Molta gent té gravat a la memòria el dia que va morir Lou Reed. Aquell dia, Jonan Ordorika va sentir la necessitat d’homenatjar-lo. Un any després, en format CD i vinil, ja era al carrer Lou Reed, mila esker (‘Lou Reed, moltes gràcies’), un projecte nascut de l’ànima i el sentiment de Jonan Ordorika, qui va aglutinar molts dels millors músics i cantants del País Basc, en un bell i sobri homenatge a un dels més grans poetes del rock.

És un tribut de fan, del nen que va descobrir el món a través de la música, els ritmes i les paraules de Lou Reed. És un tribut al mestre, al millor. I un tribut, també, a una relació d’amistat que va anar creixent amb els anys entre en Lou i en Jonan. A ell li agrada precisar, però, que, en el fons, de qui és molt amic és de Fernando Saunders, el baixista i mà dreta de Reed.

Fernando Saunders, Jonan Ordorika i Lou Reed, a un camerino de L’Auditori de Barcelona.

Des dels vuit anys, Ordorika comprava els seus discs, seguia per mig món els concerts de Lou Reed i va arribar a reunir una important col·lecció de centenars de discs, fotografies, singles, còpies pirates, llibres, rareses, etc., que va arribar a sorprendre Lou Reed mateix. Saunders va ser el nexe entre tots dos i va propiciar que es trobessin moltes vegades, que Lou Reed anés de convidat a casa seva a Azkarate, que Ordorika anés a festes privades i concerts especials a Nova York i, com ja explicarem, arribessin a compartir l’amor per les muntanyes del País Basc, la gastronomia i els productes de la terra, com ara les quallades de Betelu. ‘Special iogurts’, que en deia Lou Reed.

Jonan Ordorika (1967) era fan seu des que havia sentit, a vuit anys, Transformer, el primer disc de Lou Reed que va portar a casa un dels seus germans, el cantautor Ruper Ordorika. Es va passar dos anys sencers escoltant-lo, com li han recordat els seus germans tota la vida. Transformer (1972) és el segon disc en solitari del novaiorquès després dels anys de la Velvet Underground i conté algunes de les seves grans obres, ja clàssiques, com ara ‘Walk on the wild side’, ‘Perfect day’, ‘Vicious’ i ‘Satellite of love’.

Firma de Lou Reed al disc ‘Transformer’ que Jonan Ordorika guarda des dels vuit anys.

‘Si sóc tècnic de so i m’agrada tant la música és per Lou Reed’

‘Jo sóc el petit de set germans. Tots portaven música a casa i jo l’escoltava amb ells. Transformer em va fascinar. M’hi vaig enganxar molt. Una mica massa i tot. I això que les lletres no era per a nens de vuit anys. Però la música… Quina cançó? Segurament ‘Walk on the wild side’, encara que ‘New York telephone conversation’ té una música que sembla molt infantil’, m’explica Ordorika des d’Azkarate, on viu i té l’estudi de so, Estudios Katarain.

‘Si sóc tècnic de so i m’agrada tant la música és per Lou Reed. Ho tinc molt clar. I amb això, t’ho dic tot’, em confessa. ‘Sóc un mitòman i no me n’avergonyeixo, encara que avui no sigui benvist. M’agrada col·leccionar coses, que me les signin, tenir-les, encara que després no serveixi per a res, però aquí són. Puc presumir que tinc una bona col·lecció’. Conney Island Baby (1975) és el primer disc que Ordorika es va comprar amb els seus diners. Va haver d’anar a Biarritz a comprar-lo, perquè aquells anys a l’estat espanyol encara no era fàcil accedir a segons quins productes culturals internacionals. No li va agradar gaire al principi, perquè ell era molt de Transformer: ‘Aquest es passava una mica, era diferent… Però avui és un dels meus discs preferits. Té discs que m’agraden més, i uns altres menys; però si els comparo amb altres de la seva època que els deixaven molt bé, sempre m’agrada més Lou Reed.’

Un dels primers acostaments importants d’Ordorika al seu ídol i la seva banda va ser a Barcelona, a les Festes de la Mercè de 1998. Lou Reed feia un concert acústic gratuït davant la catedral, durant el Barcelona Acció Musical (BAM). Jonan Ordorika va llogar una habitació a l’Hotel Colon davant l’escenari. A més de gaudir del concert, hi va anar amb un amic seu, fotògraf esportiu, habituat a fer fotografies a llarga distància, que va fer un bon reportatge fotogràfic. Dues de imatges il·lustren aquest article. Unes fotografies molt bones que, ben aviat, van ser definitives en aquesta història.

Aquell concert memorable va aplegar unes divuit mil persones, deien els organitzadors, tres vegades més que no les cinc mil que s’esperaven. Va començar amb ‘Sweet Jane’ i va acabar amb ‘Walk on the wilde side’. Hi havia quatre pantalles gegants i la catedral il·luminada feia de teló de fons.

En aquella gira, van fer quatre concerts per l’estat espanyol. Ordorika va assistir a tots. A la plaça de braus d’Alcúdia va aconseguir un contacte per colar-se a la prova de so. ‘M’agrada molt veure-les perquè és el meu ofici i, a més a més, s’hi veuen moltes coses. Aquell dia vaig conèixer Lou Reed. Els seus músics eren per allà i jo els vaig mostrar les fotografies de Barcelona perquè me les signessin. Lou Reed no hi era. Quan va acabar el concert, els músics em buscaven. Jo era per allà, és clar, com a bon fan, a veure si queia alguna cosa. Em van trobar i em van ficar a dins perquè Lou Reed volia veure’m. Va ser la primera vegada. Em va dir que les fotografies eren molt bones, les va signar, i ja està. Res més. A mi em tremolaven les cames, ser amb Lou Reed als camerinos era una passada!’

Fernando Saunders i Lou Reed, en un concert.

El començament de l’amistat amb el baixista Fernando Saunders

En la ronda estatal del disc Ecstasy (2000), Ordorika va assistir a cinc dels concerts. Al Kursaal de Donosti va aconseguir lloc a primera fila. En acabar, va mostrar al baixista que duia un exemplar d’un disc seu en solitari. ‘No tenia res a veure amb Lou Reed. És, per dir-ho així, una miqueta xaró, soul tou, i Reed és tot el contrari. Ells eren íntims. En Fernando era la seva mà dreta. I jo, com a bon mitòman, tenia el seu disc. En treure el disc perquè me’l signés, em va dir que anés als camerinos. Vam xerrar, vam fer una cervesa, jo li vaig explicar que a casa feia discs… Vam congeniar.’

Aquell estiu, Ordorika enregistrava un disc del seu germà Ruper Ordorika. Es va atrevir a escriure a Fernando Saunders per demanar-li si hi volia col·laborar. El baixista va acceptar i va presentar-se a Azkarate a l’agost per tocar el baix en el disc de Ruper. Sorpresa. El lloc li va encantar i des de llavors va visitar-lo gairebé cada any. Gràcies a Saunders, Ordorika anava de convidat a tots els concerts de Lou Reed, entrava als camerinos, parlava amb ells. ‘En Lou ja em coneixia, però jo intentava no ser una paparra, ni demanar-li fotos, perquè sabia que això el molestava molt. Potser per això mateix ell va començar a sentir-se a gust amb mi i ens vam anar coneixent millor.’

Saunders i Jonan es van fer bons amics. Com que el baixista sabia que Jonan era un fan incondicional de Lou Reed, feia tant com podia per posar-los en contacte. L’informava de coses. Li aconseguia invitacions. En alguns concerts, el deixava estar entre bastidors. Fins i tot li va regalar el baix que tocava amb Lou Reed, que Jonan guarda amb amor al seu estudi amb el flycage de The Lou Reed Band. Quan Jonan viatjava a Nova York s’allotjava a casa de Fernando. El van convidar a la festa privada del disc The Raven (2003), basat en contes i poemes d’Edgar Allan Poe, va prendre copes amb artistes que havien col·laborat en el disc com Julian Schnabel, que havia fet la portada, Laurie Anderson, David Bowie i Willem Dafoe.

