M’espera en un bar de mercat en què l’aire condicionat funciona a tot drap. Fora cauen algunes gotes grans de fang que pronostiquen un augment de la calor. Lolita Bosch (Barcelona, 1970) acaba d’escriure un llibre curt però dels que demostren que als pots petits hi ha la bona confitura, Que no ens guanyi la por (Ara Llibres), un manifest que incita a rebel·lar-nos contra la por. L’autora, que durant deu anys va viure a Mèxic, on és perseguida i amenaçada pel narco, ens obliga a replantejar-nos algunes de les nostres actituds quotidianes i ho fa amb la solvència de les dades contrastades. Bosch, una de les persones que sap més i més bé què és fer de pont cultural entre dues realitats ben distintes com la catalana i la mexicana ha desenvolupat una carrera literària sòlida en català i castellà i combinant la narrativa per adults amb la infantil i l’assaig, a més a més de dirigir uns quants projectes periodístics en xarxa. De abell atzabeja, verb poderós i un poder de convicció important, Lolita Bosch crida a una rebel·lió pacífica de conseqüències brutals. Li farem cas?

Heu adoptat la fórmula del pamflet o del manifest per al vostre text, una forma que no és de les més habituals en les nostres contrades, i a sobre plantegeu una altra manera de relacionar-nos amb el món radicalment diferent…
—Sí, aquest llibre és un manifest contra la por i com es fa servir. Crec que és molt més un manifest que no pas un pamflet, i cal que tots siguem molt més conscients que hi ha molta més gent que no ens pensem que opta per relacionar-se d’una altra manera amb el món, que això és possible de fer, i que aquesta gent és a tot arreu als nostres pobles i als nostres barris. Els activistes, per exemple, en som molt conscients i potser hem canviat un 80% de les nostres maneres de fer tradicionals. Això ja va bé, no cal posar-se maniàtics amb allò de voler arribar a la totalitat del canvi.

En un moment del llibre algú defineix la por com ‘l’amor que sents per als altres’. Però què és per a vós la por?
—La por és un negoci al·lucinant que es fa a costa nostra i que es fonamenta en la nostra vulnerabilitat. Com més vulnerables ens mostrem, més diners i recursos de tota mena estem disposats a gastar-nos en la nostra seguretat. Ara la por i la seva gestió ja s’ha convertit en el primer negoci del món, per sobre de la guerra i del narcotràfic.

Potser una de les institucions sorgides de la por, com a mínim en un context històric molt concret, és l’OTAN. El president Trump hi ha demanat més inversió i arribar al 2% en despesa militar de cada PIB dels països que l’integren. Trump té por?
—Sí, té molta por o molta inseguretat. Jo crec que ha d’estar acollonit per tot allò que ha fet.

Una de les propostes que implica viure sense por també implica una alternativa al capitalisme salvatge que vivim. Per on comencem?
—Pel dret real de ser informats. Tenim un dret real de ser informats. Si jo poso diners en un banc he de saber on aniran  i tinc el dret de preguntar-los què en faran. No és una cosa que es demani cada vegada, però si faig una hipoteca o demano un préstec per a un cotxe he de poder triar amb qui faig negocis i a què es destinen els diners. Com a ciutadana també tinc dret de saber com es gestiona la despesa pública i normalment és un dret que mai se’m satisfà, quan ha de ser la cosa normal. La transparència hauria d’arribar amb normalitat a totes les capes de la societat, perquè, si no, per exemple, com s’assabenta la meva àvia que no té accés a internet i que per tant no pot arribar a una part molt important de la informació autogestionada per la ciutadania?

De vegades miro una gran avinguda d’una gran ciutat, molts blocs de cases de gent humil i penso si aquesta gent vol llegir, vol estar informada o es limita a sobreviure i a les seves preocupacions del dia a dia…
—Jo crec que sí, tothom vol saber més i vol fer les coses ben fetes, en principi. Passa que hi ha molta gent desinformada. Tinc una amiga madrilenya que es pensava que estava ben informada sobre la independència de Catalunya perquè cada dia llegeix un diari que abans era suposadament d’esquerres i ara no. Li vaig passar uns quants webs i informacions i el seu plantejament ara és molt diferent. Quan vaig anar al Valle de los Caídos amb el llaç groc i la xapa demanant la llibertat per als presos polítics una dona gran em va dir ‘no havia pensat mai que parlaria amb una independentista sense fúmer-li dues hòsties’, i al final, després de molt de parlar, les coses ja eren molt diferents i ens respectàvem. Tothom vol més informació, fins i tot els qui no ho saben.

Molt bé, aleshores, com ens organitzem, per on comencem?
—A mi m’hauria agradat de fer política alternativa però no encaixo en cap discurs concret ni en les maneres.

Ara ho teniu més fàcil que mai, hi ha molts partits que cerquen candidats…
—És veritat, gràcies, però no. Crec que hi ha molta organització social per a anar avançant i que el començament de tot passa per l’educació. De totes maneres, en el nostre món ja s’organitzen moltes coses i ben fetes i les hem d’aprofitar. Cal informar-nos bé per descobrir-les, aquesta és una altra.

Expliqueu que no hauríeu pogut fer el llibre sense la vostra experiència mexicana, tot i que en realitat la lluita contra el narco és només una punta de l’iceberg global que mostreu al llibre…
—Sí. És la punta de l’iceberg però és la meva educació. Mai no em pensava que sentiria la por i la tristesa que he hagut de passar, mai. Creixes pensant en la dictadura –jo sóc del 1970 i a casa era un record molt viu– i hi ha el record de la guerra del 1936-39 que t’han explicat, però penses que això mai no passarà, que tota aquesta violència forma part del passat. I de sobte a Mèxic assassinen o torturen un amic teu i, a tu, t’amenacen de mort i posen preu a la teva vida, i això és brutal i has d’aprendre a resistir-ho i has d’intentar voler entendre-ho.

Però Mèxic també us ha donat coses precioses…
—Mèxic també m’ha donat coses molt boniques. Imagina els fills i els néts de l’exili el dia que el vostre diari va obrir, per exemple. Poder llegir notícies en català per Internet va ser molt bèstia. Jo no seria res sense Mèxic, sense la tradició dels republicans i sense la lliçó de dignitat de l’exili català.

Expliqueu que moltes de les dones assassinades a Mèxic troben la mort a la sortida de la feina a les maquiles, fàbriques que no tanquen mai. I aquest model de producció ininterrompuda ha començat a arribar a casa nostra…
—Mira, això que passa és que cada dia, tots nosaltres, a Barcelona sobretot però també a molts més llocs de Catalunya, emblanquim diners del narco mexicà. A Barcelona, a Mèxic, en diuen ‘la rentadora’. És clar que la majoria de persones no ho saben perquè és una informació que no s’ha destapat, perquè informar d’això ara mateix implica un gran risc per a qui ho faci. Tanmateix, sí que sabem que a Zara es ven roba feta per nenes explotades a Bangladesh, roba que es tinta al Marroc enverinant una gran quantitat de treballadors; i sí que sabem quines són les condicions laborals de Nike o de l’explotació de minerals per fer els telèfons d’Apple i ens toca, a nosaltres, de decidir si en comprem o no. Això del narco ho sap molt poca gent i s’hauria de saber, però ara mateix investigar l’emblanquiment de diners de la droga mexicana a Barcelona és molt perillós i una ha de saber fins on pot arribar de moment.

Perquè ara mateix la vostra vida té un preu…
—Qui m’assassini a mi a Mèxic cobrarà uns vuitanta euros, amb sort arribarà a cent vint o si estan molt desesperats els pagaran amb tres grams de cocaïna.

I imagino que hi deu haver cua de gent disposada a fer-ho.
—I tant.

Això vol dir que la vida humana no val quasi res…
—Al contrari, la vida humana té molt de valor, però es cotitza molt malament. I la que no val absolutament res és la del sicari, que molt sovint és gent desesperada que no pot dir que no, perquè no és gens fàcil dir que no a un narco quan ve amb un encàrrec concret. Has pensat quines conseqüències pot tenir per a ells?

És per tot això que afirmeu que el gran negoci avui dia és la nostra por i l’especulació que se’n fa…
—Exactament. La nostra por és un gran negoci, que és el de la construcció de la il·lusió de la seguretat. Tan civilitzats no devem ser els europeus si hem fet dues guerres mundials, diu una amiga meva, però no en som conscients de les nostres barbàries passades i juguen a vendre’ns la sensació de seguretat.

Acuseu els governs de fer-ho. Però de quins governs parlem, de quin grau de poder?
—No ho fan ni totes les institucions ni tots els governs. No ho fa l’Urugai, ni Costa Rica que no té exèrcit, ni l’Equador, ni alguns països nòrdics. Hi ha països petits que funcionen millor en el seu context que els grans i aquest és un altre dels motius pels quals sóc independentista, per exemple. Més enllà d’això hi ha la mania de tenir la ciutadania en una bombolla de confort i això és internacional i en molts nivells.

Poseu-me’n un exemple…
—Per exemple, nosaltres hem rastrejat tota la cocaïna en el seu periple per Mèxic, sabem qui la produeix, qui la processa, qui l’embolica, qui la transporta, tot. I com va pujant de preu mentre passa d’un estat a un altre i es va acostant a la frontera amb els Estats Units. També sabem que una organització delictiva de gran abast com és el narco no pot funcionar si no obté aliances determinades amb el govern en molts aspectes. Empren les mateixes carreteres, per exemple. Doncs bé, tenim tot el procés radiografiat per a Mèxic però en perdem la pista als EUA, perquè als Estats Units es fa creure als ciutadans que aquest problema no existeix i que no hi ha aquesta circulació.

I en canvi teniu sospites greus sobre qui fa aquests moviments de drogues…
—Això vol dir que el recorregut que fa la droga entre Arizona i Nova York, on multiplica per vint-i-cint el preu, l’ha de fer algú i aquesta és la gent silenciada als EUA. Estem segurs que la DEA, l’oficina antidrogues dels Estats Units, en protegeix el moviment i que hi ha un gruix de població que n’és la víctima, i als EUA aquestes víctimes són els habitants dels guetos negres.

No us hi poseu per poc…
—Vull dir que als EUA una de cada quatre persones consumeix droga. Si la lleves del carrer, que és al qual aspiren la majoria dels països, l’endemà t’assalten els hospitals. Això que han fet és deixar-la campar entre els blancs rics que se’n surten i tenir controlats els guetos negres amb ajuts socials petits i procurant que no s’escampin fora, mantenint aquesta població sempre controlada. Les víctimes del crac no són deguts a la droga mexicana sinó a la que algú transporta d’Arizona fins a Nova York. Als Estats Units no poden acabar amb el consum de droga perquè és massa generalitzat i és un mecanisme de control del poder.

Això em recorda l’onada d’heroïna de final dels setanta i vuitanta que va afectar de ple els moviments obrers i contraculturals a l’estat espanyol a més a més de tota una gernació…
—Mira què va passar al País Basc en els anys vuitanta. Va ser la zona amb més ionquis de tota Europa en proporció al nombre de població. I l’heroïna es va introduir massivament entre els moviments d’esquerra i els comunistes. És el mateix procés.

En el vostre llibre feu una crida a rebel·lar-nos contra la por de manera pacífica. Aleshores, de què hem de tenir por?
—Hem de tenir por d’oblidar que podem salvar el món. Mantenir la coherència fins on es pugui, això hem de fer.

Què en penseu, del resultat de les eleccions mexicanes?
—N’estic absolutament entusiasmada. Feia anys que la comunitat que treballem per la pau no vèiem gaire esperança enlloc. La prioritat del nou president és la pobresa, no el narcotràfic. Però és que n’és la llavor. Finalment una alegria comuna a Mèxic! Ja ens tocava.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb