L’odissea (o potser el viacrucis) que pot ser un nom

L’article tercer de la declaració universal de drets lingüístics de 1996 (ara justament en procés d’actualització) reconeix “el dret a l’ús del propi nom”. Mònica Barrieras, en l’anterior article del GELA que VilaWeb va publicar al juliol, explicava que “la prohibició dels noms tradicionals ha estat un element de repressió habitual per a negar la identitat individual i col·lectiva”. Com tothom deu saber, durant el franquisme estaven prohibits tots els noms de persona que no fossin al santoral i en castellà. El que potser ja no sap tanta gent és que la prohibició d’inscriure en el registre eclesiàstic i civil persones amb un nom que no fos en castellà és molt més antiga. Ho expliquen breument Xavier Gayán i Agustí Pou en aquest apunt del blog de la Revista Llengua i Dret (on també es documenta la persecució franquista dels noms no castellans fins i tot dels morts!).

Fins al 1977, doncs, no es podien inscriure els nadons amb un nom que no fos en castellà. A partir d’aquell any, però, la nova llei permetia la inscripció oficial en “qualsevol de les distintes llengües regionals”, i també el canvi a la pròpia llengua del nom de les persones que havíem estat inscrites obligatòriament castellà.

Ara bé, un no podia anar a la policia i dir, senzillament: “Miri, aquí diu que em dic José, però de fet em dic Josep. M’ho canvia, si us plau?” Calia primer modificar la partida de naixement i portar-ne una còpia a la policia perquè al carnet d’identitat hi constés el nom en català (o en basc o en el que fos). I per canviar la partida, calia un certificat que tal nom en castellà era tal nom en català.

Potser sí que hi ha casos en què té sentit haver d’aportar documentació per demostrar que un cert nom en X és aquest altre en Y. Ara bé, no entendré mai quina mena de mentalitat burocràtica exigeix que es documenti que Francisco i Francesc, o Mercedes i Mercè, o –ja que hi som– Pedro i Pere són el mateix nom respectivament en castellà i català. Em sembla que una administració eficient i econòmica n’hauria de tenir prou amb la paraula de la persona afectada: “No em dic Asunción, em dic Assumpció.” “Molt bé, doncs l’hi canvio.”

Això a banda, però, em permeto ara explicar la meva experiència en la qüestió, que és molt més embolicada que la d’anar a canviar el nom de la partida de naixement a l’ajuntament, i després portar-ne una còpia a la policia. Tant de bo sigui una excepció, però en tot cas és un símptoma d’una administració pensada no pas per ajudar els ciutadans, sinó per posar-los-ho difícil.

Això que vull explicar va passar ja fa més de vint anys i, per tant, segurament m’equivocaré en algun detall o em deixaré alguna cosa. En tot cas, el pinyol de la qüestió hi és.

Vaig decidir canviar el nom al meu carnet d’identitat perquè per primera vegada a la vida apareixia en un directori professional en castellà, i les normes de la meva empresa no acceptaven posar-hi un altre nom que el del carnet (francament, el que hi deia al carnet d’identitat no m’havia preocupat mai; al capdavall, quan algú em pregunta què diu el teu DNI, li contesto que sol dir mentides).

Ja feia molts anys que la meva mare havia fet la gestió de fer el canvi a la partida de naixement, de manera que em pensava que tot seria bufar i fer ampolles: anar a la policia amb la còpia de la partida amb l’esmena i avall. Així que vaig demanar hora i els vaig deixar la sol·licitud. Quan hi vaig tornar a, suposadament, buscar el nou document amb el nom en català, em vaig trobar que no podia ser. A la partida de naixement hi apareixien els tres noms de baptisme, i jo només m’havia canviat el primer. El policia em va dir que en tot cas, al carnet hi haurien d’aparèixer tots tres, Pere en català i els altres dos com estaven, és a dir, en castellà. Malauradament, en una època en què molts ajuntaments ja no anotaven els noms de baptisme a la partida, on jo vaig néixer hi devia haver un secretari missaire.

Així doncs, vaig haver de fer la gestió amb l’ajuntament perquè quedés explicitat a la partida que només comptava el primer nom (de fet, ho he d’agrair a la meva germana, que vivia a la comarca, que, si no, hauria hagut de demanar un dia de festa). Un cop aclarit aquest punt, vaig tornar a la policia. Però aleshores el policia va descobrir que el meu segon cognom, Casanova, a la partida estava escrit amb be, i tot i que en el carnet d’identitat sempre havia constat en ve baixa, en fer el canvi caldria recuperar la be original. Si no, havia d’aconseguir un certificat de l’Institut d’Estudis Catalans conforme l’ortografia correcta de Casanova era amb ve baixa.

Em vaig dirigir a l’oficina d’onomàstica de l’IEC, on em van fer de seguida el certificat (el cas no requeria gaire estudi), i vaig tornar a la policia. Per fi em deia Pere a tots els efectes oficials!

Tanmateix, entremig m’havia caducat el carnet de conduir. Quan me l’havia tret, tot era més manual, i vaig omplir els impresos a la Direcció General de Trànsit a mà. Naturalment, hi vaig posar que em deia Pere i el funcionari o bé tenia sentit comú o bé no es va fixar en el que deia al carnet d’identitat. De manera que feia deu anys que tenia un carnet de conduir a nom de Pere. Aquest cop em va fer mandra anar a la DGT i vaig fer la renovació amb una gestoria. Com que els carregosos tràmits policials no s’havien acabat, encara tenia un Pedro estampat al document d’identitat, i així, sense demanar res a ningú, curiosament vaig rebre el carnet de conduir canviat a Pedro. Cap tràmit, cap sol·licitud, cap document més que una fotocòpia en blanc i negre del d’identitat. Quina diferència de camins! Semblava allò que m’explicaven al col·legi quan era petit: el camí del cel és estret i costerut; el de l’infern, en canvi, és ample i fa baixada.

Els anys van passar i el carnet de conduir va tornar a caducar. Enguany, en demanar la renovació a la gestoria, vaig remarcar que el meu nom oficial era Pere, i no pas el Pedro que sortia al document caducat. Tanmateix, em van contestar que ells no podien fer-hi res, que si un cas havia d’anar, quan tingués el carnet nou, a la DGT a sol·licitar el canvi jo. Tot i això, tenia l’esperança que el funcionari, que dues dècades enrere s’havia fixat diligentment que el nom del carnet de conduir (aleshores en català) i el d’identitat (aleshores en castellà) no quadraven i que calia posar-hi el del document d’identitat, tornaria a fer el mateix, i que m’arribaria el carnet de conduir amb el nom degudament registrat als ordinadors policials en català. Doncs no! Aquell Pedro continua allà, inamovible, immune a la legalitat. Un dia d’aquests he d’anar a la DGT. A veure quina pega m’hi trobo.

I d’aquesta manera un s’adona de què vol dir tenir una llengua minoritzada encara que sigui oficial, amb mitjans de comunicació, milions de parlants, lleis favorables, legalment vehicular a l’escola… Vol dir això, i també haver de buscar els subtítols en català (quan hi són, poques vegades) a la plataforma perquè per defecte surten en castellà; que els webs oficials de l’estat (i a vegades d’administracions més properes) t’apareguin d’entrada en castellà per més catalanitzat que tinguis l’ordinador (i quan hi ha la pestanya de català, sovint només arriba a la primera pantalla), i una llarga llarga llista. Ara imaginem-nos què deu voler dir ser parlant de zapotec o de wichí!

Pere Comellas Casanova, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.