Mag Stigman: “La gent té ganes de màgia perquè vivim en una societat en què tot s’ha explicat”

Màgia per a cada dia (Columna) explica de manera didàctica trucs de màgia per a entrenar la memòria, estimular el pensament matemàtic i treballar l’empatia. Són trucs senzills que podem aprendre a fer a casa, però que poden tenir un impacte profund en una classe d’institut, en una festa d’aniversari o en una trobada amb amics. El llibre neix del coneixement que Ignasi Stigman (1984, Barcelona) ha acumulat durant vint anys treballant en l’àmbit de la màgia, en què ha donat una gran importància al vessant pedagògic i educatiu. El llibre l’ha escrit a quatre mans amb l’ajut de la seva amiga i periodista Carme Escales, col·laboradora de VilaWeb, que el va inspirar i animar a publicar-lo.

—Sou mag, però també psicòleg. Com s’uneixen aquests dos mons?
—La carrera de mag diuen que té un 80% de psicologia, perquè treballem amb processos psicològics bàsics: percepció, atenció, memòria i funcions executives del cervell. Tot és psicologia. I per això vaig decidir d’estudiar psicologia, per tenir més coneixements a l’hora de fer bé la feina de mag. Un dels meus ídols, Richard Wiseman, que és un gran afeccionat de la màgia, sempre diu que la carrera de mag és la carrera de psicologia.

—Heu hagut de desenvolupar una gran habilitat per a llegir ràpidament les persones mentre els feu un truc, entenc.
—Sí, els mags fem servir molts temes de persuasió, d’influència… Per exemple, una de les idees que expliquem al llibre és que les persones pensem que decidim lliurement, però la realitat, malauradament, és que no decidim tan lliurement com pensem. O, si més no, l’entorn ens pot condicionar moltíssim. I això hi ha gent de màrqueting que ho fa servir perquè compris un producte determinat. Jo no sóc tan intel·ligent, però ho faig servir perquè la gent s’ho passi bé. Per mi, l’aspecte més divertit de la màgia és que t’ensenya com som les persones.

—Per exemple, expliqueu que fer dir en veu alta el nom de la persona a qui us dirigiu és molt important.
—Del tot. En molts casos, fer dir el nom a l’espectador el distreu, si veus que t’observa per trobar la trampa del truc. O fer-li una pregunta per despistar-lo també funciona. Vaig començar a fer màgia perquè m’agradava fer espectacles, però últimament m’interessen més els mecanismes psicològics que hi ha rere els trucs de màgia.

—Quines altres coses sobre la ment humana heu après tot fent màgia?
—No n’explicaré la trampa, però quan preguntes a una persona un nombre del 20 al 80, n’hi ha dos que et diuen gairebé sempre. No en sé el motiu, els científics ho haurien d’investigar, però et puc assegurar que al meu espectacle, quan crido gent del públic i els demano que em diguin un nombre del 20 al 80, un 90% de vegades em diuen un dels dos que sé. També moltes vegades passa que et diuen la seva edat. Els mags treballem amb la repetició i amb la prova i l’error, però, de totes maneres, com a mag sempre has de tenir un pla B, un pla C, un pla D…

En aquest moment de l’entrevista, Stigman treu una pissarreta d’entre els objectes que porta i comença a fer el truc de llegir-nos la ment i endevinar el nombre que hem pensat d’entre el 20 i el 80. En penso un i l’ensenyo a l’Albert, el fotògraf, com a testimoni. Després d’una conversa divertida d’uns cinc minuts i d’una representació matemàtica, Stigman ens l’endevina. Era el 68.

—El 68 és un dels que més et diu el públic?
—Doncs no! Però no m’estiris la llengua, eh, que no ho puc dir! [riem] 

—Què ha de tenir un bon mag?
—Per mi, sobretot cal connexió amb el públic. Perquè hi ha persones que tècnicament són boníssimes, però que no hi connecten. Sobretot som artistes: expressem, intentem d’emocionar el públic. D’això, al llibre, en parlem. Els mags ens hem de comunicar molt bé, perquè si la persona a qui fas un truc de màgia no t’entén, ja et surt tot malament. La comunicació, l’empatia i la connexió amb l’espectador són superimportants.

