Avui fa quatre anys de la consulta del 9-N. Aquella votació, tan important en aquell moment i tan decisiva per a saber on som avui, ha estat superada pel referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de l’any passat. I és bo que siga així. Però recordar-la i entendre on se situa en el procés cap a la independència ens ajudarà a entendre on som i aportarà una mica de repòs i confiança en un moment com l’actual, tan tens i tan difícil per moltes raons.

Primer de tot, he de dir que a voltes em desconcerta la facilitat amb què el moviment independentista cau en les trampes conceptuals que li para l’estat espanyol. No és especialment greu, perquè la seua força és tan gran que ho supera, però no deixa de ser cridaner. I, en aquest sentit, la commemoració del 9-N és una oportunitat especial per a desfer un dels mites que, amb més mala intenció, s’intenta abocar sobre l’independentisme i que, amb més alegria, adopta una part de l’independentisme de manera poc rigorosa: el de la famosa cantarella del processisme.

No entraré a discutir si el processisme és una manera de perpetuar el conflicte per afavorir que no acabe passant mai res i, d’aquesta manera, justificar sous i prebendes. En un moment en què tenim tants polítics a la presó i a l’exili, aquest presumpte debat em sembla fora de lloc. Entenc els qui pensen que es podria anar més de pressa, que cal un enfrontament més directe o que s’han perdut oportunitats precioses. No solament els entenc sinó que compartesc bona part de les seues crítiques. Però aquestes crítiques perden de vista un factor clau i determinant. El procés cap a la independència és un procés i ha de ser un procés. El temps l’aferma i fa que puge graons i per això és com més va més sòlid. Riure’s del concepte és una manera d’afeblir-lo. Entenc que l’estat espanyol ho faça, però em costa d’entendre que una part del moviment ho adopte amb tanta facilitat.

I el 9-N va ser una peça clau del procés. Com ho havien estat abans els referèndums populars, començant pel d’Arenys. I la manifestació arran de la sentència contra l’estatut organitzada per Òmnium i la primera manifestació de l’ANC dos anys després. I també va ser una peça clau del procés el 27-S i la creació de Junts pel Sí i, evidentment, el primer d’octubre i la proclamació d’independència del 27 del mateix mes.

No conec cap procés independentista que s’haja fet d’avui per demà. La majoria dels que he viscut com a periodista han necessitat tres condicions que requereixen temps: definir les formes d’unitat de l’independentisme i saber com posar-les en pràctica, posar l’estat del qual t’independitzes al límit del col·lapse pràctic i anar impulsant un rere un altre fets que aguditzen el conflicte fins a fer-lo insostenible.

En el nostre cas, l’agudització del conflicte és evident: del referèndum d’Arenys de Munt al conjunt de referèndums populars, després al 9-N i, posteriorment, al primer d’octubre. Ningú no pot deixar de veure tot això com esglaons, com més va més alts i més a prop de la resolució final.

Passa igual amb la qüestió de posar al límit l’estat. El mateix estat espanyol es va burlar dels referèndums populars primer, es va preocupar però va acabar no fent res d’especial el 9-N i va haver de desplegar tota la repressió el primer d’octubre, causant una crisi tan forta que no cal cap més explicació.

I també és evident que la definició de la unitat de l’independentisme es va construint amb totes les dificultats del món entorn d’aquest procés. A Arenys de Munt, els partits polítics eren marginals o escridassats directament. El 9-N va significar un pas endavant clar, però no va ser entès per tots tres, i va haver-hi una trencadissa de mesos. I el primer d’octubre, en canvi, tots van ser una pinya i tots van ser una pinya amb el poble.

Veure què vàrem ser capaços de fer a cada moment i analitzar com hem anat pujant esglaó rere esglaó ens hauria de donar la perspectiva necessària per a encarar el tram que falta, mirant d’extreure’n les lliçons fonamentals. I m’agradaria que s’entengués que una d’aquestes lliçons és que sí, que som en un procés, que ha de ser un procés i que només perquè es fa com un procés avança.

PS. Contra aquests arguments només es podrien alçar els qui creuen que l’octubre de l’any passat vàrem tenir l’oportunitat suprema i la vàrem deixar perdre. Efectivament, vàrem tenir una ocasió d’or i el govern no la va saber aprofitar. Però el procés no és acabat, de cap manera, i hauríem de saber aprofitar totes les lliçons d’ara fa un any per a l’envit següent. Que arribarà, com va arribar un primer d’octubre després d’un 9 de novembre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb