Heu fet un llibre perquè voleu “una lluita contra els homes i creieu que cada home és un violador”. Veritat o mentida?
—Mentida absoluta. Hi estic totalment en contra.

—Al llibre queda clar. Parleu del feminisme d’igualtat i no de la diferència.
—Sempre he estat a favor del feminisme de la igualtat. Per què tanta diferència? Sempre he buscat la igualtat de drets. Però ara hi ha un feminisme que cada vegada hi busca més diferències. I no m’agrada.

—Heu fet un llibre on el franquisme s’explica a través de la feina d’advocada de família, més que no pas de la part més coneguda de defensora de Puig Antich i Txiki.
—He intentat de parlar-hi de coses que afecten la gent. I bàsicament s’adreça a tots aquests que diuen: “Oh, la dictadura, nosaltres volem tornar-hi!” Doncs ja m’explicaràs! Jo els dic: “Xavals, perquè no l’heu viscuda!” I perquè la repressió, i això ho lliga tot, no afectava únicament la llibertat d’expressió o les llibertats polítiques, sinó que també se’t ficaven a la vida: no podies posar aquest nom, no podies prendre anticonceptius, no podies… Se’t ficaven a la vida privada, i a la vida privada a vegades encara era més dura que a la vida pública.

—El Patronato de la Protección de la Mujer. Quina història, tu.
—Era un lloc de tortura, era horrorós, era per a les caigudes. La caiguda era la [noia] que havia cardat amb el xicot, la que havia quedat embarassada, etc. Aleshores, els pares franquistes les enviaven allà. Podien portar-les-hi fins als vint-i-cinc anys, perquè la majoria d’edat eren els vint-i-un, però les dones estaven subjectes a la pàtria potestat (si no era per a fer-se monja o casar-se) fins als vint-i-cinc. I podien quedar-hi internades. Era pitjor que les presons. Ara n’han escrit llibres, algunes d’aquestes que hi van viure i van quedar tocades per sempre. La presidenta d’aquest patronat era Carmen Polo de Franco. Era horrorós perquè aquestes noies no havien fet res i eren com preses: tortures, cel·les de càstig…

—Tortures?
—Tortures, tortures. Si llegeixes què els van fer, què n’expliquen elles, és brutal. I la part pitjor: si hi parien, casualment es morien quasi tots els nens…

—Què voleu dir?
—Home, tràfic de nens. No en tinc proves, del tràfic de nens, però això que tots es morissin… Perquè les feien parir allà mateix, no anaven a l’hospital.

—Deixem el franquisme: si hi ha dos partits que s’odien a Catalunya són Convergència i Iniciativa. Doncs heu estat a tots dos!
—No, a Convergència no hi he estat ni cinc minuts. He estat regidora independent de Convergència.

—I a Iniciativa també hi éreu d’independent.
—A ICV, jo venia de Nacionalistes d’Esquerra i va ser el pacte que es va fer amb el PSUC. Ara, ni dels uns ni  dels altres no tinc res dolent a dir-ne. Pensa que amb ICV al parlament anava amb Toni Ferrés, que era el batlle de Sabadell, company de promoció meva, i amb Nani Riera: amics meus de tota la vida. Però sí que vaig estar més còmoda a l’Ajuntament de Barcelona, amb en Trias. En Trias era una persona oberta.

—Per què heu escrit el llibre?
—Al final vaig pensar que la meva vida no tenia gens d’interès, però sí que tenia interès explicar les vivències de la gent de la meva generació que hem tingut el privilegi de viure de prop el canvi d’una dictadura a una democràcia: amb tots els seus defectes, però democràcia formal. I això podia ser interessant per a la gent, explicar aquests canvis.

—Com us expliqueu l’auge de l’extrema dreta?
—No me l’explico. Potser perquè no han viscut una dictadura. Ho hauries de preguntar a ells. Alguna cosa no funciona perquè, home, que siguin tants els qui… És molt preocupant.