—Quin és el públic més difícil?
—Els nens són el públic més difícil, de llarg! Perquè et diuen 100% allò que pensen. O fins i tot, si et descobreixen la trampa, l’expliquen en veu alta. Això un adult mai no ho faria, per educació. Si veus els nens quiets i atents a un truc de màgia, saps ràpidament que funcionarà.

—Aquest llibre, a quin públic s’adreça exactament? A professors, pares o aprenents de màgia?
—Sobretot és pensat per a professors, mestres, metges, infermers, fisioterapeutes… Hi ha una carrera que es diu teràpia ocupacional, que treballa amb tot això: es veu que totes aquestes professions es poden beneficiar de l’ús de la màgia com a eina educativa i terapèutica. La gent no ho sap, però la màgia, a més de ser un art escènic, ens pot ajudar en uns moments concrets.

—Per exemple?
—Conec el cas d’un professor de matemàtiques d’un institut de Lloret de Mar que és un motivat i a qui li agrada molt la màgia. I cada vegada que acaba una unitat didàctica, fa un petit truc de “matemàgia” als alumnes. La directora de l’institut diu que els alumnes hi van supermotivats: és la primera vegada que tenen ganes d’acabar la unitat didàctica, perquè normalment passa la contrària. Per tant, són això, petits detalls. I amb això no vull dir que es pot substituir per la classe: és a dir, els professors de matemàtiques han d’ensenyar matemàtiques i no han de fer màgia, però sí que, si ho volen, poder fer servir la màgia com una eina educativa en moments determinats. De la mateixa manera que a cal metge, si abans de punxar un nen li fessin un truc de màgia, tindria molta menys por i viuria la punxada de manera molt més agradable. Gràcies a la màgia podem fer que el món sigui una mica més guai.

—Exactament, quines coses té la màgia que poden ser útils en l’àmbit acadèmic?
—Sobretot en el tema de la “matemàgia”, que entraria dins una part de les matemàtiques que s’anomena matemàtiques recreatives, una mena d’assignatura optativa que fan a la carrera. La gran majoria de gent es pensa que les matemàtiques han de ser útils, però, com la filosofia, a vegades potser no cal que et serveixin per a una utilitat, sinó tan sols per a fer-te pensar. Llavors, tots aquests jocs de matemàtiques recreatives ens ajuden a potenciar càlculs d’aritmètica, de topologia, de probabilitat i d’estatística, de combinatòria, de geometria… Pots parlar de diferents parts de les matemàtiques i les pots il·lustrar mitjançant trucs de màgia. Els meus nebots fan un truc amb bitllets de 20 i 10 euros, en què han d’endevinar unes xifres: per fer-lo han d’exercitar el càlcul mental i, per tant, tot és un entrenament. És molt divertit i, en compte d’exercitar el càlcul per aprovar l’examen, ho fan per fer un truc de màgia.

—Parlant d’educació: el panorama és ben complex. Amb unes aules saturades i amb molta diversitat, ha sorgit el debat d’optar per noves metodologies d’estudi o tornar a mètodes més tradicionals. Quin lloc hi pot tenir, la màgia educativa, en tot això?
—No en tinc ni idea. Però sé que funciona i que, de tant en tant, s’hi pot introduir, tot i que no pot ser mai un substitut de les matemàtiques. Hi ha molts alumnes a qui, en un primer moment, no els agraden les matemàtiques o hi senten fins i tot una mica d’aversió, però gràcies a aquests trucs de màgia s’hi acosten més lúdicament. Tal com diu David Bueno, si a l’educació hi ajuntes l’emoció –en aquest cas l’emoció de la sorpresa–, l’educació arriba de manera més profunda. Mai no pretenc ser un substitutori, no diré mai a tots els professors de matemàtiques que han de fer màgia, ni de conya, però sí que els petits recursos que proposa el llibre poden funcionar.

—Expliqueu que, gràcies a la màgia, un infant com vós, amb dislèxia, va desenvolupar una gran afecció a llegir.
—A mi em van diagnosticar dislèxia a sis anys, una mica abans que no actualment, cap a vuit anys o nou. Em van fer repetir primer de primària i em costava molt la lectura. Però quan vaig començar a fer màgia em van dir que, o treballava la lectura i aprenia mitjançant els llibres de trucs, o no en podria aprendre. Perquè en aquell moment no existien els vídeos de YouTube ni res semblant per a estudiar màgia. I, gràcies a això, ara sóc un gran lector. Fins i tot vaig començar a llegir llibres en anglès a setze anys! Quan t’apassiona una cosa, fas allò que calgui per a aprendre-la.

—Els trucs que proposeu són coses tan tangibles, tan físiques, que et permeten d’allunyar-te una mica de l’addicció a les pantalles…
—Veig molt l’addicció al mòbil perquè en els meus espectacles hi ha gent que no para de mirar-lo. L’altre dia vam fer una actuació en un festival de màgia i tenia una senyora al costat que mirava constantment el mòbil: el guardava, el treia, el tornava a guardar, el treia… I, de dalt de l’escenari estant, veus tot de caps il·luminats de color blau: és clar, de les pantalles! És horrible. Penso que la millor màgia que podríem fer seria fer desaparèixer aquesta addicció als mòbils. Però, vaja, que sí, que els trucs que proposem són molt senzills de fer, amb objectes quotidians, i realment no cal ser superhàbil amb les mans per a sortir-se’n! És un mite, que cal tenir molta habilitat a les mans per a ser un bon mag.

—Que bé, així encara m’hi engrescaria, perquè sóc una mica maldestra!
—Doncs no! Series molt bona maga. De fet, necessitem dones magues. No sé per què, però costa molt i és molt difícil. Quan les nenes són més petites, els agrada molt, la màgia, però arriba un moment, durant l’adolescència, en què ja no volen continuar.

—Que curiós: caldria analitzar-ne bé les causes. Tornant al tema de les xarxes socials, han afectat la manera com feu els espectacles de màgia?
—L’altre dia mirava un vídeo de Televisió Espanyola de fa molts anys en què sortia Juan Tamariz, un mag dels anys 70 i un dels meus ídols. Feia un truc que allargava molt perquè en aquella època els demanaven que els espectacles fossin molt llargs, que duressin dues hores. Avui és just la contrària: et demanen menys temps i amb més ritme, amb més trucs en menys espai. 

—Espectacles en format TikTok, oi? Un minut per truc i següent!
—Sí, malauradament és el fenomen d’anar de pressa.

—Al llibre dieu que, tot i que YouTube i les xarxes van ben plens d’explicacions per a fer trucs, la màgia viu una època d’or. Com s’explica?
—Quan va començar YouTube, va sortir molta gent explicant com es feien els trucs de màgia. I recordo que molts mags deien que era la nostra fi. “El món de l’il·lusionisme s’acaba perquè, és clar, ara tothom sabrà els nostres trucs!”, deien. I és veritat que avui, si ho cerques, ho trobes tot. Però, en canvi, és paradoxal perquè cada vegada n’hi ha més afició i, com més vídeos hi ha i més tiktokers expliquen trucs, més ganes hi ha de màgia i d’espectacles. I la prova és a Barcelona mateix, on es poden veure molts espectacles de màgia durant la temporada. També crec que actualment, més que mai, la gent té ganes de màgia perquè vivim en una societat en què tot s’ha explicat. I la màgia, l’il·lusionisme, és una de les poques coses a la vida que, tot i això, encara et sorprèn. Això és molt bonic perquè connectes amb l’infant interior, amb alguna cosa de tu que et permet de mantenir aquella innocència.