‘Quan faig memòria m’adono que sí que vaig estar amb Lou prou vegades i en concerts força importants. Són moments que tenen el seu valor. Almenys per a mi’, recorda Jonan Ordorika, que també va assistir convidat a un concert a Roma el dia de l’aniversari de Lou Reed. I després van anar a sopar. A Barcelona també va sopar amb ell i el seu mestre de tai-txi. ‘Barcelona era per a ell la millor ciutat d’Europa’, recorda que solia dir Lou. També va assistir al St. Ann’s Warehouse, on va enregistrar el Berlin, novament, en directe. Van ser cinc concerts. Jonan va anar-hi el primer dia i el darrer. David Bowie era al seu costat. Després ho van celebrar en una festa privada.

Fernando Saunders, Jonan Ordorika i Lou Reed.

‘Jonan, em portes el millor iogurt del món’

Lou Reed era diabètic i a això s’atribueix la seva permanent mala jeia amb la premsa i els treballadors dels concerts. ‘La meva impressió –diu Jonan– és que la imatge que tenia d’ogre i bord amb vosaltres, els periodistes, li agradava, i ho feia veure més que no ho era. A mi em va semblar un paio molt intel·ligent i amb molt sentit de l’humor. Ara, també era molt estrella. Les coses com siguin. Tota la vida ha fet què ha volgut i allò que ha demanat ho ha tingut al moment. Un dia a casa meva em va demanar a quina hora sopàvem. Li vaig dir que a les vuit trenta. I ell: “No, a les nou.” I era a casa meva! Però això són ximpleries…’

A Azkarate i Betelu s’hi fan unes quallades molt famoses. Fernando Saunders les havia tastades i li agradaven molt. Lou Reed s’hi va afegir quan en va tasta una. En deia ‘iogurts especials’ i sempre que podien en demanaven a Jonan Ordorika, que anava a tots els concerts, tant si era a París com a Madrid, amb les quallades de Betelu sota el braç. ‘Jonan, em portes el millor iogurt del món’, li deia Lou Reed. ‘La darrera vegada que va ser a Sant Sebastià, a l’hotel Maria Cristina, li vaig dur les quallades que m’havia demanat. Vam pujar tots dos a la suite. Ell duia les quallades amb molt de compte. Va buidar la nevera de la suite i les hi va dipositar com si fossin un tresor delicat. A Nova York, també hauria volgut que li’n portés, però les quallades són molt sensibles; si es mouen molt, es fan malbé i amb l’avió, imagina’t…’

Quadre de José Ordorika amb Fernando Saunders i Jonan Ordorika.

Cap de setmana de Lou Reed a Azkarate, a casa de Jonan

Juny del 2006. Lou Reed i la seva banda tocaven al Primavera Sound i a Madrid. Després tenien tres dies lliures i tocaven a Londres. ‘Fernando em va trucar per demanar-me si podien venir a casa meva a passar els dies lliures. Jo, encantat, és clar. És sorprenent que un tipus com aquest vulgui anar a casa d’un estrany com jo. Bé, del tot, no li era estrany, però… I sí, es van presentar aquí. Ell, Fernando, el seu Master Ren de tai-txi i Czelsko, que a l’època feia coses amb samplers amb ells.’

‘El Master Ren Guang Yi, jo ja l’havia conegut sopant amb ells a Barcelona. M’havia sorprès perquè em pensava que era un paio com Kung Fu, un mestre savi d’aquests que leviten i són vegetarians. Al sopar, molt seriós, va demanar xai i vi. Curiós. Més tard, Lou em va dir que són guerrers. Feia de mestre de tai-txi, sí, però sospito, que també li feia de guardaespatlles’, explica Jonan.

Van ser dos dies tranquils, entre amics, ho van passar molt bé, recorda Jonan. ‘En Lou posava la música que li agradava, va jugar amb els meus fills, vam anar a dinar a Tolosa, al restaurant d’un amic, i s’hi va afegir el meu germà Ruper. Li agradava molt menjar i menjar bé. Es veia a pler. De fet, en un dels tres llibres de fotos de l’artista, l’anomenat Romanticism, en blanc i negre, va publicar una foto de la muntanya que hi ha al costat de casa de Jonan, el Balerdi. ‘No ho diu, però és així. Que en un llibre de Lou Reed surti Azkarate, no està gens malament, eh!’

