Madrid, quaranta-cinc anys de concentració depredadora

  • Les desigualtats regionals, en termes de PIB 'per capita', a l'estat espanyol han disminuït, però a còpia d'una desertització progressiva de les zones menys dinàmiques

Jordi Goula
04.05.2021 - 19:50
VilaWeb

Tot va començar el mes de febrer, quan la Cambra de Comerç d’Espanya i el Consell General d’Economistes van fer públic l’informe “Quaranta-cinc anys d’evolució econòmica, social i empresarial de les comunitats autònomes espanyoles”. Un document que, aparentment, era descriptiu, sense anàlisi ni avaluació explícites, per bé que s’hi traslluïa una clara història d’èxit. Sota aquesta aparença d’objectivitat, en resum, diu que s’han reduït les disparitats regionals a l’estat espanyol, per bé que tots els indicis apunten que en aquests quaranta-cinc anys ha augmentat molt significativament la concentració econòmica entorn de la capital. I, si bé és cert que als territoris menys desenvolupats ha millorat molt el PIB per capita, això ha estat com a efecte col·lateral de la regressió de població. En definitiva, una cosa que en cap cas no es pot considerar un èxit.

Ve’t aquí la primera reflexió que van fer els economistes Jordi Angusto i Josep Reyner, membres de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya, quan llegiren el document. I, com a resposta, van decidir d’escriure’n un altre –”Evolució de les comunitats autònomes. 1975-2019, una història d’èxit?”– amb la intenció de puntualitzar i rebatre, si esqueia, algunes de les afirmacions que s’hi havien fet. Ahir al vespre el van presentar i, si us interessa, el podeu trobar a la web del col·legi.

Les conclusions a què arriben, després d’una anàlisi acurada i exhaustiva, són ben diferents –jo diria que gairebé oposades– de les de l’informe de les institucions esmentades, i es poden resumir en una frase: que els darrers quaranta-cinc anys no hi ha hagut convergència econòmica de les comunitats de l’estat espanyol, sinó més aviat un procés de concentració imparable a la capital.

Un procés de concentració econòmica que el model autonòmic, lluny de capgirar, ha facilitat. Per una banda, per la concentració de la inversió pública estatal que ha fluït de manera continuada a la capital del regne i, per una altra, per l’equiparació salarial, reforçada amb transferències fiscals interterritorials, que ha originat enormes diferencials d’ocupació.

I sí, certament, hi ha hagut una certa equiparació del PIB per cap entre territoris, però, segons que apunten els autors, “pel mateix mecanisme que hi va ser durant el franquisme, és a dir, per la desertització progressiva de les zones menys dinàmiques”. I afegeixen: “I això no sembla pas motiu de celebració, ni pels qui s’han trobat obligats a anar-se’n, ni pels qui veuen com minva el seu benestar social per mantenir un model ineficient i injust.”

La crítica que els porta a aquestes conclusions la centren en dos punts: la selecció de l’indicador de base, el PIB per capita, i el model de finançament.

Sobre el primer, diuen que el PIB per capita, que utilitza l’informe madrileny, pot ser un indicador relativament bo del benestar material en una comunitat o una altra i, si augmenta amb el temps, pot voler dir que els residents actuals viuen millor que els anteriors. Però què en diu, dels que se n’han hagut d’anar d’un territori en regressió? El quid de la qüestió està en el fet que l’informe de Madrid considera l’evolució demogràfica com una variable independent de les magnituds econòmiques. “Això els porta a la paradoxa de considerar un èxit el creixement més gran del PIB per capita de les regions que han expulsat i perdut població; però és la prova més rotunda d’un fracàs econòmic sense pal·liatius”, comenten.

Ras i curt, el quocient creix per una caiguda del denominador, sense considerar a què es deu la baixada. Per això els autors expliquen: “El PIB per capita no és prou per a jutjar l’evolució regional, ni encara menys per a treure conclusions sobre la seva possible convergència –com sorprenentment fa l’informe. Si més no, caldria acompanyar-lo d’altres indicadors que donin mesura de la sostenibilitat futura”.

Per mi, aquesta és la clau de la crítica. Si el punt de partida ja té un defecte, tots els resultats que vénen al darrere són viciats i sotmesos a un dubte més que raonable.

Bé, quant al finançament, Angusto i Reyner afirmen que la comunitat de Madrid ha augmentat d’un 30% la participació en l’estoc de capital públic, mentre que en comunitats amb un creixement de població similar, com ara Catalunya, hi ha augmentat menys d’un 4%. I critiquen que l’informe madrileny passi per alt la inversió de l’estat i es limiti a mesurar el finançament autonòmic, segons les diferències de diners per capita rebuts per cada comunitat autònoma. “En canvi, nosaltres creiem que l’augment molt significatiu de l’estoc de capital públic, amb l’efecte afegit d’arrossegament de capital privat, és al darrere de l’augment similar del pes econòmic de Madrid dins el total estatal.” A partir d’aquí relaten un seguit de mancances que indueixen a invalidar les conclusions positives de l’informe de les institucions madrilenyes.

També han calculat, en percentatge del PIB, els diners rebuts amb el model de finançament autonòmic, cosa que l’informe no fa. Això permet de veure la posició del contribuent –si el percentatge és inferior a la mitjana– o receptor net –si és superior. I tret de Madrid, que compensa el dèficit del model de finançament autonòmic amb les inversions que rep de l’estat, les comunitats autònomes més mal finançades amb el model autonòmic són les que també tenen un dèficit fiscal global més alt. I, oh sorpresa!, es veu que són Catalunya i les Illes.

Els autors posen en relleu que l’informe negligeix igualment que les comunitats més mal finançades s’han trobat obligades a endeutar-se per garantir els serveis que tenen encomanats, com és el cas de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Múrcia. I alhora passa per alt un fet molt important, la via a través de la qual hi ha un endeutament menor, és a dir, si ha estat el resultat de privatitzar serveis, com ha fet la comunitat de Madrid, o bé una millor gestió.

Per acabar, els autors analitzen l’evolució del PIB global d’aquests anys i troben que hi ha sis comunitats que hi guanyen, entre les quals Madrid i no pas Catalunya. Les tres comunitats amb més pes econòmic –Andalusia, Madrid i Catalunya– avui ja signifiquen el 51,8% del PIB total de l’estat espanyol; 2,6 punts percentuals per sobre del 1975, principalment perquè Madrid n’ha guanyats 2,4. És evident, doncs, que hi ha hagut, com ja comentava abans, concentració econòmica, però no convergència territorial, fet que defensa l’informe de les institucions madrilenyes esmentades.

En definitiva, és un treball fet a consciència, molt seriós i que recomano de llegir íntegrament, perquè aquí tan sols n’he pogut esmentar uns quants trets. A parer meu, el fet més important és que tomba amb arguments irrefutables –basats en xifres– tots aquests romanços que hem anat sentint durant la campanya de Madrid, sobre les meravelles que han estat capaços de fer, sense, és clar, explicar una part important dels motius que hi ha al darrere de l’èxit. “Madrid es distancia de Catalunya en riquesa per capita gràcies a les polítiques d’Ayuso”, titulava un diari madrileny, un dia entre molts. Ja n’hi ha prou! Més treballs com el que comento haurien de circular per tot l’estat espanyol i es veuria, amb argumentació de xifres, on ens porta el model que hem anat seguint aquests últims quaranta anys i el camí imparable de Madrid com a xuclador de diners. I una conclusió meva des d’aquí, des de Catalunya: no podem continuar així!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any