Quan demano a Jonan el perquè de la connexió de Lou Reed amb Euskal Herria, em respon que deu ser la mateixa que amb Catalunya, amb Itàlia, Espanya i França. Aquí és molt més famós que als EUA. ‘Aquí –diu– vull subratllar que tots hem conegut abans Lou Reed que la Velvet Underground. Jo crec que els joves d’ara i tot el moviment indie són més de la Velvet. Nosaltres, no. Jo sóc del 67, més jove que la generació Lou Reed, però sóc una cosa rara perquè el vaig conèixer a vuit anys’, afirma.

I de músic a músic, què t’emociona més d’ell?, li demano: ‘El fraseig, encara que molts diuen que no canta, la simplicitat de la seva música i les emocions que origina, aparentment, amb tan poc. És inigualable. És el número u. La canya m’agrada, però allò que més admiro d’ell no és precisament això, sinó tots els temps mitjans, les emocions, la tristor i els ambients que origina. Per a mi, és únic. I ja està. Per això en sóc tan fan!’

La darrera vegada que Lou Reed li va trucar va ser des de Madrid. Hi presentava un llibre de fotos o una exposició. El va convidar a sopar. Jonan hi hauria anat encantat, però no va poder ser. Tenia feina, anava cap a Barcelona per muntar un concert del seu germà. ‘És una pena que tindré sempre’, confessa.

La banda de Lou Reed, a casa de Jonan Ordorika, a Azkarate.

Lou Reed, ‘mila esker’. Un acte d’amor etern

Tornem al començament de l’article i el tanquem amb el millor fruit de la relació entre Lou Reed, Jonan Ordorika i els músics d’Euskal Herria: Lou Reed, mila esker. És, com ells han dit alguna vegada, un acte d’amor etern que es va gestar en un any a partir de la mort de l’artista. Un any en què el seu mestratge, la seva figura, la seva música i les seves lletres van ser més presents que mai a Azkarate, en l’esperit de Jonan Ordorika i els seus amics i col·legues. Un any de creació, d’esforç i talent, de sentiment.

La primera cosa que va fer Jonan va ser assegurar-se la qualitat musical amb el suport entusiasta dels seus amics Paco Loco i Fernando Saunders, mà dreta de Lou. Amb ells la base musical era més que garantida. Després van venir les lletres. ‘Tan important com la música en Lou Reed, explica Jonan, són les lletres, calia pensar en un bon traductor i bon músic. No es tractava simplement de traduir-les, sinó també d’adaptar-les. Calia encaixar les lletres en èuscar en les melodies de les cançons. Em vaig decidir per Txema Murugarren, bon coneixedor de l’anglès i l’èuscar, escriptor i cantant.’

Després van venir més qüestions difícils i alhora gratificants per a Jonan. Com tries deu cançons si t’agraden totes, com poses deu cares i deu veus a les cançons, com fas la tria entre tants grans cantants d’Euskal Herria, com elegir ‘només’ –remarca Jonan– alguns dels grans instrumentistes i amics que té pel món. Malgrat les dificultats, l’entusiasme dels artistes i l’esperit del projecte van ser molt gratificants, perquè per a Jonan ‘treballar en qualsevol projecte que faci olor de Lou Reed ja és, per si mateix, un plaer’.

Hi van participar deu vocalistes: el seu germà Ruper Ordorika, Andoni ‘Delirium Tremens’, Txuma Murugarren, Anti & Alvaro ‘El inquilino comunista’, Petti, Maddi Oihenart, Evaristo, Gorka Urbizu (Berri Txarrak), Gari y Anari. I músics com Paco Loco i els de la banda de Lou Reed: Fernando Saunders (baixista), Jane Scarpatoni (violoncel·lista), Mike Rathke (guitarra). O els bascs Arkaitz Miner, Txus Aramburu, Karlos Aranzegi, Iñigo Muguruza, Tapia i Leturia i Rafa Rueda, entre més.

La portada de Lou Reed, mila esker és un quadre que va fer un altre dels germans Ordorika, Jose, a partir de fotos del músic. A Lou Reed el va colpir. La primera cosa que va fer quan va entrar a casa de Jonan a Azakarate va ser fotografiar aquesta obra